Enguany, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua patrocina i organitza diverses activitats en homenatge a Maria Beneyto, dins del cicle commemoratiu anual dedicat a les persones que han destacat en l'escriptura en valencià al llarg de la història.
Deu fer un quart de segle que dins d'un serial anomenat “Valencians del segle xix” vaig publicar un article sobre ella. Ja saben vostès que Josep Pla emprava el terme irònic resurrecció de la carn per referir-se a l'aprofitament, anys després i sense declarar-ho, d'articles antics de la seua abundantíssima producció com si fossen nous. La meua experiència personal és que la cosa no sol funcionar amb seguretat. I no perquè hi haja el risc que algú recorde haver-lo llegit —qui recordaria articles meus?—, sinó perquè la teua perspectiva d'autor ha canviat, vols introduir canvis, introdueixes novetats, afines —o desafines— els judicis i les opinions. En definitiva, acabes armant un embolic i treballant més que si emprengueres a partir de zero l'escriptura del maleït article, com si fos la primera vegada que abordes el mateix tema. També això és perillós, perquè sense voler-ho pots escriure les mateixes estupideses i repetir les mateixes anècdotes de la vegada anterior, que la memòria —traint-te— t'aporta com si fossen una novetat estricta.
I bé, jo ara transcriuré, amb modificacions verbals imprescindibles —el que fa un quart de segle era present, ara és passat— aquell article aparegut a El País, en un Quadern en valencià que coordinava Adolf Beltran. La sèrie, me l'encarregà Josep Torrent, dissortadament desaparegut. I acabaré la transcripció amb alguns afegits d'un sentit —com ho diria?— contextualitzador.
Els límits de la independència
“Els límits de la independència” era el títol d'aquell paper, que deia com segueix.
L’edat i una sèrie de circumstàncies professionals m’han portat a conèixer, en un moment o altre, la major part de la gent que feia literatura en català al país, en una època determinada, alguns amb una certa assiduïtat, fins i tot, de vegades amb una relació d’amistat. Malgrat això, ara pense que mai no vaig veure Maria Beneyto, ni hi vaig parlar mai. És clar que en cap moment no he fet allò que podríem anomenar “vida literària”, ni he pertangut a cap cercle ni associació lligada a aquesta mena d’activitat. També és cert que, segons les meues notícies, aquesta escriptora tampoc no tenia tendència a freqüentar els cercles del ram. Per una raó o altra, la qüestió és que totes les notícies que en tinc són de referència escrita, de lectures més o menys disperses, una base d’impressions que no acaben de donar la precisió suficient per a intentar-ne un retrat si no és simplement aproximatiu, una mena d’esbós poc dibuixat i ple de zones buides. I, tanmateix, cal intentar de fer-lo, en una sèrie com aquesta del segle que s’acaba.
“Era a poqueta nit i a l’ambient hi havia una dolçor mig agra de primavera encetada (...) Semblava com si l’hivern hagués oblidat l’ombra a l’interior deshabitat del xalet (...) Fora no. Al voltant hi havia un pressentiment de branques i flors a l’aire tebi. Una pau vital, una activitat de gènesi glatint a la calma”.
Així comença la primera narració de La gent que viu al món, aquell volum blau publicat per L’Estel el 1966, sense pròleg ni notícies suplementàries i que em va portar, ja fa anys, a interessar-me per la prosa d’aquesta autora per a mi desconeguda. És un inici suggeridor i ple de promeses, en la seua simplicitat descriptiva, en la seua senzillesa retòrica: el contrast entre un interior de construcció buida i un exterior de natura mig domesticada en moviment. I potser el retrat comença a traçar-se per la combinació dels dos mons, no en dos espais contigus sinó en una sola persona.
També va publicar, Maria Beneyto, en dues llengües, que en el prestatge on deu tenir exemplars dels seus llibres tal volta mantenen igualment una situació de contigüitat, o d’una alternança originada en un munt de dilemes que el país porta al coll de molt abans que ella nasquera a València, el 1925. De fet, ja en els dos primers llibres que donà a la impremta i que van aparéixer quasi alhora, el 1952, hi havia aquesta alternança que, en literatura de creació, potser no trobaríem en cap altre autor valencià del seu temps ni de després. Eren Eva en el tiempo ―en una curiosa col·lecció animada en part per exiliats interiors― i Altra veu, per Torre.
La seua entrada en la literatura va rebre de seguida les millors benediccions i crítiques favorables. I no sols en català quan, enmig d’un clima de persecució lingüística, les noves incorporacions solien anar acompanyades per una benvolença no sempre ben justificada. En castellà, un crític tan primmirat com Josep Maria Castellet li donà igualment la benvinguda. I així va entrar en una carrera, la d’escriptora, que ella mateixa va triar ves a saber per què. L’acompanyaven els premis. Entrà de seguida en les antologies. I, si tot això devia fer un cert efecte en el minúscul i provincià món literari de València ―no sempre positiu: hi ha les enveges i les excuses: “Ara escriu en castellà”, “No sé para qué pierde el tiempo escribiendo en valenciano”―, Maria Beneyto anava fent el seu camí. Ni esquiva ni solitària: a banda.
I aquesta independència era probablement més notada des de fora. Des de l’exili “exterior”. Quan Max Aub retornà incidentalment a València des de Mèxic, anotà en el seu diari de viatge ―La gallina ciega―: “Tuve que insistir para conocerla (...) Me dio la impresión de que ella misma se asombraba de que la hubiese buscado. Es una mujer hermosa, abierta y bastante secreta. Pero, ante todo, es un poeta. Desde luego, el mejor de Valencia. No parecen hacerle gran caso. Ella se ha dejado vencer por la desgana, la indiferencia que la rodea. La incomprensión ha hecho que se desligue un poco de sí misma. Sin duda las razones son políticas (...) La melancolía no está bien vista en Valencia. El poeta de la generación que la antecede es Juan Gil-Albert. En los límites del bilingüismo, Juan Fuster, y, luego, ella (...) Le falta, como a todos, empenta. Mas la culpa no es suya. ¿Desde cuándo no han tenido en Valencia un poeta de este aliento? No les importa. No es razón para callarlo, aunque ella no diga nada”.
Era un reconeixement de gran altura, d’un crític sever i sense més prejudicis dels inevitables, culte i observador, però lamentablement allunyat i sense influència en el petit món valencià. També Fuster, un altre crític exigent i sense manies, estimava en molt l’escriptura de Maria Beneyto. I la persona. Me’n parlà més d’una vegada amb interés.
En els poemes i en les narracions de Maria Beneyto hi ha sempre una consciència femenina, un individualisme que es confirma enfront de les dificultats d’un món sovint hostil, amb impressions radicals i fortes, però que no defuig l’enlluernament passatger, memorable, d’un instant o d’un núvol que seran irrepetibles en el futur. O que ho semblen. És això que en diuen “la vida interior” ―o “anterior”―, una solitud magnífica i amarga, enmig del camí cap al no-res.
Una reivindicació col·lectiva
Aquest era el meu article d'El País. No de seguida que va aparèixer al diari, sinó uns anys després, vaig rebre una carta de la senyora Beneyto agraint el paper i confessant-se desencisada del tracte que algunes persones que no anomenava li havien donat. En definitiva, era una queixa i, pel que em va semblar, una demanda de simpatia. Ho vaig comentar a Josep Palàcios, que llavors veia sovint, i em recomanà respondre i si calia visitar-la. La bona veritat és que, en aquell temps, jo no travessava una època molt optimista, també per raons personals, i se'm va fer una muntanya la idea de parlar amb una altra persona que, pel que es veia, també estava patint. Així, el contacte personal no es va produir. Després vaig llegir als diaris que la seua situació anava agreujant-se, fins que va morir.
Era un nombre tancat de noms on triar. ¿Per què, entre les escriptores contemporànies, vaig triar Maria Beneyto en la meua llista de personalitats valencianes a recordar en el trànsit de segle i de mil·lenni? No ho sé amb exactitud, o no podria recordar-ho ara. De Sofia Salvador, que vaig veure diverses vegades a Benassal i Castelló de la Plana; de Carmelina Sánchez-Cutillas —vaig encarregar-me de la primera edició de Matèria de Bretanya i vaig suggerir que Pere Maria Orts i Bosch prologués el llibre, i d'Els jeroglífics i la pedra de Rosetta; de Beatriu Civera, amb qui vaig treballar molts anys al mateix horrible despatx, contagiat del seu entusiasme. De cadascuna, podria haver donat detalls viscuts, recordat comentaris i valorar-ne la personalitat, però també la literatura amb un simple criteri personal, de lector. Sobre Maria Beneyto només em podia basar en lectures, i encara incompletes, ja que sobretot coneixia els textos escrits en la llengua del país.
Així, ¿per què vaig decantar-me per Maria Beneyto? Especule amb al possibilitat que va ser per algunes circumstàncies de la seua vida que jo coneixia o imaginava. Totes porten cap a una certa independència moral. Carmelina Sánchez-Cutillas era casada. Amb el seu peculiar sentit de l'humor solia parlar del seu senyoret —clar és que també emprava el vocable per referir-se a un editor que l'estafava—; vaig conèixer Enric Monferrer Beltran, marit de Sofia Salvador, un llaurador socialista de Benassal; el de Beatriu Civera, Josep Guillamon, un valencianista de tota la vida, morí el 1974 i per això la vaig conèixer i ens vam tractar tants anys, treballant mentre parlàvem i parlàvem, molt sovint del barri del Mercat, on ella nasqué i jo vaig viure tants anys.
Tot això ja creava una diferència notable amb Maria Beneyto, que es mantingué soltera tota la vida, però no per això deixà de mantenir relació amb algun home, que hauria volgut tenir fills però ho tenia absolutament vedat en l'Espanya de Franco que alguns enyoren.
M'atragué sens dubte la personalitat d'una escriptora desconeguda. Això degué originar la tria. Però hi havia també la importància literària de l'autora que ara destaca l'AVL. Josep Iborra, parlant de La dona forta, deia: “durant les tres primeres dècades de la postguerra [...] ningú va escriure una novel·la tan nova, tan moderna, com la de Maria Beneyto. Tant pels temes que hi tracta —el feminisme, l’opressió, la fam, etc. — com per la complexitat de la forma, contrasta amb una narrativa que, fins i tot per aquells anys, s'entestava a seguir les pautes més convencionals i anacròniques, més rurals i localistes, d'una paraliteratura més o menys folklòrica”. Iborra era un crític de primer ordre. Els volums seus que té en curs de publicació la Institució Alfons el Magnànim ho fan veure amb una claredat indiscutible. La seua opinió, més valuosa pel fet que era coetani de Maria Beneyto, la coneixia i havia coincidit amb ella en alguns dels cercles en què es va moure, és d'una rellevància superior.
Sens dubte, Maria Beneyto s'arriscà a buscar fórmules noves en les lletres, encara que no sempre encertés a emprar-les. I probablement, el mateix degué passar-li en la vida de cada dia —“trista vida corporal”. L'horrorós ambient provincià hi degué influir més del que ara podem imaginar. I no fou, ni de lluny, l'únic cas.
La fotografia que il·lustra aquest paper, proporcionada per l'Espai Joan Fuster, gràcies a la diligència permanent i discreta d'Enric Alforja, és un fragment d'una imatge de grup feta a Santa Pola, del 25 de març de 1955, que permet veure en la seua alegre vivacitat Maria Beneyto. Com que no la vaig veure mai, ni tan sols quan ella volgué veure'm —una desatenció que no em perdone—, m'agrada contemplar-la així. Desafiant el pas del temps, com desafià la vida.
0