Amb Mario Armengol, al MuVIM: un descobriment

En general, les anotacions d'aquest serial es refereixen a persones que he conegut i tractat més o menys temps, amb una certa assiduïtat. Ara, com que puc fer-hi el que vull —no del tot, és clar—, també puc incloure persones que m'hauria agradat conèixer i tractar. Tant si m'han interessat de fa temps com si les he trobades de sobte, de vegades a l'atzar, en una operació o altra: una lectura, la visió d'una fotografia, d'una filmació, la visita a un lloc...

Aquest és el cas de Mario Armengol. Un descobriment magnífic per a mi. I sense dubte per a molta gent, ja que la mostra és una primícia mereixedora de gran consideració. Si s'entra en un cercador una fórmula tan genèrica com ara «caricatures nazis II guerra», apareix de seguida un fum de comentaris elogiosos sobre l'exposició Tinta contra Hitler, que fins al 16 de febrer d'enguany es pot veure al MuVIM. Després anirà al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), que ja ha col·laborat amb la mostra valenciana, i a altres llocs. N'han estat comissaris el periodista Plàcid García-Planas i l'historiador Arnau González i Vilalta, que ja havien compartit altres projectes ben interessants.   

En el meu cas, la descoberta començà abans d'inaugurar-se l'exposició, quan estava a Benimaclet, treballant a l'estudi gràfic Espirelius amb Alicia Arcís i Germán Segura. Ells m'ensenyaren, amb un entusiasme ben justificat, una faena que duien entre mans, ja pràcticament acabada. Era el catàleg d'aquesta exposició, per a la qual també havien fet el disseny expositiu i la maquetació, amb la destresa professional, la intel·ligència laboriosa i l'optimisme que els caracteritza. Vaig quedar parat mentre fullejava el fullet i després el catàleg. I de la mateixa manera em vaig trobar en veure les sales amb les obres d'Armengol i l'abundant documentació complementària, contextualitzadora, en què juguen un paper fonamental la reconstrucció de la taula d'operacions tàctiques de Hitler, amb els mapes corresponents, o les fotografies de situacions o llocs crucials en la guerra desencadenada pel nazisme —no sense les primeres i imprescindibles col·laboracions d'Stalin.

En rebre l'impacte de les imatges, amb els rostres de Hitler, Himmler i altres criminals de guerra, em vingué a la memòria —on quedà arraconada i mig perduda— una primera notícia que tinguí de Mario Armengol llegint un article de Plàcid García-Planas a La Vanguardia. Ara l'he recuperat a l'hemeroteca del diari i veig que aparegué el 26 de desembre de 2021, dia de Sant Esteve, i es titulava «Tinta contra Hitler». Un paràgraf resumia la impressió del periodista en veure per primera vegada, en un domicili particular, les caricatures ara exposades al MuVIM: L'humor d'Armengol, deia, «conforma un gran e impactante fresco de la Guerra Mundial. Cubre casi todos los frentes (occidental, ruso, balcánico, japonés, finlandés, libio, guerra submarina, refugiados, antisemitismo...) y aparecen los grandes protagonistas (Hitler, Goebbels, Himmler, Goering, Petain, Mussolini, Tojo, Churchill, Roosevelt, De Gaulle, Stalin...). No faltan las referencias a la literatura (Gulliver), la música (Wagner) o la pintura (Millet), apuntando siempre contra la esvástica».

Llegesc sempre els articles de García-Planas i en el seu moment, per recomanació de Juan Manuel Bonet, vaig consumir amb el màxim interès El marqués y la esvástica (2014, Anagrama), llibre molt revelador escrit per ell i per Rosa Sala Rose, entorn de les peripècies de César González Ruano al París ocupat entre 1940 i 1944 per l'exèrcit alemany i altres forces del III Reich, com ara el que habitualment anomenem la Gestapo.

Aquells dibuixos que colpiren la mirada i la imaginació de García-Planas fa tres anys es convertiren en l'exposició del MuVIM. Convé agrair-ho a la sensibilitat dels responsables del Museu. Seria inútil que jo intentés ara resumir el contingut de la mostra, les emocions que suscita a cada moment durant la visita directa. I més, no tenint la possibilitat de reproduir ací una mínima selecció de les imatges que la componen. La pàgina web del MuVIM ofereix la possibilitat de mirar-se amb atenció el catàleg i fins i tot de baixar-lo a l'ordinador per a la consulta lenta que mereix aquest conjunt de dibuixos de Mario Armengol.

No és una visita agradable, convé advertir-ho, perquè ens transporta a una situació cruel i angoixosa, en què la mort vigilava cada pas del dibuixant i dels milions de persones pacífiques qui amb ell vivien a Anglaterra —inicialment amenaçada d'invasió per les tropes de Hitler des de les massa pròximes costes franceses i diàriament bombardejada per la teòricament invencible Luftwaffe sota les ordres de Göring, un lladre a gran escala.

Mario Armengol

Al final, ja jo sabem, Hitler, Göring, Himmler, Rosenberg, Goebbels, von Ribbentrop, Streicher i la resta de la banda van perdre la guerra i la vida. Se salvaren Hess i Speer, que mereixien un altre final. Però, mentre durà el conflicte, quanta sang, quants sofriments, quantes llàgrimes causaren!

Contra ells es mobilitzaren molts recursos, tots els possibles. La propaganda n'era un, molt poderós per mantenir l'ànim i les esperances de les víctimes de l’ofensiva. El protagonista d'aquesta mostra del MuVIM hi aportà una capacitat agressiva que potser ningú no hauria esperat. Els seus dibuixos són implacables, directes, tot i que de vegades hi apunten la ironia i el sarcasme. Al capdavall, no hem d'oblidar que, en arribar la pau, llicenciat de la tropa de caricaturistes reclutada per un ministeri del govern de guerra presidit per Churchill, Armengol col·laboraria en la premsa periòdica amb dibuixos més amables, sovint carregats d'humor.

I abans, fora del perill de la guerra espanyola, ja s'havia rigut d'ell mateix en una sèrie d’aquarel·les que va titular De Vic a Narvik, tot reconstruint amb distanciament satíric l'odissea inesperada que l'havia dut de la ciutat familiar a París, Orà, Brest, Narvik i Liverpool, com si no hi hagués al món un lloc on reposar. S'havia salvat de morir a Espanya, però hagué de vestir l'uniforme de soldat i, arribada la guerra mundial,  lluitar contra els alemanys. Perquè sense més recursos hagué d'enrolar-se en la Legió Estrangera de França i anar al Nord d'Àfrica i a continuació viatjar a Noruega, en un cos expedicionari contra els alemanys, a la vora de l'Àrtic. Però aquestes peripècies foren anteriors als dibuixos antinazis. I potser contribuïren a assaonar la personalitat de l'artista fins a fer-los possible, amb tota la seua exacta força de denúncia. Les caricatures foren la seua arma. I la seua defensa eficaç.

Mario Armengol Torrella havia nascut a Sant Joan de les Abadesses el 1909, en una família de fabricants de productes tèxtils, enriquits durant la Gran Guerra, i morí el 1995 a Nottingham, a la Gran Bretanya, on visqué la major part de l'exili, sense tornar mai al seu país. N'havia eixit el 1937, abans per tant que acabés la guerra civil començada el 1936. No se sap si en passar la frontera cantussejaria, com Josep Maria de Sagarra mesos abans, aquella nova lletra de L'Emigrant, que adaptava la de Jacint Verdaguer: «Dolça Catalunya / pàtria del meu cor, / qui de tu s'allunya / collons, quina sort!». Perquè, xicot de família rica, potser marxà per por dels anomenats incontrolats, que tant feren per la victòria de Franco.

Destinat per la família a ser enginyer, fou enviat a Madrid, però d'amagat aprofità l'estada per estudiar Belles Arts, coneixements que amplià a París, on arribà el 1928. Tornà a Catalunya i feu alguns treballs com a cartellista o publicitari. L'esclat de la guerra a Espanya va fer que els pares fugissen a Mèxic. Ell amb Isabel Obradors —s'havien casat el 1931—  no passaren de França, on començà per a ells una etapa d'infortunis.

El 1941, quan encara faltaven quatre anys per al suïcidi de Hitler i la rendició del Reich, el dibuixant inicià al Regne Unit un nou episodi, al principi del qual va produir més de dos mil dibuixos per al govern, enmig de l'esforç de guerra. Un any després amplià el camp d'acció i el prestigi professional en publicar Those Three (Aquests tres), llibre en què caricaturitzava Hitler, Mussolini i el general japonès Tojo —l'Eix Berlín-Roma-Tòquio— i que es pot veure en l'exposició.

Després i ja des de la victòria dels aliats, feu d'il·lustrador, dissenyador industrial i d'interiors, caricaturista per a diaris, cartellista i, en definitiva, grafista de publicitat.

Però també pintà i feu alguna exposició. I creà escultures, entre les quals se sol destacar el conjunt de deu estàtues monumentals conjuntament titulades La germandat de la Humanitat, que es conserven a la ciutat canadenca de Calgary.  

Una exposició que cal no perdre

L'oportunitat d'aquesta mostra és indubtable. Com la de totes les iniciatives d'aquesta mena, destinades a mostrar la realitat, sempre viva i persistent, de fenòmens històrics tan destructius com el nazisme.

Dit això, opine igualment que caldria mostrar amb la màxima objectivitat, sense massa intervencions més que una contextualització clara i fàcil d'entendre, la propaganda contrària —la feixista en aquest cas—  i els seus efectes. Uns retrats del cap nazi Julius Streicher en diverses èpoques de la vida i una selecció de la seua revista antisemita Der Stürmer poden crear tanta consciència antinazi com un seguit de fotografies dels camps de concentració i extermini.

La bibliografia i altres recursos sobre aquestes terribles qüestions són enormes, malgrat tot, malgrat silencis i destruccions calculades o no. Recorrent les sales del MuVIM, mirant les caricatures de Mario Armengol, recordava jo un article llegit feia poc, del professor de la Sorbona i gran coneixedor de l'Alemanya de la primera part del segle XX Edmond Vermeil (1878-1964) titulat «La propagande allemande (ses principes — son organisation — ses méthodes)»  i aparegut a la revista Notre Combat l'octubre de 1939. Amb una claredat didàctica exemplar mostrava com Hitler, en Mein Kampf (1925), havia definit els grans temes de la propaganda nazi abans d'assolir el màxim poder polític, i com Goebbels els havia aplicat —o començat a aplicar, per ser més exactes—, sense separar-se'n ni una coma. Feia només sis anys que Hitler havia guanyat unes eleccions a Alemanya. N'havia passat un des de l'Anschluss, l'annexió d'Àustria al Reich alemany. L'article de Vermeil es publicà sols un mes després de començar la Segona Guerra, en què moriren entre cinquanta i seixanta milions de persones, sobretot civils. No era un paper extraordinari, però resumia, amb mirada aguda d'un observador expert, com era la propaganda nazi i, de manera implícita, amb quina propaganda contrarestar-la.

I en això, la destresa de Mario Armengol va de la mà amb una intuïció ideològica, moral si es vol dir així, memorable. És clar que selecciona i reforça els trets patètics o dibuixos dels personatges enemics, però podria dir-se que mantenint els trets que caracteritzaven la seua horrible humanitat. No els convertia en monstres. Els despullava. Els exhibia a través d'imatges manllevades als noticiaris o al fotoperiodisme. Però triant-ne les traces essencials. Les que els protagonistes no haurien volgut ensenyar, perquè els identificaven massa.

Al principi d'aquesta nota he indicat el pas que es produí entre el moment en què García Planas va veure per primera vegada una part important de les caricatures antifeixistes d'Armengol i l'instant en què s'inaugurà la mostra del MuVIM. I ací vull tornar a parlar d'Alicia Arcís i Germán Segura, Espirelius. Una certa trajectòria com a comissari o col·laborador en exposicions, sobretot d'aquelles que algú del gremi anomenaria de paper, és a dir, les que mostren bàsicament llibres, revistes, fotografies, textos o dibuixos —documentació, en definitiva, de poc impacte visual, fins i tot pel tamany de les obres— m'ha fet comprendre la decisiva importància que té en el resultat final el treball, quasi invisible, dels dissenyadors. Amb artefactes i efectes cromàtics o lumínics, amb martingales que ells controlen i que sovint passen desapercebuts als visitants, els dissenyadors poden salvar o fer fracassar l'esforç previ dels comissaris. Per àrdua i valuosa que haja estat la recerca i la selecció de materials a exposar.

És ben cert que, en aquesta ocasió, la rotunda eloqüència de les caricatures de Mario Armengol facilitaven més l'operació que en altres casos, però tampoc no era fàcil. I el resultat de la combinació entre tots els elements i les intervencions personals que una exposició com aquesta demana és, indubtablement, magnífic. 

En general, les anotacions d'aquest serial es refereixen a persones que he conegut i tractat més o menys temps, amb una certa assiduïtat. Ara, com que puc fer-hi el que vull —no del tot, és clar—, també puc incloure persones que m'hauria agradat conèixer i tractar. Tant si m'han interessat de fa temps com si les he trobades de sobte, de vegades a l'atzar, en una operació o altra: una lectura, la visió d'una fotografia, d'una filmació, la visita a un lloc...

Aquest és el cas de Mario Armengol. Un descobriment magnífic per a mi. I sense dubte per a molta gent, ja que la mostra és una primícia mereixedora de gran consideració. Si s'entra en un cercador una fórmula tan genèrica com ara «caricatures nazis II guerra», apareix de seguida un fum de comentaris elogiosos sobre l'exposició Tinta contra Hitler, que fins al 16 de febrer d'enguany es pot veure al MuVIM. Després anirà al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), que ja ha col·laborat amb la mostra valenciana, i a altres llocs. N'han estat comissaris el periodista Plàcid García-Planas i l'historiador Arnau González i Vilalta, que ja havien compartit altres projectes ben interessants.