Amb Matilde Ferrer i la bellesa de les roses

Vaig conèixer Matilde Ferrer Sena al juliol de 1966, pocs dies després que ella hagués acabat el batxillerat i jo el primer de Filosofia i Lletres. Fou a través d'un gran i admirat amic meu, amb el qual es va casar pocs anys després. Vaig tractar breument també llavors els seus pares, a Alaquàs, on ella havia nascut, o en un hort que tenien al Pla de Quart, en un espai silenciós, obert i esplèndid, ara encerclat d'autovies i carreteres. Des del 1971 o 1972, ens hem vist ells dos i jo centenars de vegades. Amb els seus fills i els meus, amb amics també antics o amb d'altres que s'anaven afegint.

Tot això forma part de la petita història dels meus sentiments més cordials, però és clar que ara no es tracta de parlar d'aquest capítol i convé destacar, per a qui vulga llegir aquest paper, l'activitat professional, plena d'interès, que Matilde Ferrer duu a terme amb un entusiasme i una dedicació que sembla inextingible. Com si fora una vocació. O, més ben dit, perquè és una vocació i no especialment comuna ni vulgar. Hi ha gent que continua una línia familiar de cuiners, banquers, fabricants de productes farmacèutics o nobles més o menys rics i desvagats. Ella ha sabut prolongar fins al segle XXI, renovant-los i desenvolupant-los en contacte amb experiències paregudes d'arreu del món, un conjunt de coneixements que pertanyen a la vella tradició floricultora que ha estat present en la societat valenciana des de fa centenars d'anys.

En efecte, la seua activitat professional està relacionada, quasi des que començà a treballar, amb la producció de rosers i roses. De varietats ja conegudes de manera tradicional o d'altres de noves que ella crea amb una sensibilitat alhora científica i artística. Amb més espai es podria verificar i explicar en detall com això és el producte d'una passió anterior, heretada directament de la família paterna. Ara no cal.

En definitiva, el seu treball de cada dia de fa molts anys, és la derivació immediata d'una passió i d'uns coneixements transmesos, d'experiències viscudes a casa, observades o escoltades des de menuda, d'una saviesa que no sempre es pot adquirir a les aules dedicades l'ensenyament tècnic.

Entre les fotos familiars de Matilde Ferrer n'hi ha una, de fa vuitanta anys o més, en què es veu el seu avi, Francisco Ferrer Martí i el seu pare, Francisco Ferrer Gil, a Hamburg, en un roserar, amb el propietari. Les imatges pareixen ara provinents d'un món antic. Els vestits dels valencians i els de l'alemany no tenen potser el mateix punt d'estil. Entre ells s'entendrien no sé en quina llengua, però sembla clar que el contacte degué funcionar de seguida en un sentit positiu, perquè establiren una societat que encara es manté. És la vella tradició europeista valenciana. Comercial, si es vol, però també intel·lectual. De cultura. D'on vingueren, si no, l'arquitectura gòtica o la impremta?

Matilde Ferrer ho sap, tot això, perquè ho ha integrat en la seua vida. El pare, que recorde com un llaurador llest i d'aparença discreta, sense pretensions aparents —i en aquest sentit, pel que recorde, potser prototípic—, obrí el camí per al que farien després. En un moment determinat s'instal·là amb la muller, i de seguida amb el fill, a Sevilla, on degué trobar millors preus i potser un clima menys insegur per a crear grans extensions de roserars. La filla, ací, creà a continuació la base per a eixamplar i consolidar el negoci. En la quotidianitat dels rosers, però també amb viatges i contactes a gran distància. 

Des de molt jove, en les vacances escolars, Matilde Ferrer ajudà en el negoci familiar. Quan tenia una vintena d'anys, el pare signà contractes de representació i multiplicació de rosers en exclusiva per a Espanya de les firmes alemanyes W. Kordes’ Söhne i Rosen Tantau. El 1968, s'associà amb la societat obtentora francesa Meilland i constituí l'empresa Universal Plantas, radicada a Alaquàs i amb centre de producció a Sevilla. La relació ha perdurat amb èxit fins ara. Era una xarxa de relacions que començava i que la filla ha estès amb destresa i sense armar remolins.

A l’empresa familiar, Matilde Ferrer aprengué també tècniques d'hibridació i inicià l'obtenció de noves varietats, seguint dues línies de millora genètica: una per a roses a vendre ja tallades i una altra per a rosers destinats a jardí. Per sustentar aquestes investigacions i comercialitzar-ne els productes, constituí amb la família l'empresa Roses Noves Ferrer, de la qual ha estat gerent.

Ha obtingut premis en concursos sobre noves varietats per a jardí a Roma, Buenos Aires, París, Ginebra, Madrid, Mònaco, Nyon, Baden-Baden o Barcelona.

La nova etapa empresarial incideix fortament en la tasca d'obtenció de noves varietats, per encàrrec de ciutats o per tal de dedicar-les a grans noms o institucions del món de la cultura, com ara Vicent Blasco Ibañez, el monestir de Poblet, el cantant Georges Moustaki, l’escriptora Concha Espina o l'esposa de Joaquín Sorolla i impulsora del seu magnífic museu a Madrid, Clotilde Sorolla. Altres roses porten el nom de la premi Nobel de la Pau Setsuko Thurlow, de personalitats científiques com Margarita Salas, Irène Joliot-Curie o Santiago Ramón y Cajal. Per a Matilde Ferrer, per raons òbvies, tingué un sentit molt especial crear una rosa que rebé el nom, tan simbòlic, de Castell d'Alaquàs.

Cada primavera segueix el seu programa d’obtenció de noves varietats, pol·linitzant al seu jardí de roses, realitzant nombrosos creuaments per aconseguir varietats de rosers resistents i que s’adapten a la manca d’aigua i a les condicions extremes del cavi climàtic que sofrim al Mediterrani i en general en tot el mon.

Matilde Ferrer treballa els últims temps en l’obtenció de noves varietats per a flor tallada per tal de recuperar allò que es donava no fa massa anys a València i l’Horta: una relació directa entre les flors que es venien a les floristeries i les conreades al voltant de la ciutat. Plantejament molt més racional, per a la venda directa de proximitat, que el de les roses d’importació, allà on se'n poden conrear directament.

Promou també la presència de rosers en espais verds públics urbans. Ho ha fet al Parc Federico García Lorca de Granada, el Parc Cervantes de Barcelona, el jardí de roses davant del Palau de Congressos de València; de la Ciutat de les Arts de València; el Parc Central de Ciutat Real; els jardins del Príncep, a Aranjuez, o els de San Ildefonso, a la Granja (Segòvia).

Tots aquests coneixements renovats i posats a prova quotidianament en llocs tan distints formen part d'una brillant estratègia comercial, però no són secrets empresarials. Matilde Ferrer participa molt activament en la divulgació d'aquests sabers i en la formació de tècnics i aficionats sobre utilització del roser, bones pràctiques en noves plantacions i manteniment de rosers en espais públics i privats. Ho fa en conferències i classes a molts llocs d’Espanya i a l’estranger, però també atenent visites de professionals, estudiants i aficionats a les instal·lacions familiars.

És presidenta de l'Associació Espanyola de la Rosa (AER), integrada en la World Federation Rose Societies. Son objectius de l'AER la difusió del coneixement de les roses en els àmbits culturals, l’intercanvi d’informació, la creació de jardins de roses i la celebració d’exposicions i concursos. Dins la WFRS ha representat Espanya en convencions internacionals a Osaka, Vancouver, Lió o Copenhaguen i ha aconseguit la declaració com a Jardí d’Excel·lència, del roserar del Parque del Oeste Ramón Ortiz a Madrid, i, a Barcelona, del Parc Cervantes i el roserar del jardí del Teatre Grec.  

Tinc per Matilde Ferrer, pel marit i per la descendència una simpatia de molts anys. Ara, si ella hagués estat banquera o princesa, probablement no la veuria amb tanta cordialitat com quan l'escolte parlar de les roses que l'envolten, quan treballa, i que ocupen el seu cap com una passió inesborrable.  

Hi ha un fenomen que m'ha fet pensar moltes vegades. Està casada amb un home que ha viscut l'arquitectura, la seua professió de molts anys —en exercici i com a docent a la Universitat Politècnica de València—, amb una passió semblant. La comunicava, ja quan érem estudiants i ens vam començar a tractar amb assiduïtat. La meua curiositat de simple espectador sobre arquitectura i urbanisme ve d'aquesta relació d'amistat admirada. Matilde ha estat capaç de contagiar-li l'interès per les roses i ell, ara jubilat, s'hi dedica amb tota l'energia.

Se sol dir, pur tòpic actualment, però molt fonamentat en etapes anteriors de la història del nostre país, que València és terra de flors. Potser ho és quant a la producció. I certament en alguns llocs de l'Horta o d'altres comarques del país hi ha gent que conserva l'atavisme de fer-ne i tenir-ne a l'hortet, al balcó o a la terrassa. Jo diria, mirant al voltant, sobretot en les ciutats, que un costum tan bell i no tan difícil de conservar, s'ha anat perdent. De la mateixa manera que el de comprar flors tallades per a les cases, ni que siga en determinades dates i festivitats, o de regalar-ne. Em recorde acompanyant l'àvia paterna o la seua germana a comprar roses o altres flors, segons l'època de l'any, als horts de Veyrat, al carrer de la Mar, al de San Valero, a Russafa, o en algun altre que ara no situe. En queda un al carrer de Quart. El carrer de Quart de Fora, n'haurien dit elles, crec. Reminiscència de quan hi havia muralles.

És en altres llocs d'Europa on aquests hàbits es mantenen amb força i, quan veus un dissabte o un diumenge com persones joves adquireixen algun ram per dur-los no sé on ni a qui, consolides aquesta impressió. Que s'eixampla quan viatges per Àustria o Alemanya o altres països del nostre continent, per exemple. Es pot pensar que és pel contrast de temperatures, que la primavera i l'estiu fan venir la necessitat de veure l'esclat de vida natural que és una flor, conreada o silvestre, boscana o nascuda en un prat, a mitja muntanya. No ho crec. També a l'hivern, de vegades en un balconet o dins del pis o la casa, la gent allà continua procurant-se la bellesa dels colors i les formes d'una o altra mena de flor, per humil que siga. 

Vaig conèixer Matilde Ferrer Sena al juliol de 1966, pocs dies després que ella hagués acabat el batxillerat i jo el primer de Filosofia i Lletres. Fou a través d'un gran i admirat amic meu, amb el qual es va casar pocs anys després. Vaig tractar breument també llavors els seus pares, a Alaquàs, on ella havia nascut, o en un hort que tenien al Pla de Quart, en un espai silenciós, obert i esplèndid, ara encerclat d'autovies i carreteres. Des del 1971 o 1972, ens hem vist ells dos i jo centenars de vegades. Amb els seus fills i els meus, amb amics també antics o amb d'altres que s'anaven afegint.

Tot això forma part de la petita història dels meus sentiments més cordials, però és clar que ara no es tracta de parlar d'aquest capítol i convé destacar, per a qui vulga llegir aquest paper, l'activitat professional, plena d'interès, que Matilde Ferrer duu a terme amb un entusiasme i una dedicació que sembla inextingible. Com si fora una vocació. O, més ben dit, perquè és una vocació i no especialment comuna ni vulgar. Hi ha gent que continua una línia familiar de cuiners, banquers, fabricants de productes farmacèutics o nobles més o menys rics i desvagats. Ella ha sabut prolongar fins al segle XXI, renovant-los i desenvolupant-los en contacte amb experiències paregudes d'arreu del món, un conjunt de coneixements que pertanyen a la vella tradició floricultora que ha estat present en la societat valenciana des de fa centenars d'anys.