Amb Rodolf Sirera, en la remota joventut

Fa unes setmanes es van presentar dos volums de Teatre complet, de Rodolf Sirera. Encara no me'ls he pogut mirar. Ni llegir. De l'enorme aventura escènica que reflecteixen a penes en sé res, fora del fet que en bona part l'autor la va recórrer, mentre fou possible, amb el seu únic germà, Josep-Lluís, sis anys menor que ell i mort el 2015, quan encara podia haver fet tantes coses.

Vaig veure alguna representació inicial de les dues o tres primeres obres de Rodolf Sirera. Això no té cap significació especial, perquè fa dotze anys que no veig la televisió, no-sé-quants que no entre en un cine a veure una pel·lícula per a gent de la meua edat i molts més que no vaig a un teatre. Diria que l'última vegada, purament circumstancial, fou a Graz, el 2013, pocs dies després de jubilar-me. Era una plàcida comèdia policíaca britànica representada en alemany per una companyia d'aficionats al pati d'un centre escolar tancat per vacances estivals. Era de nit, feia una frescor magnífica i s'obrien per a mi les incògnites pròpies de qui no ha de tornar mai a un lloc de treball i, a més, les viurà i anirà obrint-les, per veure què contenen, lluny del seu país. Podria assegurar que aquella nit, sota la volta fosca del cel d'Estíria, vaig recordar tantes vegades com havia assistit a espectacles teatrals semblants a València, exactament en companyia de Rodolf i gràcies a la nostra amistat. El seu pare pertanyia a la directiva de la Casa dels Obrers —lligada al sindicalisme catòlic d'abans de la República—  i tenia dret a una llotja en les sessions dominicals, on cada setmana una companyia d'aficionats representava una peça distinta. Rodolf i jo hi anàvem amb sa mare, sistemàticament, a la primera sessió de la tarda. No puc dir tot el que vam veure. Una visita a l'hemeroteca em donaria pistes.  

A l'òpera sí que hi he anat unes quantes vegades els últims anys. I, si puc, hi tornaré. En qualsevol cas, pretenc ara recordar, amb dificultats i a trossos, detalls de la primera etapa de Rodolf Sirera en relació amb el teatre. I parlaré de com ens vam conèixer i de com va començar una relació d'amistat estreta que s'allargà durant l'adolescència i la primera joventut, abans que les lògiques circumstàncies de la vida personal ens fessen coincidir només molt de tant en tant. 

Caminant, llegint, veient

Jo diria que el vaig conèixer perquè sa mare, una dona excel·lent, d'una amabilitat il·limitada i generosa, popular, va decidir que fora així. Ell i jo devíem rondar els dotze anys i una desgràcia familiar ben recent, rotunda i irremeiable, em tenia submergit en una tristor que devia ser visible i a la qual no sé com vaig sobreviure. Imaginant la situació, a tanta distància, supose que la bona senyora volgué fer amb mi una obra de caritat i, alhora, buscar per al fill major un amic tranquil i de bona conducta. Vaig ser l'elegit. Una vesprada, quan eixíem pels foscos carrers de Carnissers i Santa Teresa, per anar des de l'Escola Pia, ells al carrer de Quart i jo, abans, al de la Carda. Aquella mare d'un xiquet que jo veia a la classe, estudiós i sempre distingit amb les millors notes, però amb el qual potser no havia parlat mai, em digué si volia tornar amb ells cap a casa. Era a l'hivern. Ens dugué a la botiga de la meua àvia paterna, a quatre passes de la meua llar familiar per demanar-li si podia acompanyar-los a sa casa i jugar una estona. Després em tornarien. La meua àvia ho autoritzà. 

No sé si fou aquell primer dia, o poc després, que la visita va coincidir amb el moment en què el pare de Rodolf esperava la visita d'un jurat que discernia premis per a un concurs de betlems. Mon pare ens en posava sempre un, fins que emmalaltí i va morir. Amb les figuretes de fang, les muntanyes de suro, el bicarbonat fingint ser neu, el riu fet de paper de plata i tots els requisits habituals. Vaig comprovar amb admiració que el pare del nou amic muntava un escenari, al seu despatx de casa, molt més gran i complet, amb petits llums elèctrics de color, aigua de veritat i altres riqueses en el decorat. 

Teníem, ja ho he dit, dotze anys. O així ho recorde. En qualsevol cas, s'inicià llavors una amistat que s'allargà uns quants més, fonamentals en la nostra creixença intel·lectual, civil i física. Quasi des de la infantesa acabada de deixar rere un cantó, fins que ja ens afaitàvem feia anys i esperàvem que unes determinades senyoretes, cadascú les seues, es decidissen a acceptar la nostra companyia continuada i, si tanta sort hi havia, la convivència sota el mateix sostre.

Ara, abans d'arribar a estadi tan delicat, encara vam jugar moltes vegades, Rodolf i jo, en ocasions amb el seu germà. Diria que al principi féiem batalles navals amb un vaixell de guerra que tenien, d'un cert tamany i bastant ben copiat del natural. Em semblava antic i no sé per què pensava que hauria estat del seu pare, quan era xiquet.   

I, comunicant-nos-les, comentant-les, emprenguérem lectures més serioses que les que ens havien acompanyat fins llavors. Per a si són inoblidables Els Buddenbrook o El crist de nou crucificat —aquesta en català d'El Club dels Novel·listes—, que vaig poder llegir gràcies a Rodolf o, amb més precisió, al fet que un germà del seu pare era empleat distingit a la llibreria Bello, del carrer de les Barques, i li les passà. 

Hi havia igualment el cine. En pocs anys, probablement més de sis i menys de vuit, vam veure algun centenar de pel·lícules de tota mena en locals de València —al nostre barri i als més pròxims hi havia un grapat de sales—, o a pobles pròxims, anant en tramvia. 

Rodolf era un dels alumnes més distingits dels escolapis, llavors. Això li donava als últims cursos del batxillerat —i a mi, amb ell— llibertats que altres nos s'haurien pogut permetre. Així muntàrem al teatre del col·legi un plagi inspirat en una representació de Llum de gas vista a la Televisió Espanyola de primers de la dècada de 1960 o participàrem en altres iniciatives semblants.  

Per motius semblants, ens vam veure encarregats de pensar i fer dues revistes impreses, abans de tenir divuit anys: Siempre Listo, òrgan de la Delegació Diocesana d'Escoltisme de València, i, cap al 1965 o 1966, una publicació mensual per la col·legi de franciscanes del carrer de l'Arquebisbe Mayoral, que es deia, potser, Gavillas. Les dues col·leccions desaparegueren en un incendi en la meua casa familiar, poc després. En tinc, per tant, un record molt imperfecte. Però l'important és el treball alegre i il·lusionat que hi féiem els dos amics. 

Parlar i parlar. Escriure?

Els pares de Rodolf i Josep-Lluís eren carlins i, per tant, tenien amb la llengua del país una relació distinta a l'habitual entre els republicans de València, la nostra ciutat. A la meua família n'hi havia, com a mínim, de tres generacions anteriors a mi. I a València, seguidors de Blasco i d'El Pueblo, o d'altres dirigents i El Mercantil Valenciano, consideraven que el valencià no era viable per al futur. 

La simple observació directa em feu veure, adolescent, que tot allò no quadrava. Em vaig proposar aprendre valencià i més o menys ho vaig aconseguir. Començant per lectures de Llorente i Querol o, excursionista incipient com jo era, Amics de muntanya, de Josep Mascarell i Gosp.

Com que cada dia parlàvem de tantes coses i ens comunicàvem curiositats, preguntes que cadascú es plantejava pel seu compte o respostes que créiem haver trobat, aviat vaig enrolar Rodolf en l'interès pel valencià.  

És segur que, pel seu compte, sense mi, ell hauria emprès el mateix viatge pel món amb la llengua del país com a instrument elegit per simple voluntat. Així, sempre ha escrit en català, com es pot veure en aquests volums presentats l'altre dia. 

L'obra i els treballs de Rodolf Sirera han estat objecte d'anàlisis acadèmiques, jornades d'estudi i altres indagacions. Ell s'ha sotmès a nombroses entrevistes de tota mena de fa anys. Sense recórrer a bibliografies ni documentació tan abundant i notable, he decidit escriure aquesta nota, de qualsevol manera i en quatre grapats. He furgat en records insegurs i en uns altres que em pareixien més exactes. Reconstruint-los he passat una estona encalmada i agradable, amb la nostàlgia de no poder reviure moments cremats pel pas dels anys, però plens de vida i d'energia en la meua memòria. Així, he recordat que el 1969 vaig escriure una peça teatral breu que la censura va massacrar. Teníem el càlcul d'estrenar-la al gener de l'any següent, amb una també curta de Sirera. La resposta censorial i el fet que me'n vaig traslladar a viure a Madrid estan potser en el rerefons de l'estrena a Burjassot, al setembre de 1979, de La pau retorna a Atenes, amb què el meu amic començà la seua prodigiosa trajectòria, sense precedents entre nosaltres.

Mentre escrivia, només he volgut recórrer, com a viàtic, a una lectura apressada del pròleg que Ramon X. Rosselló ha posat als dos volums de Teatre complet de Rodolf Sirera. És un estudi molt complet i rigorós, com ho eren tots els treballs de Rosselló que he llegit, i en algun cas editat, em sembla, des que començà a publicar com a filòleg. Parla de moltes coses que jo ignore, de drames i comèdies que no he vist i que ara començaré a conèixer detalladament, a través del seu conjunt monumental, gràcies a aquests volums publicats per la Institució Alfons el Magnànim. El pròleg de Rosselló em servirà de guia segura. Com ho seran per a qualsevol altra persona que s'endinse en aquest aplec d'una obra tan extensa, densa i variada, tan plena de giragonses i recerques com la d'un escriptor que no puc deixar de veure com l'amic que començava a escriure, quasi adolescent, amb una il·lusió que després ha vist acomplida. Amb un esforç titànic i incansable.

En resumir punts centrals del teatre de Rodolf Sirera, Rosselló conclou:  «el temps com a element estructural i com a motiu ―el temps del relat i el temps de la vida ― és un element central en l’escriptura de Rodolf Sirera. Així, les manipulacions temporals de tota mena fan acte de presència a l’hora de construir les obres, i no només en les peces formalment més agosarades [...]. A aquest element se’n vincula un altre, encara més globalitzador: el de la manera de relatar, amb tot de recursos diferents, no només espaciotemporals sinó de punt de vista, de focalització, amb la inclusió de narradors interns o d’espais mentals, també al voltant de les connexions o transicions entre seqüencies o amb la interrelació de nivells ficcionals, on es dona accés a altres llenguatges literaris i audiovisuals». 

El pròleg  valora també el fet que «en l’escriptura de Sirera no només és significatiu què se’ns conta, sinó com ens arriba allò que és contat, on la forma [...] ens col·loca davant l’accés a la història, a allò que va succeir, a allò que és sabut o no, a allò que és un secret o s’oculta... Quin accés tenim a la veritat? O, millor, és possible accedir-hi?»

En aquest sentit, considera «simptomàtic que la primera obra en solitari ―i una de les peces més rellevants de Sirera i del teatre en llengua catalana del període― aposte per apropar-nos a una biografia de ficció des d’una construcció que refusa la forma del relat mostratiu per experimentar amb el llenguatge musical, amb veus i ritmes diversos; una manera lírica, en diríem, d’aproximar-se a allò més íntim i secret dels personatges, tot eixamplant els límits al llenguatge dramàtic.» 

En morir Josep-Lluís, vaig escriure a Rodolf des de Navarra. Em respongué: «És la gent que se'n va, que se n'ha anat, però també és una part de nosaltres mateixos, que ens n’hem anat amb ells. I per a aquells que ens van conéixer tots dos ja fa tants anys, Josep Lluís sempre serà el petit, el xiquet sabut i tímid que sovint va acabar ensenyant-nos a nosaltres, els més grans i sabuts, a ser com cal.»

Una lliçó moral, en definitiva, que Rosselló troba com un fil conductor al llarg de l'obra escènica del Sirera de més edat, que ara ens proposa de llegir sencera. Moltes gràcies per la invitació; l'accepte de seguida.