Amb Ximo Puig, ara a vora mar

Aquest 1 de Maig, en la manifestació davant el Rathaus de Viena, un amic que coneix bé el País Valencià se'm manifestava preocupat. Després de vint-i-dos anys, la dreta torna a governar Berlín. Conservadors i extrema dreta han pactat a Finlàndia. «Und Meloni, in Italien», afegí un camarada d'ell. En algun moment els vaig parlar de Morella, on no ha estat mai.

La primera vegada que hi vaig anar, la Pasqua del 1967, Ximo Puig tindria vuit anys. Devia córrer pels carrers de la vella ciutat, quasi tots costeruts i sense tràfec de vehicles. Jo anava amb tres amics. A poqueta nit, ja fosc, paràrem a Cabanes, vam entreveure l'església, llavors en obres —al carrer, hi havia fragments d'escultures gòtiques que ningú no pensava a furtar. Arribàrem després a Sant Mateu, sopàrem en un bar de la plaça, demanàrem on dormir i ens posaren en un dormitori enorme amb llits nombrosos. A l'endemà pujàrem a Morella per una carretera més que difícil. Ens aturàrem a la Vallivana i arribàrem a la ciutat. Abans d'emprendre la pujada, per la finestra del cotxe, jo mirava admirat la processó inacabable d'oliverars magnífics, fixats per Ramon Dimas en alguna foto d'El País Valenciano, de Fuster. Dimas era un gran fotògraf. Ja ho deia Josep Pla en la necrologia que li dedicà a Destino. Jo havia vist arbres i boscos grandiosos a Ordesa, Bronchales, Guadalaviar o Albarracín, però oliveres com aquelles, mai de la vida.

De Morella retenia les impressions que havia posat Fuster a la guia. Ell hi havia anat als anys cinquanta, en una expedició més o menys vinculada a la premsa del Movimiento i organitzada per Vicent Ventura. I sovint recordava que havia conegut mossèn Manuel Betí, erudit d'alçada, que prenia rapè i li'l duien de la Ciutat del Vaticà.

Després hi he pujat molt. En èpoques distintes i visites curtes, d'un dia o poc més. El 1973 vaig veure que tantes glòries de la pedra bastida corrien el risc d'enrunar-se, com en altres pobles alts del Maestrat i els Ports. El poble es buidava, ja no sonaven sirenes d'empreses relacionades amb el tèxtil. La decadència feia por i pena.

Passaren anys i vaig tornar, si més no una vegada l'any, a partir del 1995. Era una pujada ritual, dia de Dissabte Sant, amb Valerià i Marisé, Xavier Albiol i, en alguna ocasió, Adolf Sanmartín, que replegàvem a Sant Mateu.

Llavors, Morella es refeia de manera incessant. Imparable. No per l'arribada de Mister Marshall, sinó per una política ambiciosa, que incloïa la millora de la carretera que hi duia des de la costa cap a Aragó; el reacondicionament de la Fàbrica Giner; la construcció d'un centre de salut a l'antiga església de Sant Miquel i altres moltes innovacions. No s'havia produït el pas de Mister Marshall pel terme —enorme—, sinó el de Ximo Puig per l'Ajuntament i per la Generalitat, en llocs d'influència que li permeteren posar l'atenció a resoldre les brutals necessitats del seu poble. En una d'aquelles visites de Dissabte Sant, Puig ens ensenyà l'Escola-Llar, magnífica obra de d'Enric Miralles i Carme Pinós. En una altra, li vaig explicar per què havia declinat la seua invitació d'entrar a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Hi ha una tradició democràtica, per la qual les persones que arriben a grans governants comencen per ser bons administradors dels seus pobles —regidors i després alcaldes o alcaldesses. No és el cas de Zaplana, alcalde de Benidorm de manera mafiosa, o de María José Català, alcaldessa de Torrent per casualitat —si Jesús Ros es torna a presentar el 2007, és summament improbable que l'hagués superat.

Pel que fa a Puig, el treball a l'Ajuntament de Morella s'encreuà amb altres responsabilitats. Ho faré curt: ha estat regidor (1983-2012) i alcalde de Morella (1995-2012), diputat provincial (1983-1986), diputat a les Corts Valencianes (1983-1986, 1999-2011 i 2015-2023), i al Congrés de Diputats (2011-2015), president de la Generalitat (2015-2023, de moment). I, secretari general del PSOE-PSPV des del 2012.

El 1987 fou director general de Relacions Institucionals i Informatives de la Generalitat i, fins al 1995, director del gabinet del President Joan Lerma.

La meua relació amb Puig és de circumstàncies i superficial, en el sentit que ens hem tractat poc. Ara, de les vegades que hem parlat sense pressa, n'he tret impressions clares. És un treballador organitzat i incansable. Un tipus sensible, lector i culte, d'idees sòlides. Un socialdemòcrata de l'època actual, quan la dreta sembla absorbir-ho tot arreu del món. Culo di ferro, d'aquells qui no s'alcen de darrere l'escriptori o la taula de negociació fins que l'objectiu és situat o guanyat. Amable i tolerant, d'una educació que a alguns semblarà anacrònica. De memòria solvent, pren nota d'allò que troba als papers impresos i després pot ser-li útil, en la reflexió o la intervenció pública.

Jo veia Puig com un polític molt eficaç que es quedaria sempre en segon terme. Per voluntat seua o per circumstàncies, ha resultat que al primer pla de l'escenari funcionava també perfectament. I —crec— sense canviar la manera d'actuar ni perdre la tranquil·litat i la calma que abans li assegurava el silenci del despatx, només amb telèfons i gent atenta a la secretaria. El canvi es començà potser a veure en la seua oposició a Carlos Fabra en la Diputació de Castelló i després a Francisco Camps, dirigent del PP al País Valencià i president de la Generalitat.

Puig ha presidit fins ara el govern autonòmic vuit anys, dues legislatures. Al front d'un executiu de coalició, format pel seu partit, el Socialista, amb Compromís i Podem, ha hagut de posar remei, amb mitjans molt precaris, a una situació plena de complicacions, sovint inesperades. Com la pandèmia.

L'Administració autonòmica —el sistema sanitari, l'educatiu, els transports públics o la normalització lingüística, per no continuar l'enumeració de polítiques que afecten la vida social i personal de la gent— havia quedat devastada per actuacions de la dreta. Moltes encara estan als tribunals de Justícia, amb inculpats del més alt nivell polític —tres expresidents de la Generalitat, consellers i conselleres, etc. Com un símbol: entre les accions que cal agrair a Puig i els executius que ha presidit, hi ha la decisió de posar en clar l'accident del metro de València, el 2006, enterbolit pel PP.

La dreta ací, com a tantes bandes, combina l'ultraliberalisme amb un dirigisme obsessiu, capellanesc i quasi feixista, de la societat que li ha tocat governar. És una mena d'acràcia irresponsable, sense més horitzó que l'enriquiment personal ràpid, a costa de la ciutadania i encara que el món s'enfonse.

De jove vaig aprendre de memòria el Poema de un día (1913), d'Antonio Machado, que escoltava una vegada i una altra en un disc publicat per Aguilar, recitat per Fernando Fernán-Gómez. Hi ha aquests versos, ben vigents: «Pasados los carnavales,/ vendrán los conservadores,/ buenos administradores/ de su casa.» Estan escrits fa cent-deu anys, més d'un segle. I ho deien d'Eduardo Dato, infinitament més respectable que la tropa conservadora actual.

Manuel Milián Mestre, nebot de l'historiador i autor de la primera, o una de les primeres biografies de Fraga Iribarne quan es va transformar en demòcrata relatiu, va publicar el 2019 un llibre situat entre el retrat biogràfic i el recull de declaracions i confidències: Ximo Puig. La mirada morellana. Recomane llegir-lo, perquè Miliàn hi posà les dades imprescindibles de la trajectòria del seu paisà, anotades amb afecte i sense ombra de rivalitat política.

L'última vegada que vaig pujar a Morella fou el 2015. De seguida que vaig poder, després de dos anys de viure fora del país. Un amic m'hi dugué. De lluny l'havia recordada sovint. Fins i tot havia dubtat si la tornaria a veure. Feia pocs mesos que Puig era President de la Generalitat Valenciana. Espere tornar-hi, però ja no hi passaré uns pocs dies parlant amb Arcadi Garcia, com el 1992, o veient-lo presentar l'edició de la Carta de poblament, amb Vicent Garcia Edo, el 1995. Ni aniré al Sexenni, com el 1982, amb el meu fill damunt dels muscles, il·lusionats i plens d'emoció, ell i jo. Però sé que la gent de Morella viu allà dalt, al seu poble, molt millor que vivien abans ells i els seus pares. Això es deu, no en dubtaré mai, al treball de persones com Ximo Puig.

Aquest 1 de Maig, en la manifestació davant el Rathaus de Viena, un amic que coneix bé el País Valencià se'm manifestava preocupat. Després de vint-i-dos anys, la dreta torna a governar Berlín. Conservadors i extrema dreta han pactat a Finlàndia. «Und Meloni, in Italien», afegí un camarada d'ell. En algun moment els vaig parlar de Morella, on no ha estat mai.

La primera vegada que hi vaig anar, la Pasqua del 1967, Ximo Puig tindria vuit anys. Devia córrer pels carrers de la vella ciutat, quasi tots costeruts i sense tràfec de vehicles. Jo anava amb tres amics. A poqueta nit, ja fosc, paràrem a Cabanes, vam entreveure l'església, llavors en obres —al carrer, hi havia fragments d'escultures gòtiques que ningú no pensava a furtar. Arribàrem després a Sant Mateu, sopàrem en un bar de la plaça, demanàrem on dormir i ens posaren en un dormitori enorme amb llits nombrosos. A l'endemà pujàrem a Morella per una carretera més que difícil. Ens aturàrem a la Vallivana i arribàrem a la ciutat. Abans d'emprendre la pujada, per la finestra del cotxe, jo mirava admirat la processó inacabable d'oliverars magnífics, fixats per Ramon Dimas en alguna foto d'El País Valenciano, de Fuster. Dimas era un gran fotògraf. Ja ho deia Josep Pla en la necrologia que li dedicà a Destino. Jo havia vist arbres i boscos grandiosos a Ordesa, Bronchales, Guadalaviar o Albarracín, però oliveres com aquelles, mai de la vida.