La dictadura franquista, el refugi europeu més gran de criminals nazis: “Part de la documentació es va fer desaparéixer”

L’Espanya del general Francisco Franco es va convertir en un autèntic paradís per a nazis i feixistes de diverses nacionalitats que s’hi van amagar després de la Segona Guerra Mundial. “No crec que res important sobre això es decidira sense el coneixement de Franco, va atendre peticions concretes de persones que l’havien ajudat en el passat i va acceptar que els seus ministres i altres càrrecs donaren protecció a coneguts i persones que havien prestat serveis a la causa o que podien continuar prestant-ne en tasques econòmiques, policials i d’espionatge”, explica a elDiario.es l’historiador José Luis Rodríguez Jiménez (Madrid, 1961), autor de Bajo el manto del Caudillo. Nazis fascistas y colaboracionistas en la España franquista (Alianza Editorial, 2024), resultat de tres dècades de minuciosa investigació en arxius de diversos països.

L’investigador ha escrit una de les obres més completes sobre els dirigents i col·laboradors del Tercer Reich que es van instal·lar en el paradís franquista, protegits pels sectors feixistes de la dictadura i usats durant dècades en l’estira-i-arronsa diplomàtic, especialment amb França i Bèlgica, a compte de les activitats polítiques de l’exili republicà. Un treball complex d’acord amb el secretisme de moltes de les operacions per a donar refugi a aquesta col·lecció de criminals nazis i de les dificultats per a accedir a determinada documentació sensible. “És complicat trobar informació, falta documentació en arxius espanyols, perquè determinades actuacions no es van registrar per escrit o perquè els papers es van fer desaparéixer fa anys”, afirma l’autor, professor titular de la Universitat Rei Joan Carles.

No obstant això, José Luis Rodríguez Jiménez ha aconseguit reconstruir la trama mitjançant arxius diplomàtics i policials espanyols, francesos i belgues, entre altres. Un exemple: la documentació sobre el cridaner cas de Karl Bömelburg, cap de la Gestapo a França i un “personatge important”, procedeix dels Archives du Service Historique de la Défense. “De Bömelburg no hi ha rastre en arxius espanyols, malgrat que va viure refugiat a Espanya i va ser assessor de la policia política franquista”, diu l’autor.

El paper de Serrano Suñer i de Clara Stauffer

Ramón Serrano Suñer, ministre d’Afers Exteriors entre el 1940 i el 1942 i custodi de la fascistització del règim franquista, va ser un personatge clau. Durant dècades es va encarregar personalment del suport logístic i econòmic als seus amics europeus de la creu gammada. L’autor destaca la seua “sintonia ideològica i l’amistat amb persones amb qui s’havia relacionat com a ministre d’Exteriors, sobretot del Tercer Reich i la França de Vichy”.

No obstant això, Serrano Suñer també es va encarregar d’eliminar pistes: “En l’Arxiu del Ministeri d’Exteriors falta moltíssima documentació de l’època de la Segona Guerra Mundial, de les relacions d’Espanya amb l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista, perquè Ramón Serrano Suñer, cunyadíssim, i altres polítics, es van emportar documents que els implicaven en aquesta col·laboració i que deixaven constància de les relacions diplomàtiques, militars, econòmiques, policials i culturals de l’Espanya de Franco amb el Tercer Reich”, afig.

Pel llibre desfilen altres personatges secundaris amb un paper molt rellevant en l’acolliment dels seus aliats nazis. Clara Stauffer, dirigent hispano-alemanya de la Secció Femenina de Falange, neta del fundador de Loewe i filla del director de Casa Mahou, va mantindre una relació molt estreta amb Léon Degrelle, màxim dirigent del feixisme belga i un dels principals protagonistes de l’obra de José Luis Rodríguez Jiménez. L’historiador lamenta que el rastre de Stauffer, una dona fascinant retratada en algunes obres literàries, en els arxius s’haja esborrat parcialment: “M’he quedat amb ganes de saber més d’ella”, diu.

D’altra banda, el doctor falangista Narciso Perales, metge personal de Serrano Suñer i de refugiats a Espanya, “era un falangista radical, un feixista espanyol que va sintonitzar amb el nazisme plenament, i que no va voler creure que els genocidis nazis realment havien ocorregut”, explica l’investigador, que afig: “Va actuar per amistat i compromís ideològic, pels mateixos motius que Stauffer, i sempre per indicació de Serrano, proporcionant domicilis on ocultar persones i després donant-los diferent ajuda”.

Malgrat el seu paper en la trama, tots els detalls sobre la participació de Serrano Suñer, Stauffer i Perales, entre molts altres, no han eixit a la llum del tot. “El problema principal és que, com que és un tema secret, no tots els seus continguts es van registrar en paper i durant la llarga cronologia de la dictadura franquista va haver-hi molt de temps per a ocultar o destruir documentació”, insisteix l’historiador.

Espanya i les rutes de fugida europees

L’obra es remunta a la immediata postguerra europea i al cas iniciàtic del francés Pierre Laval, president del Govern col·laboracionista de Vichy que va aterrar a Barcelona el 1945 procedent del castell alemany de Sigmaringen (una etapa retratada en una coneguda novel·la de Louis-Ferdinand Céline), una setmana després que arribara a la ciutat la italiana Miriam Petacci, germana de l’amant de Mussolini.

Espanya va cedir a la pressió dels aliats i va entregar Laval –a la ciutat austríaca de Linz, zona d’ocupació de les tropes nord-americanes– després de la commutació de la pena de mort de Pétain. Laval va acabar en mans de la França del general De Gaulle i va ser condemnat a mort, degradació nacional i confiscació dels seus béns. El 15 d’octubre de 1945, data de l’execució, va intentar suïcidar-se amb cianur, però un metge de la presó de Fresnes el va salvar amb una rentada d’estómac. Després va ser afusellat.

El final de Laval davant un escamot d’afusellament va marcar la política de Franco en les dècades següents. José Luis Rodríguez Jiménez emmarca en el seu llibre el paper d’Espanya en el context de postguerra europea i en les quatre rutes de fugida dels nazis (nòrdica, suïssa, belga i espanyola), especialment cap a l’Argentina del general Perón.

El règim franquista, amb “silenci, va proporcionar un amagatall i a vegades una nova identitat”, va acollir un nombre incalculable de nazis, feixistes i col·laboradors del Tercer Reich. Els vincles entre la Gestapo i la Brigada Politicosocial, en una breu etapa de col·laboració, almenys entre el 1940 i el 1941, que va incloure el control dels jueus residents a Espanya, van propiciar que la policia política franquista continuara donant ales als seus homòlegs alemanys després que Hitler es llevara d’enmig en el seu búnquer de Berlín.

La Direcció General de Seguretat (DGS), pilar de la policia política del franquisme amb destacats comissaris obertament antisemites i pronazis, com els escriptors Mauricio Carlavilla i Eduardo Comín Colomer, va tindre un paper destacat: “Va col·laborar no trobant una part dels reclamats pels aliats, tot i que tenia dades d’on estaven”.

El llibre destapa el “cas més flagrant” de la utilització de l’Hospital Penitenciari Eduardo Aunós a Madrid, convertit en un amagatall de la DGS “perquè desenes d’alemanys rellevants en tasques polítiques, policials i d’espionatge hi visqueren ocults durant uns quants mesos, abans de decidir una altra destinacióí oculta o el seu lliurament als aliats”.

L’espionatge nazi al servei de Franco

També l’espionatge franquista de l’Alt Estat Major va fer el seu paper “donant, a alguns, diferents graus de protecció”. Com a rerefons, emergeixen les disputes a diverses bandes en matèria de refugiats polítics entre la DGS i el Ministeri de Governació, els serveis d’espionatge i el Ministeri d’Exteriors. L’historiador ha reconstruït la trajectòria a Espanya, entre altres, de Karl Bömelburg, cap de la Gestapo a França; de Wilhelm Friedrich Heinrich Knipa, espia nazi que va col·laborar amb l’Alt Estat Major espanyol, singularment al Marroc, i la biografia del qual (metge, infiltrat, contrabandista i un llarg etcètera) donaria per a una novel·la o més, a més del grup de Rudolph Recke, excap del servei d’informació alemany al Nord d’Àfrica.

José Luis Rodríguez Jiménez destaca que Espanya va ser el país on va recalar més el contingent de personal de la intel·ligència alemanya a l’estranger. Un autèntic niu d’espies nazis: “Per part espanyola, es volia la mínima repatriació possible, ja que, si eren interrogats en els camps d’internament alemanys per personal britànic i nord-americà, podrien contar coses de la col·laboració entre Espanya i Alemanya durant la Segona Guerra Mundial”. “A més d’aquest factor, i de la sintonia ideològica, per la seua experiència podien ser útils en intel·ligència sobre el nacionalisme marroquí i l’oposició antifranquista”, afirma l’autor.

L’obra, narrada àgilment i excel·lentment documentada, indaga en la presència secreta en la Legió espanyola d’un contingent d’oficials hongaresos i romanesos, els països dels quals havien sigut aliats del Tercer Reich en la guerra contra la Unió Soviètica. També s’hi van sumar un “nombre indeterminat” d’oficials de l’Exèrcit Rus d’Alliberament que havien col·laborat amb la Wehrmacht, la major part nacionalitzats espanyols. D’altra banda, el llibre de José Luis Rodríguez Jiménez dedica un apartat minuciós a la presència dels terroristes partidaris de l’Algèria francesa i al paper destacat d’Espanya de suport als sectors ultres que pretenien frenar el procés de descolonització algerià.

Els genocides croats exiliats

L’investigador relata així mateix les aventures a Espanya dels antics responsables del règim Ústaixa, el moviment feixista nascut en la zona croata dels Balcans, l’única de majoria catòlica, el líder de la qual, Ante Pavelić, va ser col·locat per Hitler al capdavant de l’Estat Independent de Croàcia. El règim Ústaixa, amb la protecció del papa Pius XII, va exterminar les comunitats de serbis ortodoxos, gitanos i jueus, entre altres, amb tanta voracitat que fins i tot els seus aliats nazis van protestar.

Pavelić va ser “el de rang més alt entre els criminals” refugiats a Espanya. Amb l’enfrontament intern entre l’exili croat a ròssec i després de romandre a l’Argentina, Xile i el Paraguai, sota la dictadura ultradretana d’Alfredo Stroessner, va tornar a Espanya i va morir a Madrid el 1959

Després de la seua mort, al podi dels criminals amb més rang va ascendir Vjekoslav Luburić, exdirector de la xarxa de camps d’extermini de l’Estat Independent de Croàcia i comandant del camp de Jasenovac, amb un percentatge de mortalitat superior al d’Auschwitz. El misteriós assassinat el 1969 de Luburić a Carcaixent, la localitat valenciana en què es va assentar gràcies a l’ajuda, entre altres, del franciscà Miguel Oltra, ha sigut investigat detalladament pel periodista Francesc Bayarri en Cita a Sarajevo (Austrohongaresa, 2019).

José Luis Rodríguez Jiménez repassa el paper de destacats representants de l’Església catòlica en l’ajuda i la protecció a l’exili croat. Un assumpte incòmode per al Vaticà, els arxius del qual són “escassament accessibles”, recorda l’autor, que sospita que “es van adoptar acords de paraula i va haver-hi sobretot intervencions particulars de figures preeminents, entre els quals algun bisbe, o que se sentien ben secundades per autoritats polítiques”. “Una part dels protegits van ser eclesiàstics croats i en la protecció als criminals d’Ústaixa van intervindre eclesiàstics espanyols, amb mediació de franciscans croats o sense”, afig l’historiador.

Es tracta d’un tabú per a la Santa Seu: “En general, l’Església catòlica procura tractar el mínim possible el tema de la Segona Guerra Mundial, de la signatura i el manteniment del Concordat amb el Tercer Reich i del silenci del papa davant els crims de guerra i contra la humanitat del nazisme, de què tenia dades, gràcies al seu servei diplomàtic i d’intel·ligència i el comunicat pels aliats occidentals”, explica Rodríguez Jiménez.

Léon Degrelle i el matrimoni Urraca

No obstant això, León Degrelle, fundador del Partit Rexista belga, és l’autèntic fil conductor del llibre. El 8 de maig de 1945, el Heinkel 111 de Léon Degrelle, condemnat a mort al seu país, va aterrar mig destrossat a la platja de La Concha de Sant Sebastià. Acollit i amagat a Espanya, amb l’ajuda especial, entre molts altres, del seu amic José María de la Urraca Finat i Escribá de Romaní, comte de Mayalde i jerarca pronazi del sector falangista del règim.

“Degrelle”, recorda l’historiador, “va passar més de la meitat de la seua vida a Espanya, va morir ací, està enterrat ací, ací es van casar tres de les seues filles, amb espanyols, i es van quedar a viure a Espanya”. La seua megalomania va causar severs maldecaps al règim franquista, especialment a partir de la dècada de 1960, coincidint amb les negociacions per a un tractat preferencial amb la Comunitat Econòmica Europea.

La vida a Espanya del dirigent feixista belga, detallada amb minuciositat per José Luis Rodríguez Jiménez, mereixeria una pel·lícula. Va patir intents de segrest, va publicar llibres de capçalera entre les biblioteques dels ultradretans espanyols i va mantindre negocis amb què es va folrar fins a tal punt que es va construir La Carlina, una luxosa casa de camp en la serra sevillana.

El 1955, una veïna el va adoptar i Degrelle va obtindre la nacionalitat espanyola. El seu DNI, tramitat gràcies a la DGS, figurava a nom de León José de Ramírez Reina. Encara que el règim pretenia que passara desapercebut per no destorbar les relacions diplomàtiques amb Bèlgica, l’egocèntric Degrelle va concedir entrevistes sense parar a mitjans espanyols i internacionals, convertint-se en el refugiat més problemàtic per al Ministeri d’Exteriors franquista.

Tres anys després, va construir als voltants de la seua finca habitatges de lloguer per a oficials nord-americans, ja que prop de la localitat sevillana de Constantina s’havia instal·lat un radar de vigilància i els militars de la base de Morón de la Frontera feien turisme per la zona.

En el casament de la seua filla Anne va portar vestit blanc d’uniforme amb la Creu de Ferro al coll, malgrat els advertiments dels seus amfitrions espanyols. Les conegudes fotos de l’enllaç matrimonial van ser publicades en Paris Match i van provocar una altra crisi diplomàtica amb Bèlgica.

A més, va estar vigilat per organitzacions antifeixistes dedicades a la caça de nazis i per la mateixa DGS, encara que per motius diametralment oposats. El 1961, dos homes vinculats per la policia franquista amb un comando secret d’Israel, van ser detinguts a la frontera francesa amb set pistoles i munició. Degrelle va posar terra pel mig i es va amagar a Madrid, a casa de la seua amiga Clara Stauffer, amb una forta vigilància de la DGS. Acuitat per una delicada situació econòmica a conseqüència del fracàs d’una operació immobiliària, va acabar abandonant la mansió sevillana el 1962

L’historiador ha reconstruït la complexa relació de Léon Degrelle amb la seua família i les relacions amb Héléne Cornette, la dona del policia Pedro Urraca. Aquest últim, un agent de la DGS dedicat a caçar exiliats republicans a França –el més conegut, Lluís Companys– va ser condemnat a mort en rebel·lia el 1948. El policia i la seua dona van recalar a Bèlgica, on Pedro Urraca va ser destinat a un lloc encobert com a agregat policial del Consolat General d’Espanya a Brussel·les, dedicant-se a les mateixes tasques de persecució d’exiliats mitjançant una xarxa de confidents i infiltrats.

El fill del matrimoni, Jean-Louis Urraca Cornette, va ser acollit per Degrelle en la seua finca i el romanç del refugiat belga amb la dona d’Urraca va propiciar un intercanvi epistolar a tres bandes propi d’un serial. Tant la neta de Blanca, autora d’una novel·la biogràfica, com uns quants fills de Degrelle han col·laborat amb els investigadors prestant els seus records, documentació valuosa i pistes importants per a reconstruir les històries familiars respectives, irremeiablement condicionades pel paper dels seus parents en l’entramat nazi europeu.

Malgrat els nombrosos problemes diplomàtics que va causar, Degrelle mai va perdre influència en el règim franquista. En un altre casament d’una de les seues filles a Espanya –el 1969 i aquesta vegada vestit de civil–, van ser testimonis dels nuvis el president del Tribunal Suprem llavors, Francisco Ruiz Jarabo; el jutge del Tribunal d’Orde Públic (TOP) i excomissari de la Brigada Politicosocial, Jaime Mariscal de Gante, i l’alcalde Madrid llavors, Carlos Arias Navarro, a més de generals i marquesos d’alta nissaga.

La llegenda d’Otto Skorzeny

Un altre amic de Degrelle, el famós nazi Otto Skorzeny, va mantindre una vida més discreta a Espanya, país a què va arribar el 1950, presumiblement des de l’Argentina, i de qui va obtindre permís de residència i passaport. Tots dos “van ser un referent, Degrelle el principal, per a la minoria neonazi a Espanya i també per a sectors falangistes”, apunta l’autor de l’obra. Skorzeny es va convertir en una llegenda del nazisme per l’operació encarregada per Hitler de rescat el 1943 de Mussolini, després d’haver sigut deposat i detingut en un hotel situat al peu del pic del Gran Sasso de la serralada dels Apenins. Els seus llibres editats a Espanya eren lectures de capçalera dels hereus polítics del nazisme.

Otto Skorzeny, de nacionalitat austríaca, no va crear problemes al franquisme per no estar reclamat pel seu país d’origen ni per Alemanya. Dedicat als negocis (entre altres, la construcció de les futures bases militars nord-americanes a Espanya) i ja convertit en un mite del neonazisme europeu, va viatjar per mig món, incloent-hi la República Federal d’Alemanya.

“Tenia una dona rica i va començar amb una petita oficina, amb què faria bons negocis, gràcies als contactes polítics entre persones rellevants d’Exteriors i del mateix Govern espanyol i a l’estranger, i perquè oferia a Egipte i a països sud-americans productes que eren útils per als seus dirigents”, explica José Luis Rodríguez Jiménez.

Skorzeny va morir a Madrid el 7 de juliol de 1975. En el seu funeral, a què van assistir capitostos com l’exministre falangista Raimundo Fernández Cuesta, es va entonar el Cara al sol i l’himne del Tercer Reich. El seu amic Léon Degrelle va morir a Màlaga el 31 de març de 1994.

Tots dos personatges van suposar “un alé” per als sectors més ultres del franquisme, “sobretot perquè van començar a ser coneguts a Espanya quan el règim havia avançat molt en el procés de desfascistització”, sosté l’historiador, que recorda que “els seus llibres continuen estant en les prestatgeries de les llibreries neofeixistes, que físicament i digitalment, alimenten la seua clientela en diverses ciutats espanyoles”.