A Galícia hi ha percebeiros i en una zona concreta d’Alacant, encesers. Els primers es juguen la vida recollint percebes i els segons, ja molt pocs, breguen amb la mort, també en escarpats penya-segats, però a les fosques, a la cerca de sépies i calamars en un ofici desconegut i únic en el món.
Però un fotògraf anglés criat a la comarca alacantina de la Marina, fascinat per aquests pescadors al límit de poblacions com Dénia i Calp, es va proposar immortalitzar les seues històries perquè un ofici tan artesanal i perillós no caiga en l’oblit, sobretot quan a penes tres homes l’exerceixen encara contra vent i marea.
Tres cordes i un grapat de canyes eren els materials que, acoblats, mantenien amb vida els encesers, pescadors que descendien per escales de fusta 40 o 50 metres de penya-segat fins a arribar a les pesqueres, plataformes perpendiculars als precipicis en què esperaven a la cerca de sépies i calamars a la llum del foc i de la lluna.
Un repte professional i un ofici nocturn
Així ho explica el fotògraf Jake Abbott, que en una entrevista amb EFE conta el perquè del seu llibre Nits de tinta, en què, a través de més de dues-centes imatges, relata un ofici desconegut, únic en el món, molt perillós i que està en vies d’extinció, ja que tan sols queden tres encesers que treballen encara a la Marina, entre Dénia i Calp.
Aquest ofici, que es feia de nit i en què es pescaven tantes sépies i calamars com es podia mentre els animals intentaven fresar prop de les roques, s’ha fet almenys des de mitjan segle XIX.
El fotògraf, nascut a Chertsey (Anglaterra) el 1979, però que es va traslladar a Jesús Pobre (Dénia) tot just amb 2 anys i que ja està dues dècades fotografiant els encesers i les seues plataformes, incideix en què la faena consisteix a acostar-se el màxim possible a la base del penya-segat i, des d’ací, muntar la pesquera –lligada a l’abisme–, aconseguir que el foc no s’apague i intentar llançar la canya de pescar o la xarxa i atrapar els peixos.
La duresa callada de les dones
Abbott, que va presentar en el Palau Altea l’exposició fotogràfica sobre aquest treball, recull en Nits de tinta el recorregut que feien diàriament els encesers fins a arribar als seus “llocs de treball”, però també la duresa amb què les dones es quedaven al poble, amb la incertesa de si els seus marits tornarien a casa quan isquera el sol o si una onada els hauria arrossegat mar endins.
El mètode no és perillós tan sols per la possibilitat que una onada arrossegue el pescador, sinó també perquè una ràfega de vent podia fer que el foc cremara la plataforma o per la mateixa perillositat de pujar per escales sobre un penya-segat de setanta metres després d’estar tota la nit a l’aguait de qualsevol captura, recalca l’autor del llibre i de l’exposició del mateix nom, que estarà a Altea fins a abril.
De llauradors a pescadors per necessitat
Malgrat tots aquests riscos, aquest ofici, viu des de mitjan XIX, va arribar al cim en la postguerra, quan llauradors necessitats d’un sou extra eixien entre novembre i març cap als penya-segats, on passaven les nits d’hivern en aquesta plataforma de canyís i un carburer.
Amb aquest carburer, els pescadors podien pescar durant les llargues nits d’hivern –des de les cinc de la vesprada fins a les cinc de la matinada, aproximadament–, en penya-segats que quedaven encesos, raó per la qual aquesta mena de pesca es diu “d’encesa”.
Una zona amb retrats únics
Fins cinquanta pescadors van arribar a exercir en un total de setanta pesqueres –les plataformes de canyís sobre les quals es mantenien en perpendicular a l’abisme– en la zona de la Marina Alta i Baixa d’Alacant, que inclou poblacions com Dénia, Xàbia, Teulada, Moraira i Calp, però, sobretot, precipicis tan voluminosos com el cap de Sant Antoni o el de la Nau.
Però no és a Dénia, principal població de la Marina, on aquest ofici es va desenvolupar al màxim, sinó entre la zona entre Xàbia i Moraira, i en concret al Poble Nou de Benitatxell, on aquests llauradors eixien entre novembre i març cap als penya-segats, on passaven les nits d’hivern en aquesta plataforma de canyís i un carburer.
La companyonia que imprimeix la mar
Abbott explica la companyonia que tenien entre ells, conscients del perill del seu ofici: “Normalment, anaven en grups fins un lloc comú pròxim al penya-segat. Allí, cadascun deixava un senyal, com una fulla de timó o de romer, que recollia quan tornava. Normalment, tots tornaven junts, per la qual cosa, si un senyal encara estava allí quan eixia el sol, començaven a buscar a qui l’haguera deixat, ja que sabien que li devia haver passat alguna cosa”.
Per això, entre altres coses, el fotògraf ha estat vint anys fotografiant aquestes plataformes tan atípiques, però sobretot endinsant-se en els records d’aquestes persones, tant de qui feia aquesta faena com del seu entorn, per arribar a entendre per què ho feien, una cosa senzilla tenint en compte les necessitats de l’època, però sobretot els sentiments que els apoderaven.
Així doncs, la presència femenina en el llibre, en un ofici d’homes, reflecteix la importància que per a Abbott ha tingut entendre les sensacions viscudes per les dones quan els seus homes eixien de casa en acabant de dinar, quan començava a fosquejar, i passaven tota la nit sols, els uns pescant i les altres amb els xiquets.
Un final sense reconeixement
La perillositat de la faena, no obstant això, tenia premi i anava directament vinculat als diners que podien rebre per la venda d’aquest peix: “Algun em va arribar a contar que en un dia dels anys cinquanta es va arribar a traure 700 pessetes”, exposa Abbott, que assegura que les pesqueres i els refugis van arribar a vendre’s per 1.000 pessetes.
Malgrat els diners que donava aquest negoci, el fotògraf indica que cap als anys 70 i 80 aquest ofici va anar perdent-se fins a quasi desaparéixer: les innovacions, la facilitat d’acudir a aquestes mateixes zones amb vaixells i, sobretot, la venda de terrenys a immobiliàries o estrangers van facilitar que aquests habitants de la Marina deixaren de jugar-se la vida nit a nit.