Castelló, València i Alacant. Aquesta és la tríada de províncies que tots hem aprés que conformen la Comunitat Valenciana, amb les capitals a les ciutats que donen nom a cadascun d’aquests territoris. Però hi hagué un període de poc més d’un any en què el trio va ser un quartet, quan Xàtiva va ser la quarta província valenciana.
Pràcticament totes les diputacions d’Espanya estan celebrant els 200 anys de la seua creació, però ni estan ara totes les que van ser, ni van ser totes les que estan ara en el segle XXI. Per a això, ens remuntem al 1822, en ple Trienni Liberal (1820-1823), quan el govern va fer la primera divisió provincial de l’Estat, inspirada en la que ja es va dissenyar durant les Corts de Cadis una dècada abans. En aquell moment les Canàries eren una única província amb capital a Santa Cruz de Tenerife, i a més se’n van crear tres més ara desaparegudes: les del Bierzo, Calataiud i Xàtiva.
El cas de Xàtiva és cridaner, pel fet que la ciutat començava a ressorgir després de més de 100 anys d’una dura repressió borbònica. El 1707, després de la batalla d’Almansa i la resistència de la ciutat a la conquista de les tropes de Felip V, Xàtiva va ser incendiada per ordre del rei i se li va canviar el nom pel de Colonia Nueva de San Phelipe, un acte exemplaritzant que va marcar la ciutat, però que no va esborrar la memòria dels seus habitants.
I ser anar precisament un dels seus veïns qui va fer que Xàtiva ressorgira com un ocell fènix de les seues cendres, Joaquín Lorenzo Villanueva. Clergue i historiador liberal, va ser elegit juntament amb el seu germà Jaime com a diputat de les Corts de Cadis, i entre les seues principals activitats, a més d’inspirar la política religiosa liberal –rebutjada pels reialistes–, també va estar la recuperació de la memòria i el prestigi de la seua ciutat. Així doncs, entre els seus primers èxits figura el d’aconseguir el 1811 la recuperació del nom històric de Xàtiva i enterrar l’ignominiós de San Phelipe.
Però les Corts de Cadis i la seua obra de la Constitució del 1812 van acabar amb la restauració de l’absolutisme al retorn de Ferran VII el 1814. Des de llavors es va tornar a l’antic règim, i Xàtiva va tornar a perdre el nom pel de Colonia Nueva de San Phelipe.
Trienni Liberal
Sis anys després va triomfar el pronunciament de Riego en Cabezas de San Juan i el 1820 va tornar a proclamar-se un govern liberal que bevia de les fonts de les Corts de Cadis i de la seua Constitució, i que també va voler recuperar el seu projecte d’organització territorial en 36 províncies que en aquell moment no va arribar a materialitzar-se. El treball va tornar a encomanar-se a qui en va ser el dissenyador deu anys arrere, Felipe Bauzá, juntament amb José Agustín de Larramendi.
Llavors Joaquín Lorenzo Villanueva va tornar a ser elegit diputat per València en les noves corts liberals, i encara que el seu pes legislatiu va ser menor que el que va exercir durant les Corts de Cadis, sí que va tornar a influir perquè dins del pla de divisió provincial Xàtiva tinguera un paper important. Per part seua, l’Ajuntament de Xàtiva també va reclamar a les Corts la creació d’una província entre el Xúquer i les serralades subbètiques amb capital a la ciutat.
Aquesta nova divisió provincial va veure la llum el 1822, en què va ser aprovada el 17 de maig d’aquell any. Xàtiva recuperava un paper històric que va tindre al llarg de diverses centúries, des del segle VI quan la Hispània visigoda va tindre un bisbat de Xàtiva, fins a la lloctinença de Xàtiva en el Regne de València, quan la ciutat xativina era la segona més poblada després de València i juntament amb Oriola.
En l’expedient de creació de la província de Xàtiva, sota el títol ‘Als habitants de la província de Xàtiva’, explicava en un breu prefaci: “Les Corts Generals i Extraordinàries, atesos els mèrits i serveis de la ciutat de Xàtiva en el Regne de València, que va ser despullada d’aquest nom pel rei Felip V, i considerada colònia i població nova com a resultat de la Guerra de Successió, i volent a més donar un testimoniatge de benevolència als seus lleials habitants, decreten: Que es restituïsca a la mateixa ciutat el seu antic nom de Xàtiva, i no se la repute d’ara en avant per colònia i població nova”.
En el mateix document es detallen els límits territorials de la nova província que eren: “pel N amb la de València; per l’E amb la mar Mediterrània; pel S amb la d’Alacant, i per l’O amb la de Chinchilla. El seu límit septentrional comença al riu Cabriol una mica a l’oest de Cofrents, i segueix per aquest riu cap a l’est fins al Xúquer, la riba dreta del qual fins a la mar en el límit nord. El límit oriental és la costa de la mar fins al cap de Sant Antoni. El límit meridional comença en la serra que forma la Vall d’Albaida, pel sud al sud-oest de la Font de la Figuera, i seguint per aquesta cap a l’est, passa entre Turballos i Carrícola pel nord de Gaianes i al bur. de Beniarrés, i es dirigeix a l’est a tallar per aquest rumb el riu d’Alcoi i pels naixements dels rius Bullent, Molinell, Verger i l’Alberca”.
La població total d’aquell temps es calcula que no era inferior a 150.000 habitants, i incloïa ciutats com Gandia, Dénia, Ontinyent o Cofrents.
Perduda en el temps
Però la vida d’aquesta quarta província valenciana va ser curta, no va arribar a un any i mig, i amb la restauració de l’absolutisme l’1 d’octubre de 1823 va desaparéixer també aquesta divisió. Caldria esperar fins al 1833 amb la nova divisió de Javier de Burgos, en què es va tornar a l’organització provincial que pràcticament calcava la del 1822, però amb desaparicions com la de la mateixa província de Xàtiva, que es va dissoldre dins de la de València i una part també es va cedir a Alacant.
No obstant això, la vida de Joaquín Lorenzo Villanueva va estar condicionada per la seua adscripció que, encara que moderada, va ser liberal, i per tant enemic del règim absolutista de Ferran VII. El seu destí va ser la fugida. Irlanda va ser la llar dels seus últims dies i va morir el 1837 a Dublín. El seu final es va perdre de la memòria de l’illa maragda fins que l’investigador Germán Ramírez Aledón va localitzar les seues restes en el cementeri de Glasnevin, a la capital irlandesa.
La ciutat que va donar nom a l’efímera quarta província valenciana actualment honra la memòria d’aquest liberal amb un espai d’homenatge al costat de la basílica de la Seu. Veïns xativins, aficionats de la història i nostàlgics del paper històric de la ciutat visiten ocasionalment a Dublín la làpida del que va retornar l’orgull a Xàtiva, però que té el seu repòs etern en l’exili.