“Franco36”. La contrasenya de l’advocat José María Corbín Navarrete, cunyat de la difunta alcaldessa Rita Barberá, està anotada en l’acta d’entrada i registre de l’habitatge familiar al carrer de les Arts Gràfiques de València. El matí del dimarts 2 d’abril de 2019, cinc agents de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil van trobar un manuscrit amb la contrasenya en el dormitori que comparteixen Corbín i Totón Barberá, germana i cap de gabinet de l’exalcaldessa de València.
La detenció de l’advocat i els registres en el seu domicili i en el seu despatx van ser el segon martiri que va patir el clan economicopolític en la seua llarga història, que es remunta a la dictadura franquista, un règim dictatorial corrupte fins a la medul·la. La família va detindre un poder descomunal a València i va reproduir la cultura política del franquisme: caciquisme, un cert rampell berlanguià i uns negocis inconfessables, tal com reflecteix el sumari del cas Azud a què ha tingut accés elDiario.es. La biografia de tots dos clans, els Corbín i els Barberá, es remunta a fa un segle i reflecteix tota una època.
Tot va començar l’1 d’agost de 1912 en l’altar de María Inmaculada de l’església del Salvador i Santa Mònica de València amb l’enllaç nupcial de Don José María Corbín Carbó, fill d’un oficial carlista, i Desamparados Ferrer y Miragall. El marqués de Lozoya va definir el contraent com un “exemplar perfecte d’aquella cristiana i austera burgesia del regne de València, generalment de vella tradició carlista”.
En el seu viatge de noces van recórrer diverses províncies espanyoles i el sud de França. D’aquell matrimoni van nàixer deu fills entre el 1913 i el 1935: María de los Desamparados, José María, Carmen, Pilar, Inocencio (nascut mort), Antonio María, Concepción Josefa, Juan Luis, Rosario i Purificación, també morta en nàixer. La meitat de la prole acabaria lluint els hàbits: quatre monges i un religiós. El patriarca, membre del Tribunal Tutelar de Menors i de l’Associació de Pares de Família, a més de tresorer de les Conferències de Sant Vicent de Paül, va enviar tots els seus plançons a l’Institut de les Germanes Carmelites de la Caritat, llevat de María Amparo i José María, que van anar al Col·legi de les Mares Franciscanes.
Durant el llarg estiu de l’anarquia, després del colp d’estat de “Franco36”, la família va patir el martiri fundacional. A José María Corbín Ferrer, la revolta contra l’ordre democràtic republicà el va enxampar en la Universitat Oficial de Santander, situada en el Palau de la Magdalena, on havia conegut el marqués de Lozoya, rector dels cursos estivals de l’Associació Catòlica Nacional de Propagandistes. Tant Santander com València queden en zona republicana i el requeté continua assistint a missa en la capella del Col·legi de les Mares Esclaves del Cor de Jesús. El jove escriu a sa mare en l’única carta conservada: “Les notícies que ací tenim de València són bastant confuses”.
El 18 d’agost els milicians irrompen en el Palau de la Magdalena per detindre sis estudiants acusats de traïció, entre ells el religiós valencià. Un amiga del jove, Amelia Falcones, explica en una carta dirigida a la marquesa de Villagracia els motius de la detenció: preguntat pels seus companys per les seues preferències sobre el desenllaç de la contesa, José María Corbín Ferrer va respondre: “Sens dubte, els militars!”.
Després d’una breu estada en la txeca instal·lada a l’Ajuntament de Santander, va ser traslladat amb un grup de presos a la Presó Provincial de la Montaña acompanyat per les “ires del populatxo”, segons relata Antoni V. Izquierdo Sorlí en Un mártir de nuestro siglo, un llibre editat amb llicència eclesiàstica el 1959 i amb el nihil obstat del censor José Zahonero que encara es pot trobar en llibreries de vell. “Anaven a l’avantguarda les dones” que, amb “l’ús del pitjor vocabulari, ens feien responsables directes i immediats de la mort dels seus marits i dels seus fills en els fronts”, recorda el “testimoni presencial” Ramón Bustamante Quijano.
El 14 de setembre, José María Corbín Ferrer és traslladat al vaixell presó Alfonso Pérez, ancorat en la badia de Santander. Hi va estar fins al 27 de desembre quan, al migdia, els bombardejos franquistes es refermen a la ciutat i les “hordes comunistes” es dirigeixen cap al port: “Per ells! Cal venjar-ho tot en aquests canalles!”. Ja a la nit, davant de les costes del Cantàbric, el jove valencià puja dels cellers a la coberta del vaixell. “Allí, estés en terra, va quedar el cos ensangonat de José María Corbín Ferrer”, escriu el biògraf Antonio V. Izquierdo Sorlí.
El religiós ni tan sols va saber en vida que un “tòrrid migdia” d’aquell tràgic mes d’agost, després de tornar d’una estada estival a Setaigües, els milicians es van plantar en l’habitatge del carrer d’Alboraia de València, seu de la “dolça pau casolana d’una família que exhala perfums de religió i essències de puríssima espanyolitat”, per detindre Don José María Corbín Carbó, empresonat a les Torres de Quart fins que la nit del 30 de setembre va ser “covardament assassinat” en el “Picadero de Paterna”.
Aquells primers mesos de la Guerra Civil, uns pocs quilòmetres al nord del carrer d’Alboraia de València, els incontrolats del bàndol republicà també van anar a buscar a Meliana Miquel Nolla, avi matern de la difunta alcaldessa Rita Barberá, per a fer-li el passeig. El “senyoret”, com se’l coneixia en la localitat, era l’hereu de Miquel Nolla Bruixet (Reus, 1815 - Meliana, 1879), que gràcies a la desamortització de Mendizábal va instal·lar, a mitjan segle XIX en l’Alqueria dels Frares de l’Horta de Meliana la mítica fàbrica de preciosos mosaics presents en infinitat de cases valencianes i que va arribar a ocupar mig miler d’empleats. L’avi de l’alcaldessa es va salvar gràcies a un d’aquests treballadors, Higinio Mollà, que es va ocupar de protegir-lo, tal com va relatar el seu net, el periodista Toni Mollà.
En la “fase 0” de les exhumacions a Espanya després de la Guerra Civil, segons l’expressió encunyada per un grup d’historiadors i antropòlegs especialistes en la matèria, el cadàver del patriarca dels Corbín va poder ser recuperat del cementeri de Paterna gràcies a un empleat que havia presenciat l’afusellament de Don José María i “coneixia el lloc precís on estava la fossa comuna”. Mentre les restes de les víctimes del bàndol revoltat eixien de les fosses, els vençuts entraven.
Els ossos del seu fill van ser identificats durant les faenes d’exhumació de la fossa comuna de Ciriegos, iniciades el 19 de desembre de 1939 en presència de la vídua Desamparados Ferrer i de la seua filla major. Les restes de José María Corbín Ferrer van ser inhumats en la cripta del Santíssim Crist de la catedral de Santander, després d’un res del bisbe.
Les “tribulacions” de la família Corbín Ferrer, no acabarien sinó en “la primavera del 1939, Any de la Victòria”, quan “les campanes voltegen al vent llançant coratjosos cants de pau i de triomf”, escriu l’autor d’Un mártir de nuestro siglo.
La postguerra a València, inaugurada a base d’afusellaments, de saqueig dels béns dels republicans i presons amuntegades fins a la bandera, amén de fraternals rebudes als aliats nazis del règim, va ser l’escenari en què la família “viu feliç i joiosa gaudint del ric i envejable tresor que constitueixen, en el cel dos màrtirs, pare i fill, i en la terra quatre fills, un sacerdot i tres religioses, consagrats completament al Senyor”, segons l’ampul·losa prosa del biògraf Antoni V. Izquierdo Sorlí.
En aquesta mateixa època, Higinio Mollà, el protector de l’avi matern de Rita Barberá, va ser empresonat a la presó de Sant Miquel dels Reis i després es va exiliar a França. “Ningú va intercedir per ell, un pobre proletari de poble sense padrins entre els vencedors”, recordava el seu net.
Les filles del matrimoni Corbín-Ferrer, per part seua, “menyspreaven els gaudis de la terra i s’abraçaven a la pobresa evangèlica” de l’Institut de les Germanes Carmelites: Carmen, el 1942; Pilar, el 1945, i María del Rosario i Josefa, el 20 de novembre de 1956, dues dècades exactes després de l’afusellament a Alacant del fundador de Falange, José Antonio Primo de Rivera. Quatre anys abans, Juan Luis havia cantat la seua primera missa en la capella del Sagrat Cor del Col·legi de les Carmelites.
José Barberá Armelles (València, 1915 - 1993), el pare d’ideologia tradicionalista de la futura alcaldessa del PP, va ser nomenat el 1940 director d’El Correo Gallego i es va posar al capdavant 13 anys després del vespertí Jornada i de l’Associació de la Premsa a la seua ciutat natal, càrrec en què es va mantindre tres dècades en un “llarguíssim i dictatorial mandat”, assenyala un veterà periodista. José Barberá era, tal com ho recorda un altre periodista que el coneixia de prop, un “comissari polític” de la dictadura que també va ser regidor de l’Ajuntament de València entre el 1954 i el 1960.
A les acaballes del franquisme, la filla de Pepe Barberá va ser nomenada el 1973 Musa de l’Humor d’un concurs literari, en un acte celebrat en el Saló de Vidre de l’Ajuntament de València, consistori del qual quasi dues dècades després seria una longeva alcaldessa. Una jove periodista somriu –era “musa de l’humor”– i saluda el públic. En la fotografia es distingeix darrere de Rita Barberá el quadre del dictador Francisco Franco, obra del pintor José Segrelles, a qui el règim havia obligat després de la victòria dels aliats en la Segona Guerra Mundial a modificar el llenç per abaixar el braç enlaire a la romana del Caudillo.
De la seua banda, Antonio María Corbín Ferrer, l’únic plançó de Don José María que no va vestir els hàbits, s’havia casat amb Alicia Navarrete. De la unió matrimonial va nàixer a Terol, el 27 de novembre de 1951, José María Corbín Navarrete. Va créixer en aquell ambient familiar traumatitzat per la violència de la Guerra Civil. El nebot i net de màrtirs del bàndol franquista va estudiar dret i va ingressar de manera natural en Fuerza Nueva, la formació d’extrema dreta fundada pel notari Blas Piñar el 1976.
Juanma Crespo, un exmilitant valencià de la formació, explica en el seu llibre Memorias de un ultra (Temas de hoy, 2006) la composició de la formació: els majors de 50 anys es declaraven “franquistes fins a la medul·la”, molts excombatents del bàndol franquista i de la División Azul, de missa diària i admiradors de Blas Piñar com un “profeta” o fins i tot un “enviat de Déu mateix”; els afiliats entre 30 i 50 anys, que “odiaven amb tota la seua ànima els rojos” i que no veien amb mals ulls (a diferència dels més ancians) la violència exercida als carrers pel grup més nombrós de militants: els joves, alguns enquadrats en faccions dels Guerrillers de Crist Rei i en altres bandes feixistes.
La formació liderada per Blas Piñar es va erigir en un dels vectors clau de la violència parapolicial durant la Transició i, de fet, alguns dels seus militants van participar en l’atemptat contra els advocats d’Atocha. Els xicons de Fuerza Nueva a València solien freqüentar el bar Xaloc de la Gran Via del Marqués del Túria, el Trinaranjus de la Gran Via de Ferran el Catòlic o la discoteca Olivetta del carrer d’Adreçadors. Als actes de la formació ultradretana assistien majoritàriament “homes vestits i dones empolainades amb joies i pells” com a “representants de l’alta classe mitjana”, recorda l’exmilitant Juanma Crespo en les seues memòries. La seu del partit d’extrema dreta estava situada en el número 9 del carrer de Calvo Sotelo (actual Passeig de Russafa).
José María Corbín, col·legiat número 2.186 de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de València, tenia 28 anys el 1979. El seu soci actual, el lletrat Diego Elum Macías, col·legiat número 1.850 del Col·legi d’Advocats de València investigat en el marc del cas Azud, també militava en l’extrema dreta més radical en aquella època, segons diverses fonts. Corbín era una persona molt pròxima a l’advocat Carlos Verdú Sancho, actual president de l’Orde de Cavallers de la Capa Espanyola de València.
Corbín i Verdú eren “íntims”, sosté un antic redactor de tribunals. El 26 de febrer de 1979, en la localitat valenciana de Canals, tots dos van participar en un acte d’Unión Nacional, la coalició entre Força Nova i Falange Española de las JONS per a les eleccions d’aquell any, en plena tensió de la Transició. “Eren els advocats de l’extrema dreta a València”, afig. Un altre periodista, a qui li van caure nombroses querelles per les seues informacions sobre les trames ultres, destaca el paper jurídic de Verdú, més protagonista en aquells dies que Corbín, a qui un empresari del sector de la comunicació molt informat defineix com un “personatge boirós”. “Un advocat molt agosarat i sense prestigi en la professió”, postil·la la mateixa font.
El 19 de juny de 1980, dos anys abans de les eleccions que van donar la victòria al PSOE i que van liquidar el projecte ultra del notari Blas Piñar, el diari Levante anunciava l’enllaç entre José María Corbín i la filla del subdirector del periòdic llavors, Asunción Barberá Nolla. Entre els testimonis de les noces figurava un lletrat molt amic del nuvi: Diego Elum Macías. Rita, la primera filla del matrimoni també investigada en el cas Azud igual que les seues dues germanes, va ser batejada amb el nom de sa tia, en aquells dies militant d’Alianza Popular, el 18 de juny de l’any següent.
Després del fracàs de Fuerza Nova, Corbín i Verdú van continuar exercint l’advocacia. El 1986, el lletrat va representar a diversos presumptes proxenetes els clubs d’alternació dels quals havia ordenat clausurar el polèmic magistrat Guillermo Forteza, llavors titular del Jutjat d’Instrucció número 14 de València. Quan un any després, el Consell General del Poder Judicial va acordar sancionar amb un any de suspensió de faena i sou Forteza com a autor d’una falta molt greu per “pressionar el jutge de guàrdia perquè detinguera el ginecòleg de la seua dona, en negar-se aquest a atendre-la en el moment en què va ser sol·licitat”, José María Corbín i Carlos Verdú van ser els seus advocats.
Al final de la dècada del 1990, segons el repàs en la seua hemeroteca que va fer el diari Levante-EMV, Corbín va impulsar una plataforma per a presentar la seua precandidatura a la presidència de la Federació Territorial Valenciana de Futbol. Des del 1991, la seua cunyada Rita Barberá era alcaldessa de València i la seua dona Totón, també investigada en el cas Azud, la cap de gabinet. La família va detindre un poder descomunal a la ciutat en l’àmbit polític i també en el dels negocis.
La difunta alcaldessa va recollir formidables majories absolutes en campanyes electorals a les quals el PP, tal com ha acreditat la investigació del cas Taula, es presentava dopat amb un presumpte entramat de finançament il·legal amb lliuraments opacs per part d’empreses adjudicatàries de contractes públics a què Corbín cobrava un peatge de 150.000 euros. El cunyat de Barberá és, precisament, l’advocat de Mari Carmen García Fuster, secretària del grup municipal popular processada en la peça separada A del cas Taula.
El despatx de Corbín, situat al carrer del Gravador Esteve de València, va obtindre quasi el 80% dels seus ingressos de comissions il·lícites vinculades a adjudicacions públiques, segons l’UCO. Hisenda, en un informe incorporat al sumari del cas Azud, considera “difícil d’explicar” que la firma de Corbín multiplicara miraculosament per cinc la seua facturació.
El clan Corbín-Barberá va erigir a la ciutat una mena de Tangentopoli a la valenciana inspirada en la cultura franquista de la cleptocràcia. “Va fallar la baula de Corbín”, sosté un empresari que coneix bé l’embolic familiar. La trama a la italiana, que va arribar a moure almenys set milions en mossegades, esguita també el PSPV-PSOE, llavors en l’oposició. El número dos de la difunta primera edil, el vicealcalde Alfonso Grau, es va embutxacar dos milions d’euros en comissions, segons l’UCO.
El declivi familiar va començar amb el cas Taula, pel qual Rita Barberá, sent senadora del PP, va declarar davant el Tribunal Suprem. Hi va acudir acompanyada per la seua neboda favorita, l’advocada Rita Corbín Barberá. L’endemà passat, el 23 de novembre de 2016, va morir a l’habitació 315 de l’hotel Villa Real de Madrid.
Els últims dies de l’exalcaldessa van ser un martiri. Amb una pressió interna en el seu partit inimaginable durant els seus anys d’esplendor i la justícia xafant-li els talons per investigar-la per un presumpte delicte de blanqueig de capitals, la filla de José Barberá, Musa de l’Humor el 1973, va patir un “problema hepàtic” per cirrosi que li va provocar una “fallada multiorgànica”, segons l’autòpsia.
Tret d’Asunción Corbín Barberá, que treballa com a assessora del PP de València, gran part de la família va abandonar el PP i va ingressar en Vox, tancant el cercle històric en què sempre ha navegat, a l’estribord –extrem– (el cunyat de Rita Barberá solcava les mars en el seu vaixell Dragon Rapide, batejat així en homenatge a l’avió que va portar el general Francisco Franco des de les Canàries al Marroc en les hores immediatament posteriors al colp d’estat contra la II República).
Això sí, els seus descendents van heretar una de les millors agendes de contactes telefònics del poder (polític i empresarial) a Espanya. Sense anar més lluny, Corbín tenia línia directa amb nou ministres del PP.
Després d’una denúncia anònima, l’Agència Tributària va analitzar els insòlits comptes del despatx de José María Corbín. El miracle financer de l’advocat era de tal calibre que Hisenda va posar els fets en coneixement del fiscal anticorrupció Pablo Ponce, que va començar a estirar el fil de la trama de presumpta corrupció massiva del cas Azud amb ajuda de l’UCO. José María Corbín, la seua dona Totón Barberá i les seues filles María José, María Rita i María Asunción, estan tots imputats en la causa.
“Franco36” –ací va començar tot– és la contrasenya que desencripta les arrels històriques del saqueig del cas Azud.