Antonio Ruiz tenia a penes 17 anys quan va ser detingut per la policia franquista per la seua condició d’homosexual, violat, empresonat durant tres mesos a Badajoz i desterrat un any a Dénia.
La seua terrible història personal ha servit als autors d’El violeta Marina Cochet (il·lustradora), Antonio Santos i Juan Sepúlveda (guionistes) per a filar una història de la repressió franquista contra el col·lectiu LGTBI a València durant el franquisme. “Em va impactar molt conéixer la por que sentien i com s’havien d’amagar”, conta l’escriptor Juan Sepúlveda (València, 1982).
La Brigada Criminal de la policia franquista “feia batudes totes les nits en els ambients que freqüentaven els homosexuals”, conta a eldiario.es Antonio Ruiz, de 61 anys i president de l’Associació d’Ex-Presos Socials. “Era un ambient molt gris i fosc, sempre ens protegíem els uns als altres i ens posàvem malnoms, mai ens déiem pel nostre nom, era un ambient molt negre i tètric”, afig. Amb aquest panorama de fons, les persones LGTBI es veien obligades a “tindre sexe de males maneres i poc higiènic”. A més, “tots els que van ser represaliats van haver de passar per la prostitució fins que van poder refer la seua vida”.
El còmic, que ja va per la segona edició i que s’exposa aquests dies en Les Naus, narra una trama crua i dolorosa que, a mesura que avança la narració, abandona la història personal d’Antonio Ruiz i abasta altres fenòmens, com el paper de l’Església, els tempestuosos matrimonis de conveniència o el camp de concentració per a homosexuals de Tefía que les autoritats franquistes van muntar a Fuerteventura entre els anys 1954 i 1966, un dels 296 que hi hagué durant la dictadura a Espanya, segons els càlculs del periodista Carlos Hernández de Miguel, autor de Los campos de concentración de Franco (Ediciones B, 2019).
La policia franquista va tindre un paper molt rellevant en la persecució del col·lectiu LGTBI a Espanya. L’agent de la Brigada Politicosocial i escriptor molt actiu d’extrema dreta, Julián Carlavilla, va publicar Sodomitas (Nos, 1956), una mena de tractat que considera que “la severitat hitleriana envers els homosexuals, tot i haver sigut gran, no va evitar, ni molt menys, tot el mal”. El comissari Carlavilla, que fins i tot relata una “visita oficial al camp d’Orianenburg” en ple nazisme, va escriure el seu llibre propagandístic “per mostrar el perill que és el sodomita per a la Pàtria però també (…) per a la societat i, sobretot, per a la família”. L’Església catòlica va tindre, en el cas d’Antonio Ruiz, un paper important; no debades va ser una monja qui el va denunciar. “Vivíem en un Estat nacional catòlic i ací l’Església tallava el bacallà igual que La Culona [Francisco Franco]”, diu Ruiz.
La repressió de l’homosexualitat masculina és un “tema habitualment defugit i a vegades camp de tòpics repetits”, afirmen els historiadors José Babiano, Gutmaro Gómez Bravo, Antonio Míguez i Javier Tébar, coautors de Verdugos impunes. El franquismo y la violación sistémica de los derechos humanos (Pasado y Presente, 2018). Antonio Ruiz considera que “hi ha molt més interés en historiadors estrangers que en historiadors espanyols”.
El règim franquista va reformar la Ley de vagos y maleantes el 1954 per a incloure-hi els homosexuals i el 1970 va aprovar la Llei de perillositat i rehabilitació social, que va endurir la repressió contra el col·lectiu LGTBI. “Els 58.000 expedients de perillositat social amb 21.000 sentències condemnatòries, entre el 1974 i el 1975, en són una prova bona”, afirmen els autors de Verdugos impunes.
El 1976 hi havia 698 homes empresonats per “perillositat”. Fins al 1978 no es va eliminar l’homosexualitat de la llista dels delictes perseguits per la llei del 1970, “una norma legal que no es va derogar oficialment fins a la reforma del Codi Penal del 1995”, apunten els autors del llibre. “Encara estem fitxats en el sistema informàtic de la policia”, denuncia l’activista.
Antonio Ruiz va ser el primer represaliat per la seua condició d’homosexual que va tindre accés al seu expedient i que va ser indemnitzat pel calvari que va patir. El 1995 va esbrinar on estaven els expedients judicials i, després de cinc anys de traves, el Consell General del Poder Judicial li va donar la raó i va obtindre’n així una còpia testimoniada.
L’accés als expedients de perillositat social, recorda Ruiz, “és el gran problema que hi ha, és el treball que intentem dur a terme en totes les comunitats autònomes”. Aquesta línia d’investigació, amb excepcions honroses, com el llibre del periodista Fernando Olmeda El látigo y la pluma. Homosexuales en la España de Franco (Oberon, 2004), ha romàs pràcticament inexplorada. “Amb els historiadors que ens telefonen i ens consulten, ens bolquem”, postil·la Ruiz. El guionista d’El violeta, Juan Sepúlveda, “mai havia sentit a parlar” del camp de concentració per a homosexuals. “Vaig anar a les Canàries a veure’l”, explica.
L’Associació d’Ex-Presos Socials prepara, en col·laboració amb la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives de Mónica Oltra, una recopilació de la documentació dispersa sobre la repressió franquista de l’homosexualitat, tal com preveu l’article 38 de la Llei d’igualtat de les persones LGTBI, aprovada el 2018. L’anomenat Espai de la Memòria LGTBI, encara en estat embrionari segons apunten fonts de la Conselleria d’Oltra , “acollirà arxius, registres i documentació de tipologia diversa” i els seus fons documentals seran d’accés lliure per a la ciutadania.
El violeta és un testimoniatge feridor i dur que homenatja les persones represaliades per la seua condició homosexual durant la dictadura franquista. “La gent major com Antonio realment sap que va ser així, perquè lliges els testimoniatges i hi havia milers i milers de casos de salvatjades”, diu Sepúlveda, que considera que amb el còmic “ens hem quedat curts”.
“Jo vaig poder refer la meua vida en la dècada del 1990”, diu Antonio Ruiz.