Al carrer del Comte de Montornés de València, una via agradable amb molt poc de trànsit que connecta la plaça de Tetuan amb la de Sant Vicent Ferrer, hi ha un enorme descampat on hauria d’estar el número 19. L’edifici, ja desaparegut, va acollir el temple del Liceu, seu de les lògies valencianes, fins a l’ocupació de la ciutat al final de març del 1939 per les tropes del general Francisco Franco, el règim del qual va perseguir obsessivament, més que cap altra dictadura en el món, la maçoneria.
El carlista Marcelino de Ulibarri, amic personal de Franco, va ser el responsable del Servei de Recuperació de Documents encarregat de requisar la documentació dels partits i sindicats republicans en cada ciutat que van ocupar les tropes revoltades en el seu avanç durant la contesa, i també els objectes de les lògies maçòniques. La documentació confiscada va acabar en l’Arxiu de Salamanca, que es convertiria en una base de dades gegantesca per als tribunals de la repressió franquista.
A València, l’advocat Pascual Serrano Josa va ser l’encarregat de la confiscació de la documentació maçònica i de trametre-la a Salamanca. El 1940, segons la correspondència entre Ulibarri i Serrano, la documentació requisada en el temple del carrer del Comte de Montornés excedia un vagó de tren. El temple maçònic i els seus ornaments del ritu van ser desmantellats i, encara que Ulibarri va ordenar que el mosaic del paviment amb figures simbòliques que decorava la sala central fora desmuntat i enviat a Salamanca per al museu que encara hui existeix en les dependències de l’arxiu, aquesta peça mai va arribar-hi. L’edifici del carrer del Comte de Montornés va conservar durant dècades el característic cel estrelat del sostre de la lògia, segons alguns testimoniatges.
Els victoriosos franquistes no van poder arramblar-ho, ni molt menys, tot. En el port d’Alacant, poc abans de l’entrada de les tropes franquistes, unes saques amb documentació comprometedora (les llistes d’afiliació, la correspondència o els llibres d’actes) van acabar en el fons de la mar. “L’abundant documentació emanada dels organismes maçònics valencians va ser en part destruïda durant les setmanes prèvies al final de la guerra, en un intent desesperat d’eliminar les proves que involucraven els membres de l’orde, per evitar les represàlies segures per part del bàndol triomfador”, explica a eldiario.es l’historiador Vicent Sampedro, autor, entre altres obres, de referència de La maçoneria valenciana i les lògies accidentals durant la Guerra Civil (CVC, 1997).
La resta de la documentació es va evacuar a França i es va depositar en els arxius del Gran Orient de França, a la rue Cadet de París, però després de la invasió nazi la va requisar la Gestapo i la va lliurar a les autoritats franquistes. Els comprometedors documents, que els maçons espanyols pensaven que tenien en lloc segur a París, van tornar a les mans del franquisme gràcies a la col·laboració dels aliats nazis. Hui dia en el número 16 de la rue Cadet hi ha un museu de la francmaçoneria que explica el període de l’ocupació nazi de França i la persecució dels maçons gals.
El Centre Documental de la Memòria Històrica (CDMH), hereu de l’Arxiu de Salamanca, conserva 80.000 fitxes de pretesos maçons, a més de les llistes enviades pels alemanys. Es tracta de dues llibretes, una de maçons espanyols en l’exili francés, alguns d’internats en camps de concentració, i una altra de maçons de la ciutat de València. Les llistes, ordenades alfabèticament, abasten unes quantes dècades i inclouen desenes i desenes de pretesos maçons, identificats amb nom i cognoms, professions i l’adscripció a les lògies.
En les llibretes consultades per aquest diari, entre desenes de maçons més o menys anònims, figuren destacats líders republicans com el castellonenc Vicent Marco Miranda, diputat i governador civil de Còrdova entre el 1931 i el 1933, o l’exministre d’Obres Públiques del Govern del Front Popular, Juli Just Gimeno, internat durant sis mesos en el camp de concentració de Vernet d’Arièja (França), així com uns quants membres de la influent família Azzati.
Tots van ser jutjats pel Tribunal Especial per a la Repressió de la Maçoneria i del Comunisme (TERMC) que va instruir, entre els anys 1940 i 1964, més de 64.000 expedients i “va estendre les seues activitats fins i tot als maçons exiliats”, apunta l’historiador Vicent Sampedro, que no té cap dubte que totes dues llistes provenen dels intercanvis amb les autoritats alemanyes.
Sampedro –historiador meticulós– ha investigat durant les últimes tres dècades la persecució de la maçoneria valenciana. Encara hui, amb l’estat de les investigacions, és complicat determinar el nombre exacte de maçons que van patir la persecució del franquisme, però pràcticament tots els del segle XX són represaliats i jutjats pel TERMC, tant si van romandre a Espanya o van marxar a l’exili, afirma l’historiador. “Tots els maçons que van poder referenciar van ser jutjats”, postil·la.
Durant la primera meitat de la fosca dècada del 1940 va haver-hi un intercanvi continu d’informació entre les autoritats franquistes i els seus aliats nazis sobre els maçons dels països respectius. Vicent Sampedro va investigar en el CDMH de Salamanca el lligall sobre l’exili maçònic espanyol a França. “La documentació que el compon va ser requisada per les tropes alemanyes a partir del 1940, després de la invasió de França, i va ser remesa en diferents lots a les autoritats franquistes”, explica.
El 1940, segons les investigacions de la historiadora Ingrid Schulze Schneider, el director de l’Oficina de Serveis Exteriors alemanya, Werner Haas, va visitar Salamanca per conéixer els fons requisats i preparar l’intercanvi de documentació. Ulibarri, en un informe sobre la visita, es va referir a “tota la documentació maçònica espanyola recollida en les lògies de França, del material de les quals n’hi ha el 70% a Berlín i en un termini breu s’haurà traslladat tot a Alemanya”.
El responsable de la persecució dels maçons espanyols confessava el seu desig: “Poder completar els nostres arxius amb la documentació maçònica del temps de la nostra Croada (probatòria de la intervenció directa de la maçoneria en contra del Moviment Nacional) i que va ser evacuada a França abans de conquistar el nostre Gloriós Exèrcit les poblacions frontereres”. En contrapartida, les autoritats policials nazis a Espanya mantenien amb la Delegació per a la Recuperació de Documents de Salamanca “un intercanvi continu d’informació sobre la identitat de pretesos maçons germans a Espanya”, escriu Ingrid Schulze Schneider.
El lligall sobre l’exili a París inclou la correspondència de l’ambaixador alemany a Espanya, Hans Dieckhoff, amb el sotssecretari de Presidència llavors, Luis Carrero Blanco, i amb el ministre d’Afers Exteriors, Francisco Gómez Jordana. El 29 de desembre de 1943, l’ambaixador demana a Gómez Jordana que informe el general Franco, “l’interés del qual en tot el material respectiu em consta”, puntualitza. I li demana “assegurar a aquesta alta personalitat que tindré molt gust a procurar també en l’avenir material interessant i a proporcionar-li’l”. En una data tan tardana com desembre del 1944, destaca Sampedro, l’ambaixada alemanya va enviar una altra remesa de material a Carrero Blanco.
A Espanya, la dictadura franquista va perseguir a la maçoneria amb el TERMC i també amb la propaganda més basta. L’escriptor i policia de la Brigada Politicosocial Eduardo Comín Colomer, col·laborador d’Ulibarri i actiu propagandista antimaçònic, va ser destinat a València en la postguerra immediata. El seu amic Julián Carlavilla, conegut autor de libels antisemites, comissari de la Brigada Politicosocial i pronazi declarat, va mostrar una paranoia permanent contra la maçoneria durant tota la seua vida. En el seu llibre Borbones masones (Editorial Acervo, 1967) va acusar Joan de Borbó, pare de Juan Carles I, d’obeir “els dictats maçònics d’Anglaterra” i de conspirar amb “l’enemic de la pàtria: maçoneria, separatisme, anarquisme i marxisme”.
A Alemanya i als països ocupats pel III Reich, la prioritat de les autoritats nazis era la persecució de la població jueva, amb la qual cosa la maçoneria va quedar en un segon pla. “La col·laboració hispano-alemanya en la repressió de la maçoneria va funcionar bé a escala policial i en el camp de la propaganda” però “les altes jerarquies nazis tenien molt menys interés que les espanyoles a perseguir els maçons”, afirma la historiadora Ingrid Schulze Schneider.
Els maçons valencians fitxats en la llista recuperada pel franquisme van tindre destinacions dispars. El valencianista Juli Just Gimeno (1894 - 1976) s’havia iniciat en política en les files del republicanisme liderat per Vicente Blasco Ibáñez, encara que el 1934 va abandonar el blasquisme i va ingressar en Esquerra Valenciana. Va pertànyer a la maçoneria durant pràcticament tota la dècada del 1920. El 1936, sent el diputat més votat de la província de València, va ser nomenat ministre d’Obres Públiques i va formar part del Consell Superior de Guerra. Al febrer del 1939 va abandonar Espanya i va marxar a l’exili a França, on estaven la seua dona i els seus fills i on va ser internat durant sis mesos en el camp de concentració de Vernet d’Arièja.
Un altre dels maçons que figuren en la llista va ser el regidor i diputat José Cano Coloma. En la postguerra va ser empresonat i condemnat en un sumaríssim d’urgència del Consell de Guerra Permanent a 20 anys i un dia de presó. El 1943 va aconseguir escapar-se quan formava part d’un destacament penal a Guipúscoa, però el 1951 va ser descobert vivint a València i el TERMC va reobrir el sumari contra Cano, que va ser condemnat a dotze anys i un dia.
Vicent Marco Miranda (Castelló, 1880 - València, 1946) va viure en la postguerra com un talp, malalt i amagat a Borriana i, després, en un xalet de la Malva-rosa de València fins que va morir el 1946. El 1935, Marco Miranda, un destacat diputat republicà, va exposar sense pèls en la llengua la seua condició de maçó en el Congrés en ocasió del debat d’una proposició no de llei de la dreta i l’extrema dreta perquè els membres de l’orde no pogueren pertànyer a les forces armades. Després de la victòria de Franco, va ser condemnat en rebel·lia pel TERMC a 30 anys de reclusió major.
El líder republicà –el mentor del qual, el periodista Fèlix Azzati, i un dels seus fills també figuren en la llista– va escriure durant la seua reclusió clandestina el llibre de memòries Cuatro gatos, memorias 1939-1942 (Alfons el Magnànim, 2007) en què diu: “Soc maçó i ho tinc per singular fortuna, perquè en els principis maçònics troben total satisfacció els meus més purs sentiments”.
La seua mort, el 23 de desembre de 1946, va propiciar inopinadament la primera manifestació antifranquista en la postguerra a València. El cotxe fúnebre va iniciar la marxa en el pont d’Aragó i va continuar per la Gran Via, segons recorda Fèlix Marco Orts en el pròleg de les memòries de son pare. “Prompte va començar a acudir-hi gent per tots els carrers adjacents –escriu Fèlix Marco– fins a constituir, finalment, una gran massa silenciosa que ens va acompanyar fins al principi de l’avinguda, on es va acomiadar el dol. Va ser per a nosaltres una sorpresa aquella adhesió inesperada i emocionant. Durant la nit havia estat circulant la notícia de manera espontània. Amics de mon pare, companys de la Federació Universitària Escolar (FUE), excarcerats i represaliats, molts que no el van conéixer, es van unir a l’homenatge al polític republicà”.