La corrupció ha saquejat el país i ha omplit les hemeroteques. Polítics i empresaris s’han omplit les butxaques i han buidat les arques de les institucions, en casos més o menys obscens. El que, sens dubte, hauria de portar aquest qualificatiu són algunes declaracions dels investigats, alguns d’ells en diverses trames; uns altres ja condemnats. Sumaris, escoltes policíaques, proves processals, declaracions en els jutjats o comentaris davant els mitjans de comunicació; aquest és el glossari de la corrupció a Espanya.

“Puc haver-hi ficat la mà, però no mai la pota”

Juan Cotino, expresident de les Corts i investigat per la visita del papa a València, no estava molt fresc la vesprada en què va tindre aquest lapsus. A l’eixida del Tribunal Superior de Justícia valencià va declarar davant les càmeres: “Puc haver-hi ficat la mà, ho he dit mil vegades, però no mai la pota. Perdó. Ho he dit al revés, ah!”. En el seu cas, encara està per veure la seua culpabilitat o innocència en diversos casos –fa unes setmanes es van escorcollar les seues propietats en l’operació Erial–. D’altres sí que s’ha demostrat que van ficar totes dues extremitats.

El ionqui dels diners

Marcos Benavent és un dels personatges fascinants que la corrupció del PP valencià ha donat al periodisme. Fugit de la justícia, va tornar de Llatinoamèrica reconvertit en un ésser de llum. “Jo era un ionqui dels diners; m’he emportat de tot”, reconeixia davant les càmeres quan va començar a proporcionar a la justícia els enregistraments de tots els seus companys en la Diputació de València. Les classes de ioga a la selva amazònica van eixir cares.

“Eixirà merda a punta pala”

Després de declarar per primera vegada davant el jutge en el que encara era el cas Imelsa –que ha anat derivant en unes quantes causes més–, Benavent, exgerent de l’empresa pública que depenia de la Diputació va llançar una advertència que no va passar desapercebuda: “Ací eixirà merda a punta pala”. I així va ser, perquè al poc de temps va començar a filtrar els enregistraments d’Alfonso Rus i Maria José Alcón repartint bitllets com a caramels en la cavalcada de Reis. Hui tots els regidors del PP a l’Ajuntament de València estan imputats, tret de l’únic que no tenia carnet del partit.

“Mil, dos mil, tres mil... dos milions de peles”

És potser la frase que ha posat a Alfonso Rus en el mapa. Encara que no la pronunciara ell. Esquerra Unida va lliurar aquests enregistraments, produïts segons el partit en un cotxe, en les quals l’expresident de la Diputació de València parla amb un home de confiança i Marcos Benavent. En el vehicle, van comptant feixos de bitllets: “Mil, dos mil, tres mil... dos milions de peles”.

“10.000 per a tu, 5.000 per a mi i 5.000 per al PP”

En els enregistraments del cas Taula es pot escoltar com el 2005 Marcos Benavent i Maria José Alcón van pactar un contracte de restauració d’aquesta manera tan senzilla:“10.000 per a tu, 5.000 per a mi i 5.000 per al PP”. Aquest cas investiga el ‘pitufeo’ amb bitllets de 500 euros, un pretés blanqueig de capitals per a finançar al PP de la ciutat de València. Alcón va narrar com es desenvolupaven aquestes operacions per telèfon al seu fill, encara que en l’interrogatori se’n va desdir, al·legant problemes de memòria. En un altre enregistrament, Benavent trasllada a Alcón que Alfonso Rus vol que una part d’una pretesa mossegada de 20.000 euros vaja a la caixa del PP.

“10.000 per a tu, 5.000 per a mi i 5.000 per al PP”.‘pitufeo’“Amiguito del alma” i “te quiero un huevo”

La de Francisco Camps i Álvaro Pérez El Bigotes, era una relació d’estreta amistat. Per a felicitar per Nadal a l’empresari, el llavors president de la Generalitat va fer una telefonada interceptada per la Policia en què feia gala d’aquest afecte particular:

Francisco Camps: “Hola, amiguito del alma, que te sigo queriendo mucho”.

Álvaro Pérez: “Presidente, contarás muchos años con mi lealtad”.

Camps: “Perdona, durante muchos años no, toda tu vida, hijo de puta”.

L’expresident de la Generalitat va escoltar aquest enregistrament durant el judici dels vestits, que va inaugurar la travessia de la trama Gürtel pels jutjats.

“Amollar el mondongo”

El Bigotes es preguntava amb el seu llenguatge habitual en el Congrés, en la comissió d’investigació del finançament del PP, per què Ignacio López del Hierro, marit de María Dolores de Cospedal, i l’exgerent del PP gallec Ángel Piñeiro no estan declarant en el seu lloc pels papers de Bárcenas quan apareixen en les anotacions, i afig: “Amollaven el mondongo”.

“Ací hi ha peles per a tots. Una ‘pastuqui’ important”

“Ací hi ha peles i, si ix bé, hi ha peles per a tots. Una pastuqui important”. Així parlaven Francisco Correa i Pablo Crespo, socis de la Gürtel, mentre buscaven una empresa que s’unira a ells per a fer una pilota amb el circuit urbà de la Fórmula 1 a València i instal·lara les graderies per al primer Gran Premi.

La “polla insaciable”

Implicat en el cas Brugal i en la trama Gürtel, propietari del 60% de sòl urbanitzable d’Alacant. Enrique Ortiz es definia com “la polla insaciable” en una conversa interceptada per la Guàrdia Civil. El seu interlocutor li diu “està bé, perquè no et queixes tant, fotre” i ell li respon “No està malament, però he de plorar més, perquè jo sóc la polla insaciable”. Ortiz va viure el somni daurat de qualsevol constructor i es va convertir en el senyor de la rajola en l’època del PP.

“Has tingut notícies del de les magdalenes?”

Mentre el constructor utilitzava el qualificatiu fàl·lic, altres membres de la trama utilitzaven un apel·latiu més dolç per a referir-se a ell. Enrique Ortiz, era “el de les magdalenes”, com l’anomenava David Serra, sotssecretari d’Organització del PP de la Comunitat Valenciana, i va confessar en el judici de Gürtel al febrer passat. A vegades, també era “el de les galetes” o “el de les biscotes”, segons el dia. “Sempre que parlàvem de magdalenes, bescuits o pastissos eren lliuraments de diners”, va ratificar Álvaro Pérez El Bigotes en l’interrogatori de l’Audiència Nacional al gener. No estava l’assumpte per a orgues.

“La ‘màfia espanyola’, que gran”

En un altre dels enregistraments del cas Rabassa, el senyor de la rajola parla amb un responsable d’Ikea i aquest el descriu –en to de broma– com a “màfia espanyola”, a la qual cosa Ortíz respon “et va agradar, tindre un amic mafiós, eh?”.

El “duc empalmat”

Era duc de Palma i “empalmat” es va dir. Almenys en els correus electrònics que signava mentre consultava els seus moviments al capdavant de l’Institut Nóos amb el secretari de les infantes, Carlos García Revenga. Iñaki Urdangarín, que acaba de ser condemnat a sis anys de presó per contractes fraudulents milionaris amb administracions públiques, estampava l’autògraf “em...Palma...do” en els seus missatges de negocis.

Compi iogui

A un altre a qui li agradava molt el ioga, com a Benavent, era a Javier López Madrid. El detingut en el cas Lezo, que investiga les adjudicacions per a construir el Canal de Isabel II, compartia classes amb la reina Leticia i el rei Felip. Quan va ser implicat en el cas de les targetes black, que eldiario.es va revelar en exclusiva, la reina li va enviar un missatge de suport: “Et vaig escriure quan va eixir l’article dels de les targetes en la merda de LOC i ja saps el que pense, Javier. Sabem qui ets, saps qui som. Ens coneixem, ens estimem, ens respectem. La resta, merde. Un bes compi iogui (miss you!!)”.

“Jo no sé la quantitat de gent que dec haver col·locat”

Carlos Fabra, el de l’aeroport “del iaio”, l’expresident de la Diputació de Castelló, és un home sincer. “Jo no sé la quantitat de gent que dec haver col·locat en 12 anys”, explicava en una intervenció pública que va ser gravada abans de les eleccions municipals. En aqueix moment se l’investigava per frau fiscal i tràfic d’influències. Fabra deia que entre els llocs de l’Administració un pot “col·locar una infinitat de gent, assessors, secretaris, directors generals, sotsdirectors, sotssecretaris, assessors dels consellers, directors territorials, secretàries de no sé què... (...). I tota aqueixa gent és un vot captiu”.

“Luis, sé fuerte”

El ja ex-president del Govern s’ha vist esguitat –però, no implicat– per diferents escàndols de corrupció en el si del seu partit. Un dels grans errors –almenys en el terreny comunicatiu– de Mariano Rajoy va ser enviar un SMS a Luis Bárcenas quan va saltar el cas ‘dels papers’ i de la caixa B de Gènova. El president estava clarament preocupat pel seu tresorer quan va escriure: “Luis, res no és fàcil, però fem el que podem. Ànim” i l’arxiconegut “Luis. Ho entenc. Sigues fort. Demà et telefonaré. Una abraçada”. Dies després, Rajoy havia oblidat quan va ser l’última vegada que havia parlat amb Bárcenas.

“Alfonso, coño, te quiero”

En els anys de vi i roses del PP, quan corrupció era una paraula que no omplia titulars, ni sonava en els mítings, ni hi havia “pomes podrides”, Mariano Rajoy era un home alegre i encantat de vindre a València. En una d’aqueixes festes que organitzava el PP a València, en l’època de les majories absolutes, el llavors president va manifestar tot el seu amor pel llavors alcalde de Xàtiva. “Alfonso, coño, te quiero (...) els teus èxits els considere els meus èxits”. Rus està imputat per diverses causes judicials, entre les quals Imelsa, Taula i d’altres.

“Els diners dels negrates”

No. No és part d’un capítol de TheWire. Tampoc un beef entre rapers del Bronx. Era Augusto César Tauroni, soci de Rafael Blasco, exconseller de Cooperació i a la presó pel cas que porta el seu nom. El duo va saquejar fons destinats a construir hospitals a Nicaragua –el d’Haití està pendent de judici– i els va invertir en pisos al centre de València. “Cal donar prioritat a les nostres coses abans que a les dels negrates”, s’escolta Tauroni en els enregistraments de la policia.

“M’asseuré a menjar amb ell i li diré a veure com puc rascar jo ací”

Aquesta frase d’Eduardo Zaplana és un exemple bastant gràfic del que és la corrupció i com es mou. Un parell de trucades, dinars, i al negoci. L’antecessor de Camps també es va fer famós per una frase que no era seua –“he vingut a política per a folrar-me”–, però sí que en va pronunciar una de semblant. Així figura en una altra conversa entre l’expresident i un regidor del PP, Salvador Palop, interceptada per les autoritats durant la investigació del cas Naseiro:

Zaplana: Vaig perquè m’ho expliques. A veure com puc... Vaig amb un plantejament fàcil. M’asseuré a dinar amb ell i li diré a veure com puc gratar jo ací.

Palop: Clar.

Z.: Així, pura i simplement, eh? Que em done unes quantes opcions i em quede amb la més fàcil. Però m’he de fer ric perquè estic arruïnat, Boro.

P.: Sí? Com ha sigut això? Estàs treballant com un cabró.

Z.: Estic treballant molt, però estic arruïnat.

P.: I això?

Z.: M’ho gaste tot en política. No veus que no tinc sou com tu. Que cobres del que treballem tots els espanyols.

P.: Clar.

Z.: Perquè això és el que passa. Ai, he de guanyar molts diners, em fan falta molts diners per a viure. Ara m’he de comprar un cotxe. T’agrada el Vectra 16 vàlvules?

La tolla i les granotes

“He nomenat més de 500 alts càrrecs i dos m’han eixit carabassa [me han salido rana]”, va dir Esperanza Aguirre per a desmarcar-se de Francisco Granados i Alberto López Viejo, pels quals posava la mà al foc. Les granotes d’Aguirre van anar multiplicant-se amb els anys, entre les quals està Ignacio González, imputat en diverses causes. Un muntatge fotogràfic il·lustra els habitants de la tolla.

Emarsa i els llots

Seguint amb el fang i intentant imitar el refranyer arribem al llot. Així es referien els capitostos del cas Emarsa a les mossegades que s’emportaven de la depuradora de Pinedo. “Dels llots només hem pogut cobrar uns 8.000 euros al mes cadascú”, es queixava Esteban Cuesta, exgerent de l’entitat pública. Cuesta va assenyalar l’exalcalde de Manises, Enrique Crespo, com la seua mà amiga en política: “Em va dir que em posara el sou que volguera i vaig passar de guanyar 2.000 euros per mes com a director d’Infermeria a guanyar 8.000 euros cada mes”. Emarsa tenia un pressupost anual de huit i deu milions d’euros l’any, del qual eixien nombrosos regals per a polítics. Prostitutes, per exemple. O “traductores romaneses”, com les van descriure en el seu moment. La sentència pel saqueig s’ha conegut aquest divendres. D’aquella pols...

La ‘fillaputa’ de ‘La Perla’

Una altra “perla” del PP, ja a la presó pel cas Fitur, va ser Milagrosa Martínez. L’anomenaven així no perquè anara engalanada amb aquestes joies, sinó perquè usava el “ie, perla”, per a referir-se a qui tinguera prop. Álvaro Pérez –El Bigotes– no li tenia una estima especial, encara que la va incloure forçosament en la seua llista de Rei Mags, ja que era la responsable de Turisme, on els capitostos tenien posat l’ull. El 2009, Pérez va telefonar al comptable d’Orange Market per enviar-li la llista de la compra:

“Fa quatre anys des que visc ací regalant-li una cosa a l’alcaldessa i enguany no deixaré de regalar-li alguna cosa. Em sembla una porcada. No ens dóna res, no serveix de res, però tampoc em fot. M’hi gastaré menys que l’any passat. I després hem de comprar-li un rellotge a la consellera de... li’l vaig comprar a la fillaputa de La Perla. No li l’he de comprar a la d’ara, a la de Turisme? I aquesta es porta molt bé amb mi”.

La “mare superiora”

Els Pujol, una família conservadora, rendia homenatge a l’Església fins i tot en els seus missatges en clau. Per a esquivar els controls d’Hisenda i moure els diners dels seus comptes a Andorra, la família utilitzava conceptes com “els missals” o “Sóc la mare superiora”, com enunciava Marta Ferrussola, per telefonar al “reverend mossén”, el responsable de la banca andorrana. Al final, el llenguatge metafísic va resultar inútil. Va resultar que Déu està a tot arreu; també en la Fiscalia.