Isla Mayor, sevillans amb accent valencià
Cognoms valencians com Ferrer, Bru, Soler o Marco són habituals a Isla Mayor –antigament coneguda com El Puntal–, una petita població d’uns 5.900 habitants situada als marenys del Guadalquivir, amb huit municipis repartits entre tres províncies –Sevilla, Huelva i Cadis– i tres illes (Isla Mayor, Isla Menor i la cinematogràfica Isla Mínima). En aquesta zona hi ha l’arrossar més gran d’Espanya, amb 12.500 hectàrees destinades a aquest conreu i una producció de 10.500 quilos només a Isla Mayor.
En els anys 40, després de la Guerra Civil, va començar la colonització d’El Puntal, un petit municipi que es va rebatejar com a Villafranco del Guadalquivir. Més d’un miler de valencians (al voltant de la meitat de la població local) s’hi van traslladar des de la zona de l’Albufera, llocs com Sueca, Cullera, Catarroja, el Palmar, Benifaió, Almussafes, Silla.., per començar una vida nova i dedicar-se al conreu de l’arròs i a la pesca. Amb ells es van emportar la seua llengua i les seues tradicions, que han mantingut fins ara els qui van decidir no tornar a casa i quedar-se en terres andaluses.
Juan Molero, alcalde d’Isla Mayor, explica que es tracta d’un poble molt peculiar: “Hi va venir molta gent de molts llocs, fugint o buscant faena, persones a qui ningú buscaria ací, de manera que açò es va convertir en un rebujito”.
Com reconeixen aquests primers ‘colons’ i el mateix alcalde, les condicions de vida a la zona eren “penoses”. “Açò era l’infern, no hi havia res. Fins i tot paludisme”, explica Molero, que recorda que els marenys eren una zona principalment ramadera que es va reconvertir a l’agricultura –amb el conreu de l’arròs– i la pesca –sobretot, del cranc. “És com Texas en menudet, com l’Oest de les pel·lícules”, descriu Vicenta Soler (80 anys), que va arribar a Isla Mayor procedent del Palmar el 1963, després d’haver-se casat amb el seu marit, Miguel Ferrer (86 anys), que va emprendre el viatge d’anada a terres sevillanes el 1957: “Ell va venir amb un germà a veure açò, els va agradar, van comprar terres i ací continuem”.
Vicenta relata que el seu marit era pescador a l’Albufera i va decidir emigrar a la recerca de millor fortuna després que coneguts seus a València els parlaren dels marenys. “Al principi hi anàvem a treballar i ens en tornàvem al Palmar quan acabava la temporada, però quan els fills van començar l’escola vam decidir instal·lar-nos definitivament a Isla Mayor”, comenta.
Juli Rúa té 74 anys i va arribar a Isla Mayor amb els pares el 1956, amb 12 anys, procedent de Catarroja: “Ens va costar un poc adaptar-nos-hi i hi vam arribar amb la idea de tornar, però al final hi vam posar arrels i ací continuem”. “Sobretot recorde ma mare, al principi, plorant quan llegia alguna carta que havia rebut de València”, indica Juli, que apunta que mantenen la relació amb la Catarroja natal.
Mantenint els costums
Precisament, en relació amb aquesta adaptació, reconeixen que inicialment va ser difícil i que, fins i tot, hi havia un cert distanciament i recel entre aquesta important comunitat valenciana i la població autòctona. Amb el pas del temps, però, els uns i els altres s’hi han adaptat, “encara que ací continuem sent els valencians i a València els andalusos”.
Malgrat viure a centenars de quilòmetres de casa seua, continuen mantenint els seus costums: “A casa continuem parlant valencià i continuem fent paelles, arròs al forn, arròs amb fesols i naps, all i pebre”, explica Vicenta. A més, coincidint amb el cap setmana de Pasqua, se celebra la Mona, una tradició importada des de la Comunitat Valenciana.
I no sols això. El 1967, fins i tot, es va arribar a plantar i cremar un monument faller en ple mes de juny, coincidint amb la celebració de la Fira a Isla Mayor. Des de l’Ajuntament es plantegen la possibilitat de tornar a recuperar aquesta possibilitat, encara que traslladant-la al mes de setembre amb motiu de les festes de Sant Rafael, tal com explica l’alcalde, que destaca la important influència de la Comunitat Valenciana en aquest petit poble dels marenys del Guadalquivir.
