LLEGIR EN CASTELLÀ
I 34 anys després de debutar com a emprenedor en el competitiu món de la corrupció, amb el cas Naseiro, Déu es va fer home. Eduardo Zaplana Hernández-Soro ja és oficialment, i llevat que el Tribunal Suprem dictamine el contrari, un delinqüent. Des de hui, en el PP i en l’ampli cercle zaplanista de polítics (incloent-hi el president Carlos Mazón), empresaris, juristes i periodistes que van menjar de la seua mà, el Molt Honorable tindrà tractament d’“aquest home de qui vosté em parla”.
Deu anys i cinc mesos de presó (uns 3.800 dies); 17 anys i 10 mesos d’inhabilitació per a ocupació i càrrec públic i 3 més per a l’exercici de la seua professió i 25 milions de multa. Una sentència que el considera “criminalment responsable” dels delictes de prevaricació, suborn, falsedat i blanqueig de capitals, explicats al llarg de 364 pàgines. És l’estocada judicial al capitost d’una banda que es va enriquir amb les comissions pagades pels Cotino pel tripijoc de la privatització de les ITV i el Pla Eòlic. L’expresident va ser el principal beneficiari dels 20,6 milions de diners bruts de les comissions il·legals. “Zaplana era el veritable titular dels fons” de les empreses muntades per a catalitzar les mossegades i del compte d’Andorra, segons la sentència. I va ser l’impulsor de l’entramat financer internacional per a ocultar els actius.
L’estratègia del fiscal anticorrupció Pablo Ponce de lligar les confessions dels col·laboradors més estrets de l’expresident en el colp ha sigut crucial, perquè, per una vegada, el peix gros s’ha emportat la més gran de les condemnes.
Atrapen el rei de l’escapisme judicial
La sentència és, sobretot, l’epitafi d’un règim cleptocràtic del qual Zaplana va ser arquitecte i impulsor i que es va consolidar sobre una economia d’estafa, un casino immobiliari. La condemna judicial arriba a aquest broker de les clavegueres, que va gaudir d’impunitat des del final del segle XX, en el dia de Santa Teresa de Jesús, que no era zaplanista, però va ser visionària en proclamar que la veritat “pateix, però no pereix”.
Quasi tres dècades va passar el Harry Houdini de la política del subsol practicant l’escapisme judicial en tots els escàndols que va anar col·leccionant: la compra de la trànsfuga Maruja Sánchez per a arribar a l’alcaldia un 21 de novembre de 1991, el cas Sanz, el cas Terra Mítica (l’úter de la corrupció zaplanista), la causa IVEX-Julio Iglesias, l’escàndol Lezo… Tots els assumptes térbols i les corrupteles van ser el cas Zaplana, però a ell mai el va esguitar judicialment la merda. No va anar a declarar mai, ni tan sols com a testimoni.
Fins que un 22 de maig de 2018, a les 8.05, va ser detingut davant el número 12 del carrer de Pascual i Genís. Va ser la foto de la caiguda del règim. Llavors el van engabiar i, després de 9 mesos a la presó, va eixir al carrer. Llevat que la sort l’acompanye en la batalla dels recursos, Zaplana tornarà a Picassent, la presó que justament es va inaugurar el 1991, l’any en què va arrancar una meteòrica carrera política que el va catapultar fins a les mateixes portes successòries de La Moncloa d’Aznar, que el va fitxar com a ministre.
El ja condemnat Olivas, absolt en Erial
Zaplana és el segon president de la Generalitat condemnat a presó després que José Luis Olivas va ser declarat el 2017 culpable per falsificar una factura de 580.000 euros cobrada per la seua consultora, Imarol, a l’empresari Vicente Cotino. La sala quarta de l’Audiència Provincial absol ara Olivas, que precisament ha sigut processat com a acusat de camuflar amb aquesta facturació de serveis d’assessoria una pretesa mossegada per haver mitjançat en l’adjudicació del Pla Eòlic.
“He de fer-me ric, perquè estic arruïnat; necessite molts diners”, va proclamar el febrer del 1990. Va agafar una drecera i solament va descarrilar en l’últim tram del viatge.
Una jutge, un fiscal i l’UCO
La sort li va ser esquiva. Va deixar sis fulls oblidats en què s’esbossava el tripijoc de dos contractes que no estan ni en el hit parade de les cinquanta adjudicacions més suculentes en els seus set anys de president. Després va entropessar amb una jutgessa instructora (Isabel Rodríguez), un fiscal anticorrupció (Pablo Ponce) i un grup d’agents de l’UCO de la Guàrdia Civil que no es van acovardir ni abans ni durant el judici a l’hora de compondre el mapa dels més de 20 milions d’euros del tràfic de comissions pescades a València i amagades a Luxemburg, l’Uruguai, Panamà, Andorra, Suïssa o els Països Baixos.
La jutgessa, el fiscal i l’UCO van permetre recollir una quantitat ingent de proves i d’indicis que situaven l’expresident com el veritable propietari de tots els actius. No va ser una investigació fàcil. D’entrada, no van poder intervindre el seu telèfon mòbil. Tampoc van comptar amb correus electrònics o missatges de WhatsApp encreuats amb el seu segon gestor fiduciari, l’advocat uruguaià Washington Fernando Belhot. En huit anys no es va encreuar un sol escrit. Tampoc hi havia contracte de fidúcia signat (va ser un acord verbal) entre Zaplana i aquest doctor en enginyeria financera off shore. En aquestes condicions no era fàcil encaixar les peces. I per això el judici era més decisiu si pot ser. Per això el fiscal es va ocupar a fons a lligar acords de conformitat amb el cercle zaplanista.
Els que van cantar el van engabiar
La vista va ser demolidora per als interessos de l’exministre, que va veure com s’evaporava aquesta llei del silenci, que en el seu regnat es complia rigorosament a força de segellar boques amb feixos de bitllets. Quatre integrants de la seua banda van trencar l’omertà per a evitar la presó, que és un inhibidor de lleialtats. Les confessions dels empresaris Vicente i José Cotino, pagadors de les comissions, pel tripijoc de les concessions d’ITV i del Pla Eòlic han sigut tan determinants com els acords de conformitat aconseguits amb el fiscal per Juan Francisco García, Juanfran, excap de gabinet, i Joaquín Barceló, Pachano, amic de la infància i principal testaferro de Zaplana.
Els Cotino i García van admetre el tripijoc del concurs amb la participació de Zaplana i l’“oncle Juan” Cotino, a canvi de pagar com a mossegades un 30% de les plusvàlues que van guanyar. Pachano es va obrir en canal per a vendre a “Don Eduardo”. Aquest últim va coincidir amb el fiscal i amb Belhot, que tots els actius de Zaplana: els diners d’Imison a Luxemburg a nom de Pachano i gestionats per Beatriz García Paesa; els que després van passar a estar titulats per Belhot; les inversions de Costera del Glorio, Gesdesarrollos Integrales o Medlevante, que van catalitzar el blanqueig de capitals... El pis del barri de Salamanca, els àtics d’Altea, els terrenys de la Vila Joiosa, uns quants vaixells a nom de tercers, com l’amic de Zaplana Francisco Pérez, Paco el Gasofa… Els diners dels comptes d’Andorra, on van arribar a ingressar-se quasi 10 milions d’euros… La sentència reconeix ara tota aquesta tramoia financera.
Zaplana es va negar a pactar amb el fiscal
A Juanfran li han caigut 2 anys i 9 mesos. Inicialment, el fiscal en demanava 14. Vicente Cotino se’l condemna a 3 anys i 5 mesos i 4 milions de multa i al seu germà José, que és més discret, a 2 anys i 320.000 euros. Pachano, per part seua, ha sigut agraciat amb 1 any i 3 mesos i 5 milions de multa. A tots els ha eixit a compte col·laborar amb la justícia a última hora.
L’expresident no va voler fer cas a Juanfran quan li va recomanar que pactara amb el fiscal. Ací es van trencar 46 anys d’amistat. I negocis. Perquè continuen compartint la custòdia d’uns quants secrets. No debades el cap de gabinet era director del tràfic de diners en els baixos fons.
Tampoc es va avindre a conformar-se l’assessor fiscal de Zaplana i primer arquitecte financer de la trama, Francisco Grau, que rep la segona de les condemnes més grans: 5 anys per blanqueig i 20 milions de multa.
La molt lleial secretària de Zaplana, Mitsouko Henríquez, ha sigut absolta. Belhot va declarar que li va fer arribar, a través de canvistes, 2,3 milions d’euros i dòlars de Zaplana, extrem que va negar la secretària. La sentència dona per provats els fets, però no condemna la secretària.
En la seua declaració judicial, el doctor en enginyeria financera off shore Belhot, va posar el quart clau al cadafal judicial de l’expresident. L’uruguaià, de l’escola Mossack Fonseca (el despatx matriu dels Panama Papers), va corroborar que tots els diners eren de l’expresident.
Es va equivocar pel fet d’estar “convençut” de la seua innocència
L’excap del Consell el va trair el subconscient quan va dir que estava “convençut” de la seua innocència. Com si opinara d’un veí o d’un cosí prim. La secció quarta de l’Audiència Provincial ha optat per donar crèdit als fets provats abans que a qüestions de fe. O a tot el circ conspiranoic que va muntar des d’octubre del 2021 quan va requerir els serveis de personatges de tan acreditada credibilitat com l’excomissari José Manuel Villarejo o Marcos Benavent, el ionqui dels diners. Ells i l’advocat de Zaplana, Daniel Campos, van voler colar la teoria del complot ordit per l’UCO, el CNI (al qual van adscriure el ciutadà sirià que va trobar els papers que esbossaven el desfalc), una mica el PSOE, un molt el PP mateix (per la por de Rajoy que li disputara el lideratge)… “Aquesta sala no pot tindre per provada la teoria de la conspiració que es va intentar introduir”, diu la sentència.
L’exministre no ha pogut esquivar la condemna. Els pròxims estius tindrà més complicat tornar a llogar un vaixell com el FranJack per a passar unes vacances a la Costa Blava al mòdic preu de 70.000 euros. Pagats per l’empresa Zarcar, de Paco el Gasofa, el representant de la quota dels que pencaven en la ja desarticulada banda de Zaplana.