Les tècniques agràries intensives a la muntanya d’Alacant, atribuïdes a la població medieval islàmica, són mil anys més antigues del que se suposava. Això s’exposa en dos articles acabats de publicar per investigadors de la Universitat d’Alacant (UA) en revistes d’alt impacte internacional que expliquen que aquestes activitats, com són la irrigació, l’abonament o els abancalaments es van iniciar al final de l’edat del ferro, cap al 100 aC.
Aquestes activitats “s’han mantingut a través del temps i les cultures, i s’han mostrat tremendament sostenibles ambientalment i socialment”, explica el catedràtic d’arqueologia de la UA Ignasi Grau, un dels coordinadors de la investigació juntament amb la professora Julia Sarabia, de l’Institut Universitari d’Investigació en Arqueologia i Patrimoni Històric de la UA.
En concret, els articles publicats són, d’una banda, Paisajes arqueológicos y asentamientos de larga duración en el valle del Perputxent (Iberia oriental): exploración de estrategias de uso del suelo y sostenibilidad en una zona de montaña mediterrània publicat per The Holocene; i, de l’altra, Los agricultores romanos al este de Iberia: Una aproximación espacial, geoarqueologica y bioarqueologica a las estrategias agrarias, publicat Quaternary International.
Els estudis, que analitzen l’activitat agrària i el poblament rural del final de l’edat del ferro i l’època romana, s’han basat en tècniques múltiples com ara anàlisi arqueològica, teledetecció, anàlisis geoquímiques, arqueométriques o de micromorfologia de sòls. I amb això s’han caracteritzat zones d’hortes a la vall de Perputxent i bancals a Banyeres de Mariola, unes investigacions en què han participat especialistes de les universitats de Jaén, Burgos, València, el CSIC o la Societat Aranzadi d’Euskadi i que han comptat amb el finançament del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats i la Conselleria d’Educació, Cultura, Universitats i Ocupació-GVA.
Ignasi Grau assenyala com el mosaic agroforestal que conforma el nostre paisatge, el de les comarques alacantines, en què es combinen els cultius i els horts amb les zones boscoses, ja era així fa més de 2.000 anys. “El que veiem ara és la suma del treball de moltes generacions de persones que han anat fent el mateix durant segles. Hem creat una agricultura sostenible a costa de molt d’esforç, que va començar a perdre’s a partir dels anys 60, en què es va abandonar el cultiu tradicional”, explica el professor, per a qui la falta d’estudis arqueològics sobre la vida rural continua sent una de les grans assignatures pendents dels investigadors, ja que “s’ha posat molt d’interés a saber què es feia en les urbs, però es desconeix com era la vida en el camp, tot i que, en realitat, el 95% de la població habitava en aquest entorn”.