Guillermo Gironés Sayas és un jove metge valencià (aquest cap de setmana fa 32 anys) que fa poc ha tornat de Butembo, a la província de Kivu Nord (República Democràtica del Congo), on durant cinc setmanes ha estat treballant amb l’ONG Metges Sense Fronteres en un hospital per a malalts d’ebola. Gironés, especialista en medicina interna i tropical, era el coordinador d’un centre de tractament amb 48 llits per a possibles positius i 32 casos confirmats –amb un seixanta per cent d’ocupació mitjana–, dotat amb una vintena de metges i al voltant de seixanta infermeres en una zona que ha patit, des de l’agost, el segon brot més important d’ebola de la història i el més gros que s’ha produït mai al Congo, amb més de mig miler de malalts confirmats i unes 300 persones mortes (aquestes xifres s’incrementen diàriament).
Com reconeix Guillermo, aquest brot ha sigut diferent als altres que s’han produït a l’Àfrica, perquè ha tingut lloc en una zona urbana i molt poblada, al voltant d’un milió d’habitants: “El que és habitual és que la malaltia es detecte en zones molt rurals i amb pocs casos, uns quaranta o cinquanta”. En aquesta ocasió, per contra, la malaltia ha aparegut en una zona urbana, rica –gràcies a les mines de coltan i al comerç amb Uganda– i de conflicte.
A diferència d’altres casos, aquesta vegada s’hi estan aplicant vacunes experimentals: “Primerament es fan dues proves diagnòstiques per a confirmar els positius o els negatius. Després, fem el tractament i el seguiment posterior, amb un estudi dels contactes que ha tingut l’infectat, encara que és realment difícil, perquè la gent té molta por d’aquesta malaltia”. De moment, els tractaments (amb quatre fàrmacs diferents: tres anticossos monoclonals i un d’antiviral), encara que no hi ha dades concloents, sí que fan que l’ebola siga més lleu i es puga curar en alguns casos, “amb això es pot aconseguir reduir la mortalitat, malgrat que, com t’he dit, encara no tenim certeses sobre aquest tema”.
La del Congo ha sigut la cinquena experiència de Guillermo amb Metges Sense Fronteres. Abans havia estat a la República Centreafricana, al Iemen, a Nicaragua i al Níger. “Són estades curtes, perquè la gent es crema molt ràpid”, reconeix el metge valencià, per a qui aquest ha sigut el seu primer contacte amb l’ebola sobre el terreny: “Ja coneixia el virus per la meua especialitat en malalties tropicals”.
En aquest sentit, reconeix que el desconeixement provoca el pànic entre la població, que no acaba de creure-s’ho quan els diuen que un familiar està curat, per això mantenen la por de contagiar-se: “L’ebola només es transmet quan els símptomes són evidents i per fluids. És a dir, en l’última fase de la malaltia o quan el pacient ja ha mort, per això els enterraments són securitzats, amb en taüts especials”. Per aquesta raó, destaca que és molt important la conscienciació i l’educació de la població. Per això, i per una qüestió logística per a cuidar els malalts més menuts (xiquets i bebés), és primordial la tasca dels que s’han curat, que ja no poden contagiar: “És primordial implicar-los-hi i la veritat és que ho fan, i això és una cosa molt bonica, veure com qui ha passat la malaltia s’involucra per ajudar altres malalts”.
Guillermo reconeix que sempre ha estat molt vinculat a la cooperació i assegura que tornarà quan puga al Congo a ajudar els malalts i a treballar amb l’ebola, molt ràpid i virulent, amb una taxa de mortalitat que se situa entre el cinquanta i el seixanta per cent: “És una de les malalties més interessants amb les quals et pots trobar perquè és desconeguda”. No obstant això, reconeix la impotència que se sent quan saps que no hi ha un tractament clar i tractes amb malalts, xiquets en moltes ocasions, que saps que moriran.
Un dels problemes de l’ebola és que al principi és indistingible d’altres patologies com la grip o el paludisme, per això els infectats es dirigeixen directament als hospitals públics. No obstant això, malgrat l’alta mortaldat, el fet és que no hi ha tants casos comparats amb altres malalties.
Sobre aquest tema, Gironés insisteix en la gravetat d’altres malalties: “L’ebola és molt important, però no hem d’oblidar altres crisis humanitàries més greus, com la malnutrició o el paludisme, que provoquen moltes més morts i que sí que tenen solució i tractament”. Així, apunta que en països com el Níger el paludisme i la malnutrició són crònics i tenen índexs de mortalitat molt elevats “que no s’acostumen a controlar”.