Les dones valencianes cobren de mitjana un 20,1% menys que els homes, uns 5.000 euros de diferència en el salari anual. Això suposa que les gairebé 700.000 assalariades registrades el 2020, últim any de què hi ha dades disponibles, van ingressar en conjunt quasi quatre milions d’euros menys que els homes. O que cada dona treballa cada dia una hora i mitja debades, sense comptar la faena en la llar ni la de cures.
Són les conclusions de dos informes presentats per les seccions sindicals de Comissions Obreres i UGT del País Valencià sobre la bretxa salarial autonòmica, que continua sent un 1,4% superior a l’estatal, igual que el guany mitjà anual de les dones és més baix en l’autonomia que en l’Estat. Això s’explica, en part, pel pes del sector serveis en l’economia valenciana, de caràcter més precari, parcial i temporal, molt dependent de campanyes estacionals, com l’agricultura, apunten.
La bretxa salarial, un concepte que fa referència a la diferència estadística entre els ingressos del treball entre homes i dones, s’explica des de diversos aspectes. La temporalitat, la parcialitat o la precarietat són determinants perquè cresca o es reduïsca: hi ha més bretxa on menys es cobra i aquesta va creixent a mesura que ho fa la vida laboral. Els punts de partida són similars –igualment precaris, subratllen els sindicats–- en la població jove, i és a mesura que s’avança en el treball quan s’accentuen les diferències.
Les dones valencianes es concentren majoritàriament en els trams de retribució més baixos, és a dir, són majoritàries en les ocupacions en què es cobra menys. En concret, el 70% de les persones que cobren almenys el salari mínim interprofessional a la Comunitat Valenciana són dones. Per això la pujada del salari mínim redueix la bretxa, apunten Cloti Iborra i Pilar Mora, responsables de les seccions sindicals, que lamenten la falta d’informació actualitzada per a poder analitzar l’impacte de les polítiques públiques.
Per tipus de contracte, els informes dels sindicats apunten que la diferència estadística és més gran en la contractació indefinida, encara que a penes varia un 2% –del 20,7 al 18,9–. No obstant això, en la contractació temporal, la bretxa autonòmica triplica l’estatal, on és del 6%.
Les sindicalistes recorden que no significa que hi haja una discriminació directa en el mateix lloc de treball, una retribució diferent per a un home que per a una dona, que pot comprovar-se amb les taules salarials, sinó que és la suma d’una sèrie de condicionants i té una base estructural: és la suma de la divisió sexual del treball, els rols i els estereotips de gènere i l’estructura del mercat laboral.
A més de copar les faenes pitjor remunerades, les dones tenen més faenes temporals i jornades més reduïdes, gran part de les quals de manera no volguda, subscriuen. El 85% de tota l’ocupació parcial és exercida per dones. S’esdevé bé per no trobar faena a temps complet, bé per haver de recórrer a excedències, jornades partides o altres mesures de conciliació per dedicar-se a les cures, apunten les representants, que incideixen en aquesta doble ocupació femenina no reconeguda. Durant la vida laboral, aquesta situació s’incrementa i deriva en menys disponibilitat per al treball, que al seu torn redueix els complements salarials o la possibilitat de fer hores extra i la seua retribució.
Els sindicats insisteixen en la corresponsabilitat entre famílies, empreses i Estat per a revertir la situació, que les cures, basades en la divisió sexual del treball, no siguen “una condemna” per a les dones. Així doncs, reclamen la universalització de les escoles infantils, centres de dia per a persones dependents i reforçar el sistema públic de cures.
Les representants sindicals insisteixen en la falta de dades desagregades per comunitats autònomes i per sectors, que impedeixen fer una radiografia més detallada del problema i el seguiment de les polítiques públiques. La informació estadística parteix de l’INE, que va actualitzar les dades relatives al 2020 el juny passat, i a escala autonòmica a penes dibuixa quatre sectors: construcció, indústria, serveis i agricultura. Aquestes xifres, situades en plena pandèmia, no permeten analitzar l’impacte de la reforma laboral i a penes entrelluquen les primeres pujades del salari mínim, com tampoc les mesures de conciliació aprovades en els dos últims anys, ni l’efecte de l’obligatorietat dels plans d’igualtat, en vigor des del 2021 per a les empreses amb més de 50 treballadors.
També advoquen per incrementar el cos d’inspectors, implementar polítiques actives d’ocupació amb perspectiva de gènere, continuar incrementant l’SMI, dignificar la situació de les treballadores de la llar, incloure clàusules de discriminació positiva en els convenis col·lectius, establir sancions en empreses que abusen de la contractació parcial de dones o promoure la igualtat a les aules, les carreres i les eixides professionals.