Va portar el PP valencià als millors resultats de la seua història tres vegades. Tres legislatures de majories absolutes. Més de la meitat dels votants van triar la papereta blava mentre ell era el líder. Un home religiós, d’una pedania de la capital valenciana, que creu que és posseïdor de la facultat d’expedició del carnet de valenciania. Autor dels grans esdeveniments i dels grans fiascos, encara que li carrisquege la paraula, Francisco Camps està en el centre dels casos de corrupció del PP valencià, encara que fins ara només estiga imputat per la Fórmula 1. La seua època, del 2003 al 2011, es jutja en l’Audiència Nacional en el cas Gürtel, tot i que encara queden moltes causes judicials per venir.
Els seus alts càrrecs, els seus consellers, estan sota sospita. Nóos, Ciegsa, la visita del papa; campanyes electorals, esdeveniments, construccions, projectes... Finançament il·legal confessat per Ricardo Costa “per ordre de Camps”, reconegut pels empresaris –els seus amics, els finançadors–. Ell, de qui tots diuen que estava en la cúspide, de moment, s’ha lliurat de quasi tot. Només està imputat pel cas Valmor, que investiga la utilització d’aquesta empresa privada que va organitzar el Gran Premi de Fórmula 1 des del 2008 fins al 2012, quan la Generalitat, ja amb Alberto Fabra, va comprar l’empresa per 1 euro amb més de 30 milions d’euros en deutes.
De les seues accions i paraules es dibuixa un personatge arquetípic, un paper difícil d’interpretar per al millor actor. Això de Francisco Camps cal creure-s’ho. Un home que parla d’ell en tercera persona, que defuig l’autocrítica, que es presenta a si mateix com el candidat més votat, el més estimat, el millor valencià. Hui Camps, amb tots els privilegis d’expresident en què s’atrinxera, és un militant de qui el seu propi partit es desmarca i que ha deixat un llegat més que conflictiu.
El model faraònic
La megalomania va ser una de les marques de la casa. Ja fóra en edificis que dissenyava aqueix arquitecte aficionat al trencadís que coneixen arreu del món, en grans esdeveniments o en celebracions amb tots els luxes, en què el malbaratament estava present. En Fitur, per posar un exemple de causa ja condemnada, el pavelló organitzat per Orange Market –empresa d’Álvaro Pérez El Bigotes – va costar més d’un milió d’euros; sense els capitostos de la Gürtel mitjançant, per l’expositor s’han pagat en l’última edició 558.000 euros.
Era l’època de les obres faraòniques, de fer coses més i més grans i esperar que les inversions foren tornades en forma d’onades de turistes omplint les platges i visitant les Falles. De construir grans hotels, torres amb miradors en rotondes i, per què no, que l’avinguda Blasco Ibáñez arribara fins a la mar. La Ciutat de les Arts i les Ciències amb una Òpera que aspirava a superar els competidors catalans i madrilenys, el circuit urbà de Fórmula 1 imitant el Gran Premi de Montecarlo, passejar Fernando Alonso en un Ferrari, l’AVE a Madrid, la visita del papa... L’època de la cançó de l’enfadós.
Aquesta afició pel balafiament econòmic va deixar un deute en les arques de la Hisenda valenciana de gran magnitud. Encara que és complicat calcular l’import per mandats, els tècnics del departament autonòmic van estimar que el 90% del deute actual (45.000 milions d’euros) s’havia engendrat durant els 20 anys de Govern del PP, com va publicar el diari Levante-EMV. Aquest mateix periòdic, citant aquest informe, va assenyalar que en els anys de Camps “el deute dels valencians va passar de 8.016 milions a 21.860, i en la del seu successor, Alberto Fabra, d’aqueixa última quantitat a 41.998 euros, bona part dels quals després d’aflorar per exigència de Brussel·les factures pendents, moltes imputables als anys del seu antecessor Camps”. El Banc d’Espanya xifra el deute del 2011, quan el popular va dimitir, en 21.860 milions d’euros. El PP va agafar la Generalitat de Joan Lerma amb 2.700 milions pendents.
Al marge del deute, l’executiu del popular va deixar un altre regal sorpresa que esclataria en els morros dels seus successors: el falsejament de les dades del dèficit. Durant dues dècades, El Govern autonòmic va manipular les xifres mitjançant l’ocultació sistemàtica d’una part de la despesa sanitària, d’allò que es coneixia com a “factures al calaix”. Des de Brussel·les, on amb aquestes coses no es juga, van sancionar el 2015 a Espanya amb una multa de 19 milions d’euros, que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va ratificar al desembre del 2017.
I mentre els líders populars desfilaven per les llotges VIP dels esdeveniments que organitzaven, els estudiants valencians ho feien per barracons. Gairebé 30.000 alumnes van estudiar en aquestes barraques durant el seu mandat. Construccions en què s’investiguen més de mil milions d’euros en costos en època de diversos governs del PP. Els costos més elevats, segons l’informe d’Intervenció de la Generalitat, es van produir en l’època de Camps, on van arribar al 36% d’augment en l’execució de les obres. Segons la UGT, el curs escolar del 2010-2011 va començar amb 848 barracons. Les retallades en educació han donat per a uns quants reportatges.
Els ‘simpa’ i les factures als calaixos
En l’època de l’expresident valencià el PP va deixar a deure alguns grans actes del partit. El més sonat va ser el de Fira València, un conclave en què es va elevar l’ara president del Govern, Mariano Rajoy, i pel qual devia més de mig milió d’euros que no s’han pagat fins al juliol del 2017, després d’una sentència judicial que hi obligava. Més baixa, tot i que encara significativa, va ser la quantitat que els populars no van pagar al Palau de les Arts per un acte de la precampanya electoral de les eleccions autonòmiques del 2011. Segons la factura trobada al calaix del Palau, el partit deu 23.600 euros pel lloguer de l’auditori, que va pagant a terminis. A més, segons va denunciar Compromís al seu dia, devia a més 45.000 euros al Palau de Congressos per un altre acte de campanya.
Les víctimes del metro i els mitjans de comunicació
De l’estil de Camps també és la supèrbia i l’actitud bel·ligerant amb els mitjans de comunicació no afins. Aquesta mateixa setmana, en una entrevista telefònica amb una ràdio local, acusava el periodista d’utilitzar el llenguatge de l’oposició i mitjans d’abast nacional de parlar de la Comunitat Valenciana només per a les coses negatives. Amb els seus rivals polítics, apel·lava al discurs de les emocions, al de la pàtria, al d’estimar una terra. Com si estimar una terra significara no criticar el que fan els seus dirigents. Els de Compromís els anomena, com a mínim, “catalanistes”; els socialistes, “els que no volen que València triomfe”; els de Podem, ni els dedica paraules.
Però si hi ha un col·lectiu a què va tractar especialment amb menyspreu va ser el de les víctimes de l’accident del metro del 3 de juliol del 2006. Ni va reconéixer errors, ni va assumir responsabilitats, ni es va dignar a atendre els familiars. Des de l’any del descarrilament, que va costar la vida a 43 persones i en va deixar ferides 47, víctimes i familiars van reclamar una reunió amb el llavors president. Es va fer una comissió d’investigació que va ser paper d’estrassa –amb la consultora H&M Sanchis alliçonant els compareixents– i que es va reobrir al principi d’aquesta legislatura, ja amb majoria d’esquerres en les Corts Valencianes. Les conclusions de l’última van ser clares: L’accident del metro a València va ser per falta de seguretat i la responsabilitat política és de Camps.
La història de Camps en el Palau de la Generalitat va acabar el 2011. Va dimitir al juliol, com un sacrifici perquè Rajoy –el mateix d’“Alfonso, t’estime, collons” i “Jo sempre estaré al teu costat, o davant, o darrere”– fóra president, encara que assegurava que “no hi havia res”. El 2012 va ser jutjat pel cas els vestits: dotze vestits, cinc parells de sabates, quatre americanes i quatre corbates que sumaven 30.000 euros i va rebre de la trama Gürtel. Com si tinguera una bola de vidre, va advertir: tot eixirà bé. Va ser absolt per un jurat popular amb la diferència d’un vot.
Passar pel banc dels acusats no va minar la seua moral. Va produir l’efecte contrari i des de llavors l’expresident trau pit. “No he fet res i s’ha demostrat”, ha anat repetint des de llavors. Camps es vanta d’haver posat la Comunitat Valenciana en el mapa, de situar València com un referent, com una ciutat puntera, amb els ulls del món posats en ella. Hui, els ulls estan posats sobre el seu partit i el finançament il·legal. Deien en el PP que la festa no s’acabava mai i, almenys l’electoral, es va acabar en les urnes. La de Camps, si així ho estimen els tribunals, potser no acabe amb final feliç.