Maite Larrauri: “El feminisme ha fet visible l’invisible, dicible l’indicible. Ha sigut una revolució”

L’assetjament sexual ha existit sempre. Però l’assetjament, conceptualitzat com a delicte, com una cosa reprovable, és un invent recent. En els primers codis penals es castigaven els delictes sexuals com a delictes d’honor, en què el bé jurídic protegit era l’honor del pare o del marit, danyat a través del de la seua dona o la seua filla, i no la llibertat sexual de l’agredida. Per situar l’assetjament sexual com una conducta censurable per a la majoria calgué el feminisme, com també perquè les dones se situaren com a subjecte, perquè es pensaren des del jo i no com a convidades, a través de la mirada de l’altre. “L’assetjament, l’aprofitament d’homes en posició de poder sobre dones a qui dominaven, ha existit tota la vida. Ells mai ho han vist lleig, horrible, fastigós. Aqueix canvi l’hem fet les dones. Ací es produeix la meravella que contaminem el sentit comú”, explica la filòsofa i escriptora Maite Larrauri (València, 1950).

El moviment Me Too, el “Jo sí que et crec” que va inundar els carrers en suport a la víctima de “La Manada” fins a convertir-se en una insígnia feminista, ha sigut “un moviment poderosíssim”. “Ja no pot haver-hi una marxa arrere. Pot haver-hi reculades en alguns països, però és inamovible. Hem fet visible l’invisible, dicible l’indicible. Ha sigut una revolució”, assenyala l’autora en conversa amb elDiario.es. Larrauri comparteix reflexions amb el professor Francisco Caballero, tots dos catedràtics de filosofia d’educació secundària, en Un sujeto inesperado: diálogo sobre filosofía y feminismo, una trobada de les mirades dels cossos home-dona sobre el pensament.

Confessa que als 20 anys llegia filosofia com una convidada, sovint una impostora. Per a fer el salt va ser imprescindible el feminisme. “La cultura escrita ha sigut fonamentalment masculina. Hi entres com una imitadora, com hi entren altres joves homes, però a ells se’ls cedeix el testimoni. Les dones entren en la cultura com a impostores”, afirma. Durant la història moltes dones han viscut aquesta presa de consciència de manera individual, sovint compartint el seu malestar amb altres, però en les últimes dècades és quan es produeix el salt, les onades. “Era prou que la seua experiència no quadrara amb el sentit comú perquè elles ho veieren, però les seues eixides només podien ser personals. Després estaven els marges: la bogeria, la bruixeria... Hi ha un ‘adonar-se’ que crec que l’han viscut totes les dones, un moment en què veus com es dirigeix a tu el món”, exposa.

Perquè el salt es produïsca de manera col·lectiva, ha d’haver-hi un xoc, un xoc que produïsca una consciència, però també una xarxa que sàpia conceptualitzar-la, posar nom al malestar. “Es pot compartir l’experiència, però si no tens paraules... Hi ha un moment en què no estar a gust amb una mateixa passa de moment en allò que no saps dir-te què et passa. Aquesta absència de paraules no la supleixes senzillament explicant-li a una altra què et passa, ha de produir-se una condició que done un sentit diferent; cal crear un llenguatge, una comunitat, però una comunitat més reflexiva. Cosint juntes o llavant juntes hi ha hagut solidaritat, que és fonamental per a la supervivència, així les dones s’han ajudat i no s’han mort de fàstic. Però la comunitat de sentit és una altra cosa, no és un colpet a l’esquena, és crear un llenguatge comú”, expressa Larrauri.

“En l’època de ma mare només hi hagué tragèdia, la d’emmotlar-se o ser una rara”, un imperatiu que a Espanya comença a canviar en els setanta, època en què la filòsofa comença a ser més activa políticament amb milers de dones. “És el moment en què notes que el que dius troba un ressò, un reconeixement, una força que no tenia al principi”. Recorda una cita d’un documental sobre la història del feminisme nord-americà: “Totes hem volgut anar-nos-en de casa i en els setanta ens en vam anar totes alhora”. “Vam voler fugir de la que t’ha tocat ser, del destí que et cau damunt el cap”.

Dona-cos

La dualitat cos-ment i la seua separació són una constant en filosofia; una idea que val per a defensar que la raó no té sexe –i elimina la discriminació intel·lectual home-dona–, però també que la ment és asexuada, que no hi ha diferència, un discurs que no resulta tan neutre com sembla quan es passa pel filtre de Foucault. “Foucault és fonamental. M’ha ensenyat a pensar. Al fet que cal preguntar-se sempre la posició del subjecte. Des d’on ho diu és la primera pregunta. Però la segona és contra què ho diu; a qui vol desautoritzar el que diu. Si això ho tens al cap, et val per a tot”. Larrauri defensa que “a les dones ens ha tocat històricament ser més cos”, però no des d’una perspectiva essencialista, sinó com a fet per al desenvolupament d’una sensibilitat diferent. “Ens ha tocat cuidar, la menstruació, l’embaràs... i d’ací hem sabut traure una virtut, però la sensibilitat està apegada a això”, afirma.

Així doncs, per a Larrauri la distinció cos-ment, cos-raó, “no és separable, va tot a l’una”. “Parlem de sensibilitat. D’un fonament que s’ha volgut donar de banda per una certa filosofia que l’ha apuntada com una cosa que calia superar, amb la primacia de la raó, relegant-la a un segon pla. La raó es recolza en la sensibilitat, se’n nodreix. La sensibilitat són els sentits i també el sentit comú”, recalca. Com a exemple, la professora ho il·lustra amb la pandèmia, amb el que implica passar la malaltia o amb la vellesa, etapa en què el cos pesa.

El cos es planteja com a territori en què exercir poder quan la violència s’utilitza com a element de disciplina, control i castic, com recorda Nerea Barjola, seguint Foucault, en Microfísica sexista del poder. “Ser més cos és una cosa històrica: el món confabula per donar-te un lloc, per fer-te unes expectatives, et situa”, afig la filòsofa.

Virgínia Woolf i la seua teoria sobre la independència econòmica, formulada entre altres obres en la conferència recollida en Una habitació pròpia és un altre far per a l’autora, que lliga amb aquesta idea de sensibilitat. “Woolf ens ensenya que és més important el salari que el dret al vot; és un discurs del feminisme de la diferència. El fonament de la llibertat de les dones és el de guanyar-te la vida. Les nostres àvies deien ‘estudieu, que és fonamental que us guanyeu la vida per no haver de dependre de cap home’. Això els seus pares no li ho podien dir, per molta sensibilitat, per molt bons homes que foren”.

En quin lloc queda la veritat?

L’últim lustre ha esdevingut acompanyat de la proliferació de notícies falsejades, faules, mentides, manipulacions, d’un auge d’allò conspiranoic i allò reaccionari. Amb la pandèmia s’ha evidenciat que els experts i allò oficial desperten més recel que confort, més dubtes que certeses. La veritat, que ha sigut un pilar fonamental per a la filosofia, s’ha difuminat i ha passat al terreny de l’abstracte. Com a diagnòstic, Larrauri acudeix a Hannah Arendt: “Hi ha hagut un moment en què s’ha parlat de la veritat com a correlat del relat, com el fet que correspon a un relat. Això ha fet pensar que qualsevol cosa que es puga dir pot entrar en el terreny de la veritat mentre se sostinga. Hannah Arendt deia que els humans, des del moment en què parlem, som capaços de mentir. En el llenguatge hi ha aquesta capacitat de la mentida. Per això cal confrontar-se amb el que són fets, que no són o veritat o mentida, són fets. I la veritat i la mentida que construeixen a través seu”. El periodisme, lamenta l’autora, sembla haver-se tornat un poder intocable i un actor fonamental en aquesta deformació, un còmplice. Com a resposta, acudeix a Foucault: “Davant el discurs del fake, ens queda el que deia Foucault: si tu em fas una afirmació ara jo et preguntaré qui la fa, des d’on i a qui vol desacreditar. Això ens posaria sobre la via per a saber de quin tipus de veritat es tracta”.