Manuel Alcaraz, professor de Dret Constitucional a la Universitat d’Alacant, ha dedicat una bona part dels seus 57 anys a la política. Membre de Compromís, amb una trajectòria ben important a l’esquena en aquest àmbit (va ser militant d’Esquerra Unida, regidor i diputat en el Congrés), però també pel que fa a l’activisme cívic i a la cultura (ha publicat diversos assajos), és el responsable de posar en marxa el departament més nou del Consell actual, el de Transparència, Responsabilitat Social, Participació i Cooperació, amb tots els problemes i les sorpreses que implica el fet d’obrir camí.
Un home amb experiència en l’esquerra política i cívica, com viu aquest experiment del govern de coalició del PSPV-PSOE i Compromís, amb el suport de Podem des del Parlament?
En unes jornades sobre dret constitucional a la meua universitat, vaig dir que em sent com si m’hagueren concedit una beca. És una experiència apassionant. El que és més intel·ligent és venir ací a aprendre coses. Això, de vegades, és esgotador. Ja ho sabíem, però anem canviant una realitat molt forta. Es tracta de capgirar assumptes que, en alguns casos, coneixíem; en uns altres, intuíem i, en molts, ni imaginàvem. Hi ha cultures que travessen els sistemes d’organització política i el funcionament d’institucions com la Generalitat amb una força inercial molt gran. Diguem que hi ha metarealitats que van més enllà de l’Acord del Botànic o del programa de cada partit o de cada conselleria. Vas descobrint mons paral·lels que són una sorpresa, de vegades agradable i, sovint, molt preocupant. Encara no hem aprés a gestionar el temps. Les presses i la urgència ens impedeixen fer una planificació integral, i no estarem en condicions de fer-la fins que no passen uns quants mesos. A més, es dóna una situació més complexa, perquè acabem d’arribar i d’ací a no res hi ha unes eleccions generals.
Li fa la sensació d’estar en un parèntesi o al començament d’una època nova?
Em sembla que comencem una etapa nova que durarà temps. Una altra cosa és si aquesta etapa nova serà, passats uns quants anys, tal com la imaginem hui. En el debat polític actual hi ha una sèrie d’interrogants molt forts, com ara la situació de Catalunya, que és el problema de la redefinició d’Espanya, lligat a una reforma de la Constitució inajornable, o com ara la redefinició de la identitat dels valencians.
A què es refereix?
Per a entendre’ns, després del que ens ha passat, el trànsit del “llevant feliç” al “llevant infeliç”, de la crisi d’autoestima, s’han produït dos fenòmens correlatius: que la utilització del fantasma de l’anticatalanisme (i mira que podria ser utilitzat en aquest moment) no funciona i que també el valencianisme polític basat en un cert catalanisme tampoc no funciona. Mirem de buscar una via per a trobar-nos. El País Valencià està en condicions de representar allò que he anomenat en algun article “la tercera Espanya”, la de la gent que no vol anar-se’n ni vol viure en el quilòmetre zero.
No hi havia en alguns sectors l’equivocació de pensar que l’esquerra i el valencianisme que trobarien serien més radicals, més tòpics?
Darrere meu seu, a les Corts Valencianes, la senyora Isabel Bonig. I cada dia, en veu baixa i no tan baixa, acusa de comunistes els qui hi intervenen per defensar l’educació pública o, en general, la prioritat de la gestió pública sobre la privada. Els partits d’esquerra hem trobat una comunitat malalta i li estem fent d’UCI. És ben cert que dins de les esquerres hi ha gent que no n’és conscient i que voldria fer la revolució. Però hem de vigilar-ne el tractament si no volem matar-la per sobredosi.
En aquests anys d’hegemonia del PP, fa la sensació que en l’esquerra valenciana hi ha hagut una evolució, però que la dreta no s’ha parat a pensar a canviar res...
Una part de la dreta, íntimament, se sent molt orgullosa del que ha passat en aquests anys. Pensen que, bé, ha fallat la naturalesa humana d’alguns dels seus dirigents, que han estat corruptes, i que els ha fallat l’economia, però que, si no fóra per això, es continuarien construint obres faraòniques i es continuaria fent una política de grans esdeveniments. El PP no té cap teoria política pròpia. Quan la senyora Bonig es declara liberal i anglosaxona, només demostra una ignorància profunda del liberalisme. Ella és una ultraconservadora i punt. El PP només es replantejarà a Espanya les seues postures si perd les eleccions generals. I ací hi ha un enigma: el de la seua relació amb Ciutadans, que juguen bé la basa d’un centredreta moderat i laic. Provarà el PP de menjar-los el terreny? No ho sabem i em sembla que no hi ha ningú en el PP que reflexione sobre això.
Però els populars valencians miren de fer una oposició agressiva...
Passen la vida retraient-nos el que déiem quan érem l’oposició. Que continuen així, recordant al poble valencià què feien ells. Nosaltres, amb molt de gust. Volen jugar a allò que jugava l’oposició fins fa un any. Però és que Mònica Oltra expressa simbòlicament la manera com aquesta oposició va aconseguir connectar amb el que passava fora de les parets de les Corts; en canvi, els crits d’alguns diputats del PP s’acaben allà, no connecten amb el carrer.
Potser li ha correspost el paper més singular del nou Govern valencià, perquè s’ha hagut de crear una conselleria nova. Com s’ha vist en aquesta tasca?
És un paper, de vegades, complicat. Té aspectes molt burocràtics, que consisteixen a batallar per pressupostos, personal i mitjans. Hi ha hagut direccions generals durant setmanes sense cap més personal que el mateix director general. Però hem millorat molt i estem molt contents d’haver pogut complir en cinc mesos la Llei de transparència pràcticament en tot allò que fa referència al portal de transparència. En el futur en farem un de molt millor, però l’hem pogut fer, amb l’esforç de tots. No tardarem molt a aprovar el codi de bon govern, del qual només s’ha parlat en relació amb qüestions com ara l’assistència a processons, però que conté moltes més coses. Damunt de la taula tinc el projecte de reglament de centres de valencians a l’exterior, hem fet la jornada estratègica per a refundar tota la cooperació valenciana... Són els primers passos.
No hauria tingut més sentit fer una Conselleria de Justícia i Transparència?
Aquesta conselleria obeeix a una necessitat real en un moment històric del poble valencià. L’interés del PP a demostrar que no cal la fa més necessària. Ens tenen por. I això que la nostra missió no és el passat. Podem trobar coses del passat, però la nostra missió és adoptar mesures preventives perquè no torne a passar el mateix. El model orgànic és opinable. Per exemple, a les Balears s’ha constituït una Conselleria de Transparència i Cultura. Som un departament barat, que es gastarà el pressupost no pròpiament en transparència, sinó en cooperació. A més, moltes de les nostres polítiques són transversals. Per exemple, doblarem pràcticament el nombre de membres de la Inspecció General de Serveis. Hi havia tres funcionaris i en volem incloure vuit.
També es produeixen interferències o col·lisions. Podem ha presentat a les Corts la proposició de llei de l’agència antifrau, que conté previsions que semblen que es confonen amb competències de la Conselleria... Comença també en el Parlament l’elecció dels integrants del Consell de Transparència...
M’he reunit tres vegades per parlar amb Antonio Montiel, de Podem. En unes coses hi coincidim i en unes altres no, això és normal. Va quedar clar fa uns quant mesos que l’Acord del Botànic reserva aquest tema a Podem. Nosaltres en vam fer un informe perquè és un organisme nou. Hem de ser seriosos i responsables. Vol dir que un grup parlamentari no és seriós i responsable? Òbviament, no. Però nosaltres podem disposar de més mitjans per a fer dedicar gent a estudiar el tema, a fer dret comparat... Ens hem reunit amb l’Agència Antifrau de Catalunya.... Hem quedat que en faríem un informe. I l’hem fet. En algunes coses hi coincidim, en unes altres no. Espere que algunes canvien, per via de l’esmena, en el tràmit parlamentari.
Quines?
No té molta importància, però pot generar una certa inseguretat jurídica. Han inclòs en les disposicions una sèrie de reformes de la Llei de Transparència. Si calen en el sentit estricte del funcionament de l’agència, no hi tenim cap inconvenient. Però reformar per reformar, aprofitant que hi ha una altra llei, no ho veiem clar. Per pura seguretat jurídica. Canviar una llei que acaba d’entrar en vigor pot generar això. Les lleis es fan per a aplicar-les, no per a fer una declaració ideològica. Al llarg de la legislatura haurem de canviar la Llei de transparència, però li hem de donar un temps de rodament. També m’agradaria més que, en compte de ressaltar el fet que es tracta d’un organisme dependent de les Corts, fóra fruit d’una cooperació entre les Corts i el Consell, amb independència absoluta de funcionament. Exposarem què en pensem per mitjà de l’informe del Consell. Hi defensaré la presa en consideració, sens dubte.
No s’acabaran produint redundàncies entre la Conselleria, l’Agència, el Consell i les iniciatives socials, com el Pacte contra la corrupció o l’Observatori Cívic contra la Corrupció?
La transparència és moda. Parlem de tantes coses sota l’epígraf de la transparència que, al final, potser no parlem de res. Aquest és un gran perill. L’Agència Antifrau pot tenir una sèrie de funcions ben definides, com en té la Fiscalia. Caldrà un temps de rodament. Les funcions de la Comissió estan molt limitades per la llei; fonamentalment, examinar les peticions que arriben i dictaminar si un departament determinat ha d’atendre la sol·licitud d’informació que s’hi fa. A hores d’ara, aquestes peticions arriben a la Conselleria. Nosaltres les avaluem i les remetem al conseller respectiu. Quant als casos problemàtics, hi exercim un paper mediador.
Pot ser que l’Agència Antifrau acabe fent de policia dolent i la Conselleria de policia bo?
Un cert to de la proposició de llei, caldria millorar-lo. L’Agència Antifrau no és un policia, ni bo ni roí. Prevenir és la funció principal. L’Agència ha d’evitar males pràctiques, però ha de saber que no tota mala pràctica és delictiva. No podem tenir una visió heroica. Si tant l’Agència com jo ens assabentem d’alguna cosa amb aparença de delicte, el que hem de fer és anar a la Fiscalia. Si observem desviacions comptables, haurem de recórrer a la Sindicatura de Comptes. En els casos de males pràctiques, cal activar una actuació de la Inspecció General de Serveis i, fins i tot, de la Intervenció. Aquests mecanismes i protocols s’han d’anar acoblant. La corrupció ha fet tant de mal que no volem que torne a passar.
I no pensa que cal mirar cap arrere per a depurar responsabilitats i rescatar els diners que es puga rescatar?
Ja n’hem parlat amb alguns juristes, per a organitzar un seminari sobre recuperació d’actius. És molt complicat. Tenim l’experiència del cas Cooperació. L’acord implícit és que els diners que es recuperen tornen a Cooperació.
En aquest cas sí que s’ha aconseguit recuperar fons, gràcies a una denúncia en la Fiscalia, la intervenció judicial i la sentència...
Això és irrenunciable. No podem renunciar a cap dels casos delictius que hem conegut, ni podem deixar d’explicar els casos concrets que anem trobat, siguen de gran corrupció o de corrupteles. Nosaltres hem trobat massivament una mala gestió brutal, que en alguns casos ha estat delictiva. En l’àrea de Cooperació, en què anem reforçant el personal, hem trobat 553 expedients ajornats.
Es refereix al fet que no s’ha investigat l’ús correcte de les ajudes o subvencions?
Hi ha hagut tres o quatre anys en què no s’ha investigat. No tenim cap raó per a pensar que les ONG no s’hagen comportat bé. Però es tracta de 96 milions d’euros sense avaluar. Tot això anava unit al balafiament. Cal recuperar el bon funcionament normal de l’Administració.
Tornem a la situació política. Les eleccions generals causaran problemes al si del Consell si hi ha competència entre els seus components?
Em sembla que no. Apel·le a la meua experiència política. Les crisis polítiques són precedides d’una mala relació personal. Això no es nota; ans al contrari. La coincidència quant a les prioritats és del 100%. I la sintonia personal ha millorat molt. No es produirà cap clavill. Hi contribueix el fet que tots som conscients que la victòria de l’esquerra ha estat possible perquè es tracta d’una esquerra plural. La cotilla del bipartidisme ha desaparegut de la cultura política valenciana predominant. Sense pluralisme no hauríem guanyat. Això lleva dramatisme a les eleccions generals. A més, tots necessitem que guanyen les esquerres a l’Estat.