D’on provenien els 50.000 euros del compte opac del PP de València que investigava la peça separada A del cas Taula’? “No se sap d’on venen els diners”, assegura la interlocutòria de la secció quarta de l’Audiència Provincial de València, que ha tombat el processament del PP com a persona jurídica. “La mera sospita que una persona mou uns diners com ho fan no els fa cooperadors d’un delicte de blanqueig de capitals si no hi ha elements sòlids”, afirma.
Fins al tancament d’aquesta edició, el tribunal ha acordat l’arxivament provisional de la causa per a 39 dels 50 investigats, inclòs el PP. En cinc de les 24 actuacions que ha dictat la secció quarta de l’Audiència Provincial de València fins al moment, la magistrada Clara Bayarri ha emés un contundent vot particular en què estima que els càrrecs del PP de Rita Barberá sí que haurien d’anar a judici per blanqueig.
El banc dels acusats del judici oral pel ‘barrufeig’ sembla que serà menys inflat del que es preveu inicialment i se centrarà en la pretesa participació del vicealcalde llavors Alfonso Grau, de la secretària del grup municipal, María del Carmen García Fuster, i de dos responsables de fundacions municipals (José Salinas i Juan Eduardo Santón) en la presumpta mecànica corrupta per a finançar les campanyes del PP del 2007 i del 2011 (i no així la del 2015 del famós ‘barrufeig’).
El relat del jutge instructor, segons el qual els excàrrecs del PP de València van ingressar 1.000 euros en un compte opac del partit i posteriorment van rebre dos bitllets de 500 euros, “no és prou per a afirmar que els encausats, i per extensió el Partit Popular, eren autors d’un delicte de blanqueig”. Així doncs, “cal el coneixement que els dos bitllets eren procedents d’un delicte”, a més de la “convicció i la seguretat” que anaven a col·laborar en la “llavada d’uns diners obtinguts en una activitat delictiva prèvia”. Aquesta exigència, segons la secció quarta de l’Audiència Provincial de València, “no s’ha complit”.
La interlocutòria també dubte que els 50.000 euros provingueren dels fons recaptats pel vicealcalde llavors Alfonso Grau, ja que el 2015 “era públic i notori” el seu distanciament arran de la seua imputació en el cas Noós, “per la qual cosa sembla descartada” que aquesta fora la via “per la qual va arribar els diners al calaix” de la secretària del grup municipal, María del Carmen García Fuster.
La interlocutòria fins i tot llança hipòtesis alternatives sobre els fons: “Bé podria ser que l’origen dels diners fora una ‘donació’ puntual de qualsevol ‘simpatitzant’ del grup popular, cosa que, com és també notori, passava a mansalva i era pràctica de la generalitat dels partits polítics (...)”.
Tenint en compte que les empreses contractistes van aportar al PP de València per a les eleccions del 2007 “la barbaritat” de 2,6 milions d’euros, qualsevol de les firmes, “bé podrien haver aportat de nou”, especula. “Aquesta és una alternativa d’igual valor sobre l’origen dels diners, que no ha de ser descartada, per simple simpatia partidista i sense esperar res a canvi ni demanar-ho, la qual cosa aclariria qualsevol ombra de suborn (...)”, agrega.
“Fora de l’activitat irregular i il·lícita que es va orquestrar dins del grup popular de l’Ajuntament de València falta l’enllaç precís i absolutament necessari del coneixement que amb aquest operatiu s’ajudava i es col·laborava en el blanqueig de capitals amb l’activitat delictiva prèvia origen dels diners”, assegura.
Així doncs, “no s’ha d’exigir als encausats” que hagueren de saber de l’activitat delictiva prèvia de què afloren els fons, “sense que se’ls puga exigir extremar una cura al punt d’actuació quasi policial sobre quin era l’origen dels fons” amb els quals la secretària del grup popular els tornava els dos bitllets de 500 euros. “No estant acreditat l’origen delictiu dels diners que es deia que es blanquejaven, ni el coneixement d’això pels investigats, no pot haver-hi delicte de blanqueig de capitals, per la qual cosa no es pot per això perseguir criminalment ningú, i tampoc el Partit Popular”, conclou.
La interlocutòria de l’Audiència de València avala que el grup municipal no tenia personalitat jurídica pròpia (“el Partit Popular és una cosa i el grup popular en l’Ajuntament de València és una altra”, assenyala). Tal com assenyala la defensa dels populars, la interlocutòria del jutge instructor confon els CIF del partit i del grup municipal (“una institució diferent i diferenciada”).
“No podríem afirmar que els fets foren comesos per representants legals de fet o de dret, ni que els que van desenvolupar aquelles activitats foren empleats del Partit Popular, ni que el que van fer fora per compte del Partit Popular o en el seu profit ni que el Partit Popular no haguera exercit un control degut sobre les seues activitats, entre les quals l’electoral”, afig la resolució.
D’altra banda, la secció quarta de l’Audiència Provincial de València rebutja el sobreseïment per a Juan Eduardo Santón Moreno, president de la fundació que presumptament va unflar les empreses que van finançar la campanya electoral del PP el 2007. Si bé Santón argumenta que els contractes eren “perfectament regulars”, la interlocutòria dubta del seu argumentatiu i assenyala que “les faenes haurien deixat un rastre documental evident”.
Vot particular contundent
La magistrada Clara Bayarri, amb una àmplia experiència en matèria de blanqueig de capitals en l’Audiència Nacional, ha rebatut l’argumentari en cinc de les 24 actuacions que ha dictat la secció quarta de l’Audiència Provincial de València. La magistrada afirma en el seu demolidor vot particular que hi ha indicis sòlids que el quasi mig centenar de càrrecs del PP de València van participar en una operativa de blanqueig i que haurien de ser processats per a asseure’s en el banc dels acusats. Bayarri reconeix que la interlocutòria del jutge instructor és “fosca, confusa en la redacció” i sense una “tècnica narrativa” adequada, però així i tot la resolució “compleix la totalitat dels requisits legals”, segons el vot particular de la magistrada.
Clara Bayarri recorda que la interlocutòria de transformació en procediment abreujat “no conté fets provats” i al·ludeix al famós extracte del Lazarillo de Tormes en què el sagaç invident detecta (indiciàriament) que el murri està menjant més raïm del compte. “Per a condemnar a Lázaro, en una hipotètica sentència, per haver enganyat el cec, en els fets provats hauria de fer-se constar expressament que, aprofitant-se de la seua ceguesa, es va menjar els grans de tres en tres, contra els pactes entre tots dos”, diu el vot particular.
Seguint amb la metàfora, la magistrada argumenta que, en una hipotètica interlocutòria de transformació del procediment, “n’hi ha prou que el jutge instructor consigne en els antecedents de fet, com a indici, que el cec va començar a agafar els grans de dos en dos, i que Lázaro, veient-ho, continuava menjant i callava, (aquest és l’indici: no un altre fet pot consignar el jutge d’instrucció, perquè no s’ha celebrat judici i no està cap altra cosa acreditada) i consignar, en els fonaments jurídics, la inferència jurídica (legalis consequentia) que, dels indicis anteriors, pot raonablement inferir-se que Lázaro va menjar el raïm de tres en tres, enganyant així el cec”.
El vot particular rebat de pla l’argumentari sobre el blanqueig de capitals: “Indiciàriament, l’acció típica va consistir, i es va perfeccionar, amb la mera remissió de la transferència de 1.000 euros a un compte opac del grup municipal popular, amb la finalitat d’ajudar la nova directiva a poder fer front a pagaments de proveïdors des d’aquest compte, facilitant així es donara eixida als diners en metàl·lic que hi havia en aquells moments en poder de la directiva, que tots ells podien (i tenien deure legal de fer-ho) inferir racionalment que provenien de la indiciària comissió dels delictes previs”.
Clara Bayarri recorda que l’instructor s’ha de limitar en la interlocutòria de procediment abreujat a “plasmar una síntesi dels fets que s’han atribuït a l’imputat en el curs de la fase d’instrucció”, per la qual cosa estima “raonada de manera suficient, raonable i conforme a dret” la prossecució del procediment.
Sobre la interpretació del delicte de blanqueig de capitals, el vot particular indica que “almenys en la modalitat prevista per l’article 301, apartat 2, del Codi penal, és raonable circumscriure l’activitat consistent a enviar 1.000 euros a un compte del grup municipal popular, a fi que aquest grup polític poguera justificar com a lícita l’existència d’uns diners, que raonablement podia presumir-se que procedia de delictes precedents, diners que calia aflorar per a pagar les despeses extraordinàries que, en fase de campanya electoral, s’originaven en el partit”. Així doncs, la magistrada recorda que la jurisprudència del TS “ha encunyat una definició molt més senzilla i omnicomprensiva” del delicte de blanqueig de capitals: “El conjunt de mecanismes o procediments orientats a donar aparença de legitimitat o de legalitat a béns o actius d’origen delictiu”.
La participació en qualsevol de les tres fases del blanqueig (ocultació, encobriment i col·locació) ja constitueix un delicte de blanqueig, argüeix Bayarri. Les conductes de l’equip de Rita Barberá –“enviar mil euros a un compte del grup municipal popular, a fi de donar cobertura legal al pagament (amb diners que substituïen els ‘negres’ en poder del grup municipal que raonablement podia presumir-se que procedia de delictes precedents), de les despeses extraordinàries que, en campanya electoral, es pagaven”– s’emmarcaria en la segona fase de delicte de blanqueig, segons l’esquema bàsic del Grup d’Acció Financera Internacional (GAFI) adoptat en la normativa espanyola.
A més, tal com recorda el vot particular, “no es requereix, en el delicte de blanqueig, com a requisit subjectiu, l’ànim de lucre, a diferència del que esdevé en el delicte d’encobriment”. En tot cas, afirma la magistrada, els “nombrosíssims” indicis serien “matèria del judici oral” i no s’haurien de valorar “anticipadament” en aquesta fase processal. També al·lega que els excàrrecs populars són, segons la llei, “subjectes legalment obligats a una especial vigilància i deure de conéixer, en relació al blanqueig de capitals”.