Entre els guardons que té el jove periodista valencià Pablo Ferri, hi ha el Premi Nacional de Periodisme 2013 a Mèxic o el Premi Ortega y Gasset 2014 per la sèrie de reportatges fets on the road amb el nom de “Narcotráfico en el corredor centroamericano”. Pablo ha centrat l’activitat periodística principalment a Mèxic, país escrit en roig per a la professió, encara que ell tracta de traure ferro a l’assumpte. Dijous va presentar, al Col·legi Major Rector Peset, el seu llibre La tropa: por qué mata un soldado, escrit juntament amb la periodista mexicana Daniela Rea i amb la col·laboració de Mónica González Islas.
En l’acte, presentat pel catedràtic d’història de la geografia humana Joan Romero, el periodista va donar les claus d’un llibre en què s’han abocat anys de treball periodístic de primer nivell, en què s’han investigat les causes d’un clima de violència sistemàtica arrelades profundament al país centreamericà. Durant l’elaboració del llibre, els periodistes es van entrevistar cara a cara amb soldats mexicans convictes per crims contra els drets humans i van mirar d’entendre què havia portat aquests joves a fer actes terribles, de manera que van enllaçar directament la seua investigació amb la “banalitat del mal” encunyada per la filòsofa Hannah Arendt.
El seu llibre es focalitza a Mèxic, un país amb una casuística i en què es donen unes condicions molt concretes. Podríem parlar de Mèxic com a estat fallit?
Jo no ho diria d’aquesta manera, perquè sembla que l’Estat no té res a veure amb la violència i, de fet, és més aviat al contrari. L’Estat mexicà ha sigut el generador principal de la violència a Mèxic des de la seua concepció, el país naix al principi del segle xix i gairebé des del principi la manera que té el poder crioll de controlar la població és per mitjà de la violència… n’hi ha exemples a manta, és un intent de controlar moviments polítics subversius a través de la violència i l’exèrcit. L’Estat mexicà ha sigut molt fort, tingues en compte que des de la revolució al principi del segle xx i els intents successius de generals de prendre el poder, fins l’any 2000, que guanya un altre partit polític, sempre té el poder el Partit Revolucionari Institucional (PRI). Recorda allò que va dir Vargas Llosa que, de fet, a Mèxic funciona la dictadura perfecta. Per què? Doncs perquè sembla una democràcia. Un país que s’ha acostumat a un sistema de govern basat en un partit únic, en què les eleccions són pràcticament testimonials i la separació de poders, tal com l’entenem a Europa, són una mera formalitat… al Govern no se li escapa res. No podem parlar d’una situació semblant a la d’alguns països de l’Àfrica meridional o de Centreamèrica, a Mèxic l’Estat sempre ha sigut molt fort.
Podríem entendre la presència del narco com un actor que vol disputar a l’Estat el control de l’hegemonia de la violència?
Sí, però no per exercir la violència com a poder, sinó perquè econòmicament els convé per a una finalitat determinada. Si hi ha un grup delictiu que opera a Tamaulipas, per exemple, a què interessa fer creuar droga a través de la frontera per determinats llocs, es posa d’acord amb la policia, amb el Govern i, si pot, amb l’exèrcit estatal per no tindre cap problema. Per descomptat, històricament l’Estat ha sigut més un facilitador de les activitats delictives i un organitzador que no al contrari.
No obstant això, l’Estat mexicà es va veure obligat en un moment donat a desplegar l’exèrcit per dur a terme la tasca de seguretat que correspondria a la policia.
Jo entenc que, a partir del 2000, quan comença l’alternança i un altre partit amb altres quadres comença a copar les institucions, la manera de funcionar de l’Estat comença a clivellar-se i això genera disputes entre grups polítics que degeneren, i entren ja altres ingredients com el crim organitzat, en pràctiques criminals com el narcotràfic, el robatori de combustible –que els mexicans coneixen com a guachicoleo– o la indústria extractiva. Tot això es converteix en un caos molt difícil de manejar. És al contrari del que es pensa, és el mateix Estat el que utilitza aquests mitjans per a mantindre el poder i, alerta, això no significa que el govern de López Obrador ara o el de Calderón prèviament, foren conscients a escala presidencial del que passava. Però, sobre la base del que he vist aquests anys, crec que sí que hi havia des del punt de vista operatiu una certa permissivitat des de diferents institucions de l’Estat federal i estatal.
No sé si vosté és molt seriòfil, però l’estudi que fa en el seu llibre, entrevistant soldats convictes per tractar d’entendre les causes que els van empényer a fer el que van fer, recorda la sèrie alemanya “Unsere mütter, unsere väter” (‘Les nostres mares, els nostres pares’ i terriblement traduït al castellà com a “Hijos del Tercer Reich”). En aquesta ficció es tracta de reconstruir i entendre, i no disculpar, el procés pel qual un grup de joves alemanys, amb qui ningú tindria problemes de simpatitzar, acaben sent absorbits pel remolí del conflicte i evolucionen fins a convertir-se en autèntics criminals de guerra. Té molt a veure amb el seu llibre.
L’enfocament d’un jove normal i corrent que acaba convertint-se en un criminal de guerra és superinteressant, perquè et fica de ple en la problemàtica que hem viscut nosaltres en escriure nosaltres. És a dir, per què nosaltres volem entendre una sèrie de cabrons que han traït el mandat que tenien per llei? En realitat, podríem dir que ells ja van parlar quan van cometre assassinats, tortures, desaparicions forçades… Però, d’altra banda, també ens naix el dubte de qüestionar-nos què és el que no entenem, per què ocorre el que està ocorrent i, sobretot, de qui n’és la culpa. És de la institució o del soldat?
Vostés tracten d’entendre què passa per la ment del soldat. No obstant això, no està el mateix Estat posant aquesta persona en una situació extremadament complexa i amb unes eines i un entrenament concrets per a respondre mitjançant la violència?
Evidentment, si tu poses gent preparada per a la guerra a tractar de contindre un problema de seguretat pública, perquè tens els problemes que tens. Al desembre del 2006 és quan comença el sexenni de Felipe Calderón i el Govern, que fins aquell moment havia sigut del PRI, comença a desplegar massivament l’exèrcit per ocupar posicions que fins llavors havia ocupat la Policia Federal. És en aquest moment que comença a disparar-se la violència en diferents llocs. És cert que, al principi, es conté una mica l’activitat delictiva, però posteriorment comencen a veure’s uns pics de violència delictiva brutals. En el llibre tractem d’analitzar i documentar aquesta escalada de tortures, desaparicions forçoses, assassinats… Evidentment vas a casos concrets i t’adones que tenen el gallet fàcil. Hi ha un cas concret en què acompanyem uns soldats a Tamaulipas, patrullant el Río Bravo –fronterer amb els Estats Units–. Hi vam anar perquè era el lloc en què s’havien produït quasi la meitat dels enfrontaments amb els militars. En un país de 120 milions de persones, que la meitat dels enfrontaments s’hagen esdevingut en un lloc de 3 milions, doncs és una cabronada. Vam anar a veure com era aquell lloc i com era viure com a militar en aquell lloc. Del que ens vam adonar és que quasi els mateixos soldats estaven esperant que s’esdevinguera un enfrontament, que quasi buscaven que això passara i que estaven amb l’adrenalina pels núvols. Estan condicionats perquè passe això i, quan ho faça, respondre amb bestialitat.
Com és tindre davant algú que ha comés crims de guerra i entrevistar-lo?
Nosaltres hem fet unes quantes bateries d’entrevistes, per a aquest llibre n’hem usat unes 20 o 25. Les primeres les vam fer en una presó militar que està a Ciutat de Mèxic, per a fer això vam haver de posar-nos en la llista de visites d’un militar que estava pres, fent-nos passar per amics seus i ocultant que érem periodistes. Parlant amb ell li preguntàvem per companys que també volgueren parlar, sempre de manera anònima, fins que, durant un període de més de dos anys, vam estar anant a la presó per tractar de traure entrevistes i finalment en vam obtindre unes cinc. Va costar d’allò més, perquè són molt desconfiats i perquè sempre busquen col·locar la seua versió que la culpa és de l’Estat que els havia enviat allà a fer una guerra que no els pertocava fer. Clar, això té un revers pervers. Faces el que faces, estàs disculpat, perquè tu no tenies la culpa d’estar allà o de complir ordres? En aquest sentit, ens va costar molt, moralment i políticament, justificar per què estàvem escoltant aquests homes que havien fet el que havien fet.
Deu ser complicat el procés de passar d’estar treballant a València a prendre la decisió de deixar-ho tot i anar-se’n a Mèxic. No li va influir que aquell país siga un dels llocs en què ser periodista és sinònim de portar una diana?
Bé, la situació no és tan roïna com la pinten. És cert que la majoria de les vegades que a Espanya es tenen notícies és perquè han assassinat algun periodista, i llavors ma mare em crida i em pregunta si va tot bé. És cert que allà és molt diferent, allà la situació dels periodistes és terriblement precària, sobretot en províncies. Tu vas a Veracruz, que és on més periodistes han sigut assassinats durant els últims vint anys, i t’adones que hi ha molta gent treballant per dos duros. El periodista moltes vegades es converteix, per pressió de l’entorn, en una cosa diferent que no té res a veure amb l’ofici. Jo, que tinc un sou que no està malament i que treballe a Ciutat de Mèxic, no considere que estiga en una posició tan fotuda. No crec que estiga en perill, mai ho he estat, exceptuant una situació puntual en què ens van amenaçar per una investigació que té a veure amb el llibre. Em van posar protecció durant sis mesos i ja està. No és com estar en un poblet de merda en la costa del golf i et pot caure el cabró de torn al qual no li ha agradat el que has escrit o creu que has fet alguna cosa que no has fet, però que, com que ets periodista, te la càrregues. És molt diferent. L’època en què ací explota el 15M va suposar per a mi una oportunitat de fer periodisme a peu de carrer, de poder estar sobre el terreny buscant històries. Anava a la plaça de l’Ajuntament a buscar temes, reportatges de barri a Natzaret, m’ho vaig passar molt bé i vaig conéixer la ciutat com mai l’havia coneguda. Al final arriba un moment en què l’esgotes.
Se li va quedar menuda València?
Jo havia llegit Jon Anderson, Truman Capote i Caparrós…, molts cronistes que contaven històries que jo volia veure. Tenia dos amics a Mèxic i me’n vaig anar amb ells, em van acollir a sa casa, vam comprar un cotxe i ens vam posar a viatjar. Vam estar dos anys recorrent des de Mèxic fins a l’Argentina, tractant d’explicar per a una publicació mexicana com era en cada país el narco fora de Mèxic. Això et permet conéixer una quantitat de persones, viure una quantitat d’experiències i situacions que mai hauria viscut d’una altra manera.