“Cal lluitar per assumptes en què ens hi va la vida, com el finançament autonòmic”

Fa a penes tres mesos encara era directora de gabinet del regidor d’Economia i Hisenda de l’Ajuntament de Madrid, Carlos Sánchez Mato, en l’equip de Manuela Carmena. Se’n va venir a València en el moment en què la van cridar com a professora interina per fer-se càrrec d’una plaça de Geografia i Història en un institut de secundària.

Esther López Barceló (Alacant, 1983) va destacar en la legislatura passada de les Corts Valencianes per la seua combativitat contra la corrupció com a diputada d’Esquerra Unida. Actualment pertany a l’executiva federal d’Izquierda Unida i acaba de publicar un llibre, La conquista de las ciudades (Icaria Editorial), amb pròleg d’Alberto Garzón, en què entrevista els alcaldes de la Corunya, de Ferrol i de Cadis i regidors de Madrid, de Barcelona, d’Alacant, de Saragossa i de Valladolid amb la intenció de tractar del paper de les denominades “confluències” en el moviment polític pel canvi.

Ha parlat en el seu llibre amb gent dels equips de govern d’unes quantes ciutats, però no ho ha fet amb ningú de València.

Resposta. Hi ha Alacant...

Que és la seua ciutat.

Per què no Alacant?

Bé, d’Alacant n’ha entrevistat tres...

D’Andalusia només vaig triar Cadis; d’Aragó, Saragossa...

No li ho recrimine, no està gens malament de tenir preferència pel seu poble.

Em decante envers el meu poble perquè el conec millor, però, a més, per a ser honestos, a València no ha estat determinant una confluència com València en Comú. Hi ha una altra particularitat amb més força, que és Compromís. El meu llibre se centra en les confluències municipals com a fenomen polític inèdit en la nostra història, que fa que el municipalisme haja recobrat una entitat de primera magnitud com a subjecte polític. Realment, els que fan front, no sols a Montoro, sinó també a les polítiques neoliberals, són els ajuntaments del canvi. Evidentment, entre els ajuntaments del canvi se n’inclouen uns quants com el de València, en què l’alcalde és de Compromís i no ha vingut d’una confluència, o Rivas Vaciamadrid, que és d’Esquerra Unida, un ajuntament que fa molts anys que segueix una línia transformadora. És més extens el concepte d’ajuntaments del canvi que el de confluències.

Convindrà amb mi que la sensació que transmet l’Ajuntament d’Alacant és de molt de caos...

D’això parlem en l’entrevista. Parlem de les contradiccions i de la manera com es viu la correlació de forces dins d’uns ajuntaments en què cal negociar, pactar i governar amb altres forces com el PSOE. Això comporta molt de soroll en alguns casos. Alacant n’és un. Tenint un programa de transformació molt important, des de Guanyar Alacant no poden fer tant com voldrien, evidentment a causa de les limitacions de la legislació del Govern central i, d’altra banda, perquè el PSOE usa tota la força per a intentar demostrar que les confluències municipals no són tant com deien ser. Miren de desestabilitzar les confluències, no sols a Alacant. Per exemple, a la Corunya l’alcalde, Xulio Ferreiro, va haver de passar per una moció de confiança per a aprovar els pressupostos. També a Barcelona va haver-hi els seus pros i els seus contres amb Ada Colau i a Madrid va haver-hi un retard en l’aprovació dels comptes. El PSOE també hi juga la seua partida.

Sense eixir del territori valencià, a Castelló es dóna una altra experiència, la de Castelló en Moviment, que no ha entrat en el govern municipal.

Conec menys aquesta experiència. En el llibre parle de governs municipals. Al País Valencià hi ha els tres models: el de l’oposició, a Castelló; el d’entrar en el govern municipal sense ser determinant, a València, i el de tenir molta més força, a Alacant, on el PSOE i Guanyar Alacant van quedar molt igualats en les eleccions. Aquesta correlació de forces a Alacant feia més fàcil entrar a parlar del fenomen de les confluències i no entrar a parlar d’aquest altre actor que no està en la resta de l’Estat, però sense el qual, evidentment, no es pot entendre la política valenciana com és Compromís.

El model de Castelló és com el del Pacte del Botànic, en què el PSPV-PSOE i Compromís entren en el govern i Podem se situa en el suport parlamentari.

Sí, però la confluència és molt més que Podem. Si les confluències han tingut tant d’èxit és perquè són molt més que la suma de les sigles d’Esquerra Unida, Podem i tot allò que s’hi haja incorporat. Parlem d’una altra cosa. Hem arribat a la conclusió que aquesta radicalitat democràtica és una de les claus de l’èxit de les confluències i que reforçar aquest element és el que caldria fer aquests dos anys que queden amb vista a les eleccions. Caldrà replantejar en cada lloc si la plataforma electoral continua tenint vigència, si cal canviar alguna cosa o si cal ampliar més les bases democràtiques que la sustenten.

Sembla que Podem s’inclina per presentar candidatures com a partit. Això podria complicar el procés?

Donaria una imatge a l’opinió pública molt diferent de la que es va donar fa dos anys, quan va haver-hi una apropiació ben clara per part de la gent de les candidatures municipalistes. Persones que mai no s’havien acostat a la política van veure que eren projectes que sorgien específicament per al seu lloc, el seu municipi i per a aquestes eleccions i que, a més, es feia de baix cap a dalt. Si ara, quan falten dos anys per a les eleccions, comencem a parlar ja de candidats, estarem entrant en la dinàmica que siga una suma de sigles, una aliança electoral. Hauríem d’haver aprés que les formes en política han canviat del tot. Tornaríem a vicis i formes tradicionals que es van impugnar amb el moviment del 15-M.

Ho planteja com un repte.

En el llibre faig una citació de Stefan Zweig procedent de la seua obra Momentos estelares de la humanidad, en què assenyala que hi ha moments en la història en què el temps va a més velocitat que en altres. Som en un d’aquests moments. Hem d’analitzar quines coses han estat positives i quines no. Una de les coses que s’ha aconseguit ha estat aquesta mena de federalisme tàcit que es va configurar entre les diverses confluències municipals. No va haver-hi una persona que diguera com s’havia de fer. Tot va ser més intuïtiu. Cal recollir aquesta força per a fer una proposta des de ciutats que en alguns casos ja han consolidat algunes polítiques noves. És important parlar del pitjor, però també de la part bona. Si jo he fet aquest llibre és gràcies a la meua situació privilegiada treballant en la Regidoria d’Economia i Hisenda de Madrid. Coneixia de primera mà el que es feia en cada lloc i podia parlar amb els seus protagonistes. Sentia una frustració molt gran en veure que calia explicar, fins i tot a la gent més polititzada, què s’anava fent, com si no saberen res.

Per què es produeix aquesta falta d’informació?

Els grans mitjans criminalitzen el que es fa o es fixen en coses anecdòtiques. Pense que cal valorar la faena que es va fent. És bo ser autocrítics, però també és important una perspectiva global. Es fan coses que fa dos anys no pensàvem que es podrien fer.

Com veu el govern del Botànic? Fins a quin punt pensa que és una excepció en la política espanyola?

Evidentment, el govern del Botànic és una excepció. No és el mateix que els ajuntaments del canvi puguen coordinar-se o no amb la política autonòmica. I això només passa ací. Veig que es van fent moltes coses, però pense que, fins que no tinguem un finançament autonòmic digne, encara que hi haja bona planificació i bona voluntat política, serà prou difícil que els valencians siguem ciutadans de primera, malgrat que tinguem un govern progressista. Encara que puga tenir crítiques com qualsevol envers algunes coses, hem de valorar que hem aconseguit un govern nou gràcies a molta lluita. I encara que sóc la primera a reclamar un moviment social que ens ajude a millorar, pense que de vegades ens falta perspectiva. Hem de comparar com estàvem abans i com estem ara. Cal valorar-ho molt positivament.

Tenim poca memòria?

És fonamental que tornem a despertar. El poder no rau en les institucions només. A Madrid ho he pogut comprovar. Sense una pressió social al darrere, hi ha coses que seran impossibles de fer. Cal eixir al carrer a lluitar per assumptes en què ens hi va la vida, com el finançament autonòmic. Pensar que aquesta lluita és de Ximo Puig, de Mónica Oltra i dels que formen el Parlament és una equivocació. Tots els que hem aconseguit que haja canviat la correlació de forces al País Valencià hem d’empényer perquè el govern del Botànic vaja cap on pensem que és millor.

És partidària que les confluències es traslladen a les eleccions autonòmiques?

Sóc partidària que el que ha funcionat com a instrument de transformació social s’enfortisca en les formes de treballar. Les confluències no deixen de ser espais polítics que s’amplien amb uns elements comuns. Això funciona en Units Podem, en el Congrés dels Diputats, per exemple. Pense que la campanya i la formació de la candidatura A la Valenciana també ha funcionat bastant bé. La confluència és la via. Com més units anem en cada elecció, millor serà per al que defensem, encara que no ho siga per als partits.

La direcció valenciana d’Esquerra Unida, però, sembla bastant reticent a aquests plantejaments...

Bé. El que jo sé és que l’assemblea federal d’Izquierda Unida va aprovar una estratègia política d’unitat popular que va encaminada a superar les aliances de sigles només, perquè les idees de transformació social puguen reeixir. Al País Valencià, Esquerra Unida governa dins de Guanyar Alacant. De vegades en el cap i casal les percepcions obeeixen a allò que passa al cap i casal, però hi ha altres realitats. Per exemple, a Gandia també governem dins d’una confluència. No conec molt les reticències de la direcció perquè no en forme part. Jo estic en la direcció federal.

Enyora vosté les Corts Valencianes?

Vam fer allí, entre tots, una faena important. M’agradaria bastant que estiguérem representats allí. Em sembla que tard o d’hora hi tornarem i en serem molts més.