El professor Benito Sanz (Conca, 1949) notava que els seus alumnes de Ciències Polítiques de la Universitat de València no coneixien pràcticament res sobre els inicis de l’autonomia valenciana. Sanz, ja jubilat laboralment i políticament, presenta La creació de la Generalitat Valenciana, l’etapa socialista (Alfons el Magnànim, 2019), un llibre divulgatiu que abasta el període de creació i consolidació de l’autogovern valencià entre el 1983 i el 1995, l’etapa d’esplendor socialista presidida per Joan Lerma a què succeirien vint anys de govern conservador.
El volum, que recorre les tres legislatures de l’etapa socialista, combina la crònica de l’autor amb material gràfic ben abundant, com ja va fer amb Rojos y demócratas: la oposición al franquismo en la Universidad de Valencia (1939-1975), un llibre de referència, atesa la cridanera absència de bibliografia sobre aquesta etapa. El mateix autor, funcionari i professor universitari, va ser protagonista dels fets, primerament com a militant del Partit Comunista en la clandestinitat i després del PSPV-PSOE durant els primers governs de Lerma.
Al principi, explica Sanz, el llibre era un “projecte acadèmic de suport a l’estudiant amb una visió global”, però els responsables de la Institució Alfons el Magnànim durant l’etapa del PP van endarrerir la publicació. Els joves dirigents socialistes, sosté l’autor, creen “pràcticament des de zero la Generalitat Valenciana”. “La tasca dels socialistes consisteix a desenvolupar totes les lleis estatutàries”, com la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià –“sense cap vot en contra”, recorda Sanz–, la Llei de Símbols, el consell de Ràdio Televisió Valenciana o el Consell Valencià de Cultura.
“Durant aquell mandat creen una cosa que no existeix, la consoliden i, quan es produeix l’alternança de poder, el Partit Popular té totes les institucions autonòmiques funcionant sense cap problema”, explica Sanz, que recorda que l’arribada d’Eduardo Zaplana “no canvia res, perquè el PSOE va mirar d’integrar les diferents sensibilitats de la política valenciana per a aprovar les lleis per unanimitat”.
Després dels 100 anys d’honradesa del PSOE i dels 40 de vacances, com va dir Ramón Tamames amb encertada mala llet, els socialistes “absorbeixen tota l’extrema esquerra i gairebé tot el Partit Comunista, i també una part del centre dreta”, explica Sanz, que també va fer el curt viatge de l’oposició comunista en la dictadura al nou poder socialista. “Una gran part dels qui dirigiran la política institucional d’Espanya i de la Comunitat Valenciana provindran de l’oposició activa al franquisme, era gent jove, titulats universitaris que militaven en l’oposició”, diu.
L’expresident Joan Lerma “no discrimina a ningú, els integra a tots i dona faena a tota l’esquerra perquè mana a tot arreu”. En el “sac” també entra la quota nacionalista. “Tot el nacionalisme s’integra en el PSOE i poca gent es queda com a nacionalista de debò al marge del partit, per això el nacionalisme no creix fins fa pocs anys”, argüeix Sanz.
El llibre editat pel Magnànim repassa alguns moments històrics, com les vagues a Sagunt, els congressos del PSPV-PSOE o la traumàtica eixida de Rafael Blasco (“va ser un conflicte centralitzat en Blasco i la seua família”, diu Sanz). També inclou material gràfic de l’època ben valuós de l’arxiu del PSPV-PSOE, del fotògraf Manuel Labrandero. “Les tres legislatures governades pel PSPV-PSOE són la base de la creació de la nova Generalitat Valenciana democràtica i constitucional”, conclou Sanz.