En el debat a la Comunitat Valenciana sobre sostenibilitat econòmica i mediambiental del turisme hi ha un punt que genera una tensió constant. La taxa turística, un gravamen a les pernoctacions per a compensar les externalitats negatives de l’activitat econòmica que no assumeix el sector serveis, és una font persistent de conflictes entre govern i oposició, però també en el si dels partits que conformen el Pacte del Botànic.
La branca socialista, majoritària en el Govern, ajorna el debat any rere any, al·legant que ha d’estudiar-se quin és el marc impositiu i rebutjant que s’aplique una taxa homogènia en tot el territori. El model de Benidorm, d’un turisme de masses, no és comparable amb el de municipis rurals o capitals com València, afirmen. Els seus socis en l’executiu, Compromís i Unides Podem-Esquerra Unida, insisteixen a crear un gravamen que compense el reforç en atenció sanitària, neteja o seguretat, que acaba recaient en els veïns a través dels impostos ordinaris. El PSPV sí que es mostra partidari de crear una norma autonòmica perquè cada municipi decidisca si aplica el gravamen o no i de quina manera, però, fins hui, ha evitat iniciar el procediment legislatiu. El secretari autonòmic de Turisme s’hi ha mostrat radicalment contrari des del primer moment i des que va irrompre la pandèmia argumenta que s’ha de tindre empatia amb el sector; el conseller d’Hisenda apunta que la posició del Govern està en la llei de mesures fiscals, que no preveu el gravamen.
Els socialistes recullen l’argumentari dels hostalers, en particular de la patronal Hosbec, que assegura que la taxa tindria un impacte negatiu sobre la demanda. Fonts parlamentàries mostren inquietud perquè l’aplicació d’un impost entre un i dos euros per pernoctació dissuadisca els turistes que acudeixen a les ofertes low cost, com passa a Benidorm, o fins i tot que recaiga sobre els treballadors, malgrat que els hostalers només exerceixen d’intermediaris i la taxa s’aplica al visitant. Per contra, col·lectius de treballadores com les Kellys –les cambreres de pis– es mostren favorables a l’aplicació, per a compensar la deterioració de les ciutats per la pressió turística. Entre les seues aplicacions podria destinar-se a millores per al sector mateix, com ara formació i atenció a la seguretat i la salut dels empleats. El plantejament de la precarització de l’ocupació resulta curiós: la recuperació econòmica no s’ha traslladat a millores en les condicions laborals dels treballadors en el turisme, però un gravamen al visitant, que no a l’empresa, sí que pot deteriorar-les.
Fins hui, només dues autonomies preveuen un gravamen al turisme a Espanya. Són, precisament, les que més visitants nacionals i estrangers reben cada any. Catalunya va ser pionera en l’aplicació el 2013 i acaba d’aprovar un augment de l’import, que fregarà els 4 euros per persona i nit a Barcelona. El recàrrec varia en funció de l’allotjament i del municipi, amb un mínim de 90 cèntims per persona i dia i la recaptació es reparteix a mitges entre Generalitat i ajuntaments, destinant el 50% per a plans de foment del turisme. A les Balears el tribut es va crear com a “ecotaxa”, per mitigar els efectes ambientals, i es recapta des del 2016, amb diferències en el preu segons temporada alta o baixa i en funció del tipus d’allotjament. En cap s’ha observat un descens dels visitants ni s’ha observat un augment en l’índex de preus, indica un informe de la Fundació Nexe.
Segons l’Agència Tributària de Catalunya, des del 2013 les arques públiques han recaptat 371 milions d’euros. En l’últim any complet abans de la irrupció de la pandèmia, Catalunya va recaptar 65 milions d’euros, dels quals prop de la meitat corresponen a la ciutat de Barcelona. L’Ajuntament que lidera Ada Colau ha posat en marxa un augment del gravamen, que ha entrat en vigor aquest octubre i té l’aval del Tribunal Constitucional després del recurs del PP, amb el qual preveu incrementar l’import fins a 3,25 euros el 2024, una xifra similar a la que aplica París. En un text que acompanya l’entrada en vigor dels nous gravàmens, l’Agència Tributària catalana indica que “les dades proven que la taxa no les desincentiva [les pernoctacions]”. L’organisme autonòmic assenyala que “des de la seua aplicació a Catalunya, s’ha passat de 63,6 milions el 2013 a 76,5 el 2019, i en aquest període, el nombre de pernoctacions s’ha incrementat el 20%. En aquest sentit, el 2019, dels 58,2 milions de pernoctacions hoteleres que es van registrar a Catalunya, i que van pagar la taxa corresponent, el 73% van ser de turisme estranger”.
Per al cas valencià hi ha alguns informes preliminars, com el de la Fundació Nexe, la fàbrica d’idees de Compromís. L’estudi redactat pel professor d’economia aplicada Asensi Descalç apunta que un gravamen de 2 euros per persona i pernoctació no tindria impacte en la demanda turística autonòmica. L’economista tria les dades de l’Institut Nacional d’Estadística per a la seua anàlisi, en què la despesa mitjana per turista i dia va ser de 92 euros a la Comunitat Valenciana. Segons Descalç, amb aquestes xifres, “no és d’esperar que això supose una disminució de la demanda amb la incidència consegüent de la càrrega tributària sobre l’oferta dels allotjaments turístics”. És a dir, que sembla poc probable que passar d’una despesa de 92 a 94 euros diaris siga determinant en la tria del lloc de vacances. Descalç afig que “caldria plantejar-se l’afectació per a incentivar el turisme rural, com a fre a la despoblació”, amb possibles exempcions i polítiques públiques, i indica altres usos: “La taxa es pot usar com un mitjà per a ajudar a aflorar rendes de capital immobiliari per arrendaments, la qual cosa beneficia l’impost sobre la renda”.
Analitzant les dades de Catalunya i les Balears, Descalç considera que “no sembla que l’impost turístic puga fer minvar la demanda de manera apreciable, tenint en compte l’evolució recent de les dades al País Valencià, ni tampoc d’acord amb l’experiència comparada dels nostres veïns. La qual cosa també redueix el pretés impacte en els empresaris que, a mitjà termini, a més, podrien traslladar l’impost als treballadors com ens diu la teoria i com se sospita, atesa l’evolució cap a la precarització en el mercat laboral turístic en general”. Les Kellys, un dels col·lectius més precaritzats, responen amb incredulitat a com pot donar-se aquesta translació a les seues condicions laborals. “Les nostres condicions laborals depenen del conveni col·lectiu”, recorda Yolanda García, la seu portaveu a Benidorm. García indica a elDiario.es que la taxa “afavoreix el municipi i també els empleats”, que solen ser veïns de les localitats turístiques, i considera que és una qüestió de justícia que l’impacte sobre les ciutats i el medi ambient no siga assumit només amb els impostos dels ciutadans que hi habiten.
El professor considera que hi ha arguments per a mobilitzar la recaptació “cap a inversions públiques en infraestructures necessàries o programes per a augmentar el valor afegit del sector turístic, com per exemple formació professional o diversificació de l’oferta amb ajudes públiques”. El valor afegit en l’activitat turística és una tasca pendent en el sector valencià. En una entrevista recent, el professor Andrés García Reche, responsable de l’AgènciaValenciana d’Innovació, les empreses han d’advocar per reforçar el valor afegit de les seues activitats i no per ser competitives a costa de salaris baixos, una mesura que repercuteix en el conjunt de la societat.
Els experts per a la reforma tributària valenciana, en contra
L’informe de la Comissió per a la reforma tributària valenciana, ratificat pel Govern autonòmic en l’últim ple, desaconsella la implementació “en les circumstàncies actuals” d’aquest tribut. El document, elaborat per experts en dret financer i tributari i economistes, reconeix les externalitats negatives del turisme, però considera que no s’ha arribat al nivell de recuperació suficient per a implantar-lo, malgrat que la patronal trau pit de l’ocupació hotelera. Els experts avalats per la Conselleria d’Hisenda entenen “que és més acomodat optar per no establir [l’impost]; apostant per minimitzar els costos del sector amb vista a incrementar el seu atractiu econòmic en un sector fortament competitiu; incrementant les possibilitats de la seua supervivència com a sector econòmic estratègic en la Comunitat; tractant de preservar en una època de forta crisi per la Covid-19 els llocs de treball; objectiu que, igual que el medi ambient, constitueix un mandat estatutari a la Generalitat”.
No obstant això, el text remet a un altre informe, de la Fundació Connexus, que indica que l’activitat del sector ha crescut durant els anys de la crisi. En un peu de pàgina, esmenta: “La indústria del turisme s’ha consolidat ja a la Comunitat Valenciana com un dels principals motors de l’economia autonòmica. Tant és així que, durant els anys de la crisi, el turisme de la regió es va veure reforçat davant d’altres activitats econòmiques, i va passar d’aportar 11.849 milions d’euros al PIB el 2011 (un 11,8% del total) a 15.929 milions el 2017 (un 14,5%). Aquest creixement també ha tingut impacte sobre l’ocupació, que el 2017 arribava a un total de 288.000 llocs de treball, 44.000 més que el 2011, que en percentatges significa passar d’un 13,1% a un 15,1%, tal com mostren les dades d’Exceltur i Turisme Comunitat Valenciana”. Unes xifres rècord que no s’han traslladat als treballadors, com apunten els estudis. El debat queda, una vegada més, en mans de les Corts Valencianes.