Al voltant les nou del matí una sagnia de militants de blau corporatiu, en camises, polos, barrets i banderes baixaven dels autobusos i inundaven la plaça de bous de València. L’autodenominada Espanya que matina es va posar la roba de diumenge per passar el dia abrigallant el seu líder en el que ha sigut el seu primer bany de masses des de la pandèmia. A les deu i mitja les graderies estaven plenes d’entrepans, rosquilletes i canyes i un speaker eufòric cridava tothom a mostrar en les xarxes les seues fotografies, que els mitjans “no ens tracten bé” i calia demostrar que els assistents estaven “netets, sense rastes. Ens hem dutxat”.
La clausura de la convenció nacional del PP, una gira per Espanya que ha durat set dies amb els seus set incendis polítics, recordava els temps dels grans mítings. L’ambient era plenament festiu: música de discomòbil, cervesa en got de plàstic i militants ballant els uns amb els altres. Va dir Ricardo Costa, exsecretari general del PP valencià condemnat per corrupció, que en el seu partit la festa no s’acabava mai. I aquest diumenge, per l’ambient, semblava arrancar de nou. També amb aparença de nostàlgia.
Malgrat el futurible del lema de la convenció –Creemos, de creer y de crear–, el tancament en l’arena valenciana va estar ple de ressons del passat. El president del PP, Pablo Casado, va oferir un nou PP que mai se n’ha anat; el president del PPCV, Carlos Mazón, va oferir uns principis que eren els de sempre. L’un es va perfilar com el salvador d’una Espanya trencada i devastada; l’altre com l’ariet contra els Països Catalans. L’un parlava de privatitzar serveis, baixar impostos i recentralitzar institucions; l’altre d’aigua, senyals d’identitat i turisme. Un bany de nacionalisme i apel·lacions a la pàtria, a la unitat d’Espanya, a la llei, a la defensa d’uns valors pretesament ultratjats per un Govern –central i autonòmic– a qui acusen de traïdor, de còmplice amb els que volen trencar. La novetat va ser la promesa de Casado de crear un sistema de finançament que no perjudicara la Comunitat Valenciana, una mesura reivindicada per Mazón i que el partit va ignorar fins hui en la convenció.
Les referències al record i el simbolisme embolcallaven l’acte final, que recordava els mítings de les majories absolutes. No debades Mazón, pròxim al secretari general Teodoro García Egea, es va llançar a omplir la plaça de bous, últim testimoni de les victòries electorals del PP. Va dir en to jocós que li ho va garantir a Casado i va aconseguir la foto de la victòria, tot i que, aforaments en mà, encara manté distància respecte de l’època passada. “Ací està una altra vegada el PP omplint la plaça de bous de València” que “sempre anticipa l’ànim”, van mostrar orgullosos.
L’arena valenciana va funcionar com una mena de màquina del temps. Mentre que els lemes cridaven a ocupar un govern, a construir una alternativa, el discurs mirava repetidament arrere. Els esments a Rita Barberá van ser una constant. L’últim bany de masses de l’exalcaldessa de València abans de començar el seu declivi polític es va produir sobre aquesta arena, al costat de Mariano Rajoy i l’expresident de la Generalitat i senador Alberto Fabra. Casado va definir l’acte com el “preàmbul d’una altra victòria, com amb Rita Barberá”, mentre que Maria José Catalá, portaveu del partit a València, va reivindicar que “va convertir València en la millor ciutat”. Les graderies responien exaltades a cada esment a l’exalcaldessa, amb un entusiasme que es repetia a l’hora de reivindicar la unitat d’Espanya, el rei i les condemnes a líders independentistes. Com si fora un amulet, els dirigents apel·laven a l’alcaldessa, morta el 2016. Catalá va recordar que aquest seria l’aniversari de la primera victòria popular en l’alcaldia.
Un altre aniversari que Casado va voler assenyalar va ser el dels 25 anys del primer Govern de José María Aznar i els deu del primer any de Mariano Rajoy en la Moncloa. Llavors, considerava, “Espanya era una nació que comptava a Europa”. “Haurem de tornar a rescatar el país. On n’hi ha dos n’hi ha tres”, vaticinava. El líder del PP va incorporar al seu discurs “els pares” de la Constitució i va recordar Fraga, Cisneros, Rodríguez de Miñón i Pérez Llorca, que va reivindicar com a figures del partit.
Els nous temps es fusionaven constantment amb els vells. Amb això va fer broma a l’eixida l’expresident Francisco Camps, que amb una causa per corrupció pendent va acudir a signar la pau amb el seu partit; en Génova ja no creuen que s’atrevisca a plantar batalla per l’alcaldia de València, negociat de Maria José Catalá. Ningú va voler esmentar el seu nom en les intervencions sobre l’arena, però va tindre els seus minuts de protagonisme a l’entrada i a l’eixida. Una periodista va interpel·lar l’expresident sobre si sentia “com en els vells temps”, cosa a què va respondre, somrient “com en els novíssims”, i directament elogiava el discurs de Pablo Casado.
El PP va voler traslladar que ha tornat l’època de les majories absolutes, però els seus rivals parlamentaris també van fer un exercici de memòria. Els oposats electorals també van voler recordar la festa del PP, la que es va pagar amb diners públics. La Generalitat Valenciana va comunicar que ja ha recuperat 7 milions d’euros en casos de corrupció corresponents a l’etapa popular. Compromís va situar un cartell interactiu en una zona comercial, davant de l’entrada a la plaça, amb els papers de Bárcenas. I, en referència al deute del congrés del PP en Fira València, va deixar un encàrrec: “Aquesta vegada no us n’aneu sense pagar”. Les ombres de la corrupció van acompanyar els populars en el seu gran tancament. Els dirigents, que van fer la volta a la plaça, van abandonar l’arena per la porta gran. De moment, a peu i sense orella.