Qui és qui en l’escola privada i concertada valenciana: quins són els interessos econòmics i ideològics que hi ha darrere

Qui és qui en l’educació privada i concertada i quins són els seus interessos econòmics i ideològics, un model en què actualment estudia al voltant del 28% de l’alumnat valencià –el 72% restant va a centres públics–. Aquesta és una de les preguntes que pretén respondre el periodista Moisés Pérez (Muro d’Alcoi, 1993) en el llibre El negoci de les aules. L’ensenyament privat i concertat al País Valencià, publicat per la Institució Alfons el Magnànim en el context de la beca Josep Torrent de periodisme d’investigació 2020 concedida per la Unió de Periodistes Valencians.

El llibre, fruit d’una investigació de gairebé dos anys, té entre els seus objectius obrir un “debat necessari” sobre aquest tema, per al qual és imprescindible que hi haja “transparència”, tal com reconeix l’autor: “Hem de conéixer qui són els actors que hi participen i saber quins són els seus interessos econòmics i ideològics i, per tant, polítics per a fer llum en una qüestió amb moltes ombres”.

Precisament, aquesta va ser una de les motivacions que el va portar a investigar i escriure sobre aquest assumpte: “Quan vaig començar a escriure sobre educació en elDiario.es, i després en El Temps, no veia que s’identificara els actors i quines són les seues motivacions, per la qual cosa tracte d’indagar per desgranar qui és qui, per radiografiar la situació”. “I la veritat, trobar informació no ha sigut gens fàcil; desentranyar els llaços que uneixen unes organitzacions determinades o conéixer els comptes d’unes altres, perquè, per exemple, els ordes religiosos no tenen l’obligació de publicar les seues finances”. Precisament, gran part d’aquests centres estan relacionats amb l’Església i les seues diferents congregacions, “el que caldria veure és si les entitats religioses han de tindre penetració en el sistema educatiu valencià o quin ha de ser aquest nivell de penetració”.

Aquesta àmplia investigació ha servit a Pérez per a confirmar alguns prejudicis, “com les connexions ideològiques i els interessos religiosos, que fan que els diners de determinats concerts acabe, en el mateix ordre o congregació que els gestiona”, i perquè caiguen algunes idees preconcebudes que tenia l’autor: “L’escola concertada no és un univers monolític i, a vegades, sí que aporta diversitat ideològica; he pogut comprovar que hi ha més riquesa de la que imaginava”.

No obstant això, insisteix que cal obrir un debat sobre el paper que ha de tindre l’ensenyament concertat en el model educatiu valencià, “és lícit tindre aquest debat des del rigor i la transparència”. Sobre aquest tema, el periodista d’El Temps discrepa del mantra, molt estés per la dreta, de la llibertat d’elecció de centre dels pares: “No és cert que els pares trien els centres a què van els seus fills, són els centres els que seleccionen els alumnes per mitjà dels criteris d’admissió que apliquen”. Tanmateix, va més enllà en considerar que ha de ser el sistema i no sols els pares el que transmeta els valors de la societat als alumnes: “Hem de tindre clar, com a societat, quins valors volem transmetre als nostres fills com a societat”.

L’educació com a camp de batalla

“L’educació sempre ha sigut un camp de batalla”, sentencia Moisés Pérez, que recorda que l’Església ha copat tradicionalment l’ensenyament privat i concertat a Espanya, i l’ha utilitzat per a defensar des de les aules una línia ideològica conservadora i, òbviament, un pensament religiós. A més, els governs autonòmics del Partit Popular van apostar des de mitjan dècada dels noranta del segle passat per donar un impuls a la concertada i la privada amb una aposta “decidida, oberta i sense complexos. Fins i tot ho va verbalitzar l’exconseller d’Educació popular Fernando Villalonga, que va afirmar que els poders públics havien d’arribar on no arribava la iniciativa privada, cosa que situava l’educació pública com a subsidiària de la privada i la concertada, tot i que originàriament es va idear com una solució temporal fins que la pública arribara a uns llocs determinats”.

Amb l’arribada del Pacte del Botànic a la Generalitat, primer de la mà del PSPV i Compromis i, ja en la legislatura actual, amb la incorporació d’Unides Podem al Govern autonòmic, es va intentar derivar aquesta aposta educativa cap a l’escola pública de la mà del conseller Vicent Marzà: “Va impulsar polítiques racionals que pretenien evitar paranys i la desigualtat, no obstant això els tribunals ho van impedir amb unes decisions determinades que van lligar de peus i mans l’Administració blindant els concerts”. No obstant això, Pérez remarca que el Botànic ha “prestigiat” l’educació pública, “encara que continua havent-hi deficiències i necessitats”. “L’escola pública ha crescut i els centres concertats han deixat de ser els més demanats per les famílies”, insisteix, i afig que cada partit hauria d’explicar de manera clara quin és el seu model educatiu.

Perversions en el debat

Moisés Pérez també crida l’atenció sobre determinades “perversions” que es produeixen en aquest debat, com la relació entre ensenyament privat i concertat i llibertat, o amb una pretesa qualitat educativa més gran: “Hi ha aquesta llegenda, però la veritat és que hi ha bona i mala educació en l’escola pública i en la privada i concertada”. El que sí que és cert, apunta l’autor, és que hi ha més homogeneïtzació social en l’escola privada i concertada, on es concentren les classes altes i a penes hi ha alumnes procedents de famílies amb rendes baixes. “Els copagaments ‘voluntaris’ impedeixen que aquests estudiants puguen accedir a aquesta mena de centres, que utilitzen mecanismes segregadors i discriminadors”, indica, així com que hi ha més presència d’estudiants immigrants en l’escola pública.