Hi hagué un temps en què el conflicte lingüístic va condicionar quasi totalment la política valenciana. Amplificat per la dreta en la Transició, el moviment blaver (en referència al blau de la senyera coronada), amb el suport incondicional del diari Las Provincias, es va obstinar a boicotejar qualsevol intent per normalitzar la llengua que valencians, catalans i balears comparteixen. La creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) va pacificar el debat i, a la llarga, va permetre que la politització del valencià deixara de ser un ariet perfecte perquè el PP colpejara l’esquerra.
Més de dues dècades després de la seua creació, el periodista d’investigació Sergi Castillo (Cocentaina, 1978) ha traçat en Operació AVL, el pacte lingüístic dels valencians, editat per Vincle, les interioritats de la negociació per a la pau lingüística. “Es va actuar amb molt de secretisme i es va ocultar molta informació”, declara a elDiario.es l’autor.
El llibre, que presenta dijous el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, revela algunes de les claus del disseny de la institució entre dos personatges que no han passat precisament a la història pel seu joc net, però que en aquest cas van fer una aportació a la convivència: Jordi Pujol i Eduardo Zaplana, tots dos presidents autonòmics aquells dies.
Després de la primera victòria electoral de José María Aznar el 1996, Pujol va incloure en les seues condicions per a cedir el suport de Convergència i Unió als populars que es normalitzara la política lingüística a València. El president català no discutia la denominació de valencià, però incidia en la necessitat d’establir definitivament la unitat de la llengua. “Tots van tindre el compromís i, malgrat les dificultats, s’hi van posar d’acord”, afirma Castillo, que adverteix: “Passat el temps, és el moment de traure a la llum la història i posar-la en valor, perquè la informació que es transmetia llavors no era real”.
Aznar va delegar la negociació en Eduardo Zaplana, una “missió quasi suïcida”, escriu l’autor, que recorda que pactar amb Pujol en aquella època era enfrontar-se al seu soci de llavors, Unió Valenciana, el braç polític del blaverisme engolit finalment pel PP. També suposava enfrontar-se a la seua mentora: la directora de Las Provincias llavors, María Consuelo Reyna, i la seua tòxica i influent ploma de columnista.
Així doncs, el 8 d’abril de 1996 va tindre lloc la reunió secreta en el Mas Calvó de Reus entre Pujol i Zaplana. Tan discreta va ser que el president valencià va prescindir del seu xofer oficial i va acudir en un cotxe conduït pel seu cunyat Justo Valverde (que, en un altre ordre de coses, acabaria condemnat a cinc anys de presó per estafa i falsedat en el cas Terra Mítica).
De camí, segons conta Sergi Castillo, van fer una parada en una gasolinera. El conseller de Cultura llavors, Fernando Villalonga, un diplomàtic vestit de xandall per a l’ocasió, va deixar caure un foli escrit a dues cares per la finestreta, lleugerament abaixada. La visió de Vilallonga, un personatge que es va buscar Zaplana per nodrir els seus inexistents quadres en matèria cultural, passava pel reconeixement de la unitat de la llengua, l’ensenyament conjunt de la literatura catalana i valenciana, així com la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans, en la varietat occidental, per a l’Administració.
Durant aquella reunió Zaplana manifesta l’interés per afermar la col·laboració entre tots dos territoris veïns en matèria econòmica, de negociació de les competències i del finançament autonòmic. També en altres negocis menys decorosos: el gendre de Zaplana, Luis Iglesias Rodríguez, ha sigut soci d’Oleguer Pujol en diversos negocis investigats per l’Audiència Nacional.
Les pressions perquè decapitara Vilallonga (Las Provincias li dedicava una portada cada dia, no precisament amigable, i el seu domicili va ser atacat) van fer efecte. El diplomàtic va ser rellevat per un altre vell conegut de la política valenciana i dels tribunals: Francisco Camps. A partir d’aquell moment, cada bàndol va calmar els ànims dels seus aliats respectius, ja fora l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, dirigit pel catedràtic Antoni Ferrando, o la Real Acadèmia de la Llengua Valenciana, un organisme caspós que, en veure perillar les subvencions, va pujar al carro, no sense conflictes interns.
Zaplana i Pujol van anar superant els esculls de la negociació a base de telefonades i de reunions variades (el periodista narra en el llibre un parany que van fer a Barcelona a Antoni Ferrando, entre altres episodis desconeguts).
La creació de l’AVL va permetre la pau lingüística o, almenys, un alto el foc. “El conflicte lingüístic ho eclipsava tot i no deixava que Zaplana poguera vendre altres coses, que era el que ell volia, per això va entendre que calia passar pàgina”, explica Castillo. “En els moments de més feblesa del PP és quan han recorregut a aquest tema, quan han estat còmodes amb un projecte no hi ha hagut necessitat d’entrar a qüestionar una cosa [la unitat de la llengua catalana] que és claríssima en tots els òrgans i en la mateixa acadèmia”, afig.
El periodista recorda que els dos partits que van augmentar els seus vots en les eleccions següents van ser precisament els que havien donat suport a la creació de l’AVL: el PP i el PSPV-PSOE, davant d’Esquerra Unida del País Valencià (EUPV) i Unió Valenciana, que per motius diametralment oposats van declinar donar suport a l’acadèmia. L’actual alcalde de València, Joan Ribó, llavors en EUPV, lamenta hui dia aquella postura. De fet, més que probablement, sense la pacificació lingüística hauria sigut impossible el sorgiment d’un valencianisme polític potent agrupat en Compromís.
“Això demostra la importància del pacte lingüístic i com va resultar victoriosa aquella gestió entre Zaplana i Pujol”, postil·la l’autor d’Operació AVL. També va permetre a Zaplana projectar-se com un líder polític de “diàleg i enteniment que projectava un PP nou”. L’autor repassa com van actuar els dos universos enfrontats, el catalanisme i el blaverisme, així com les seues pròpies ànimes diverses, algunes més pactistes que altres.
La incorporació a l’AVL de Joan Francesc Mira, que havia sigut president d’Acció Cultural del País Valencià, autèntica bèstia negra del blaverisme, va confirmar que s’havia passat pàgina. De tant en tant, la dreta enarbora la batalla lingüística, sense massa rèdit últimament. El blaverisme més extremista ha quedat com un residu sociològic sense la més mínima influència.
Tres personatges clau s’han negat a parlar amb l’autor del llibre: Eduardo Zaplana, Francisco Camps i María Consuelo Reyna.