El 17 de maig de 2014 passarà a la història com un dels dies en què es va certificar un dels fracassos col·lectius més grans de la societat valenciana. En realitat un de més. En els dos anys previs es va certificar la defunció de gran part del sistema financer autonòmic amb la desaparició de la CAM i el Banc de València, uns passos que seguirien primerament Bancaixa i després Bankia.
Dimarts es compleixen 8 anys des d’aquell 17 de maig, en què es va acordar en el si de la Fundació del València CF la venda de la majoria accionarial del club (un 70%) al magnat de Singapur Peter Lim. El president de l’organisme llavors, el socialista Aurelio Martínez, va assegurar que el nou propietari es comprometia a invertir més de 300 milions d’euros i a inaugurar el nou estadi al març del 2019, amb motiu del centenari del club. Tot va resultar ser fals.
D’aquesta manera, la Comunitat Valenciana, els valencians i valencianes, van perdre el control del València CF, un altre dels seus vaixells almirall per la projecció que històricament li havia atorgat, amb l’empresariat valencià i la massa social del club com a espectadors de luxe i els polítics com a protagonistes i responsables d’un desastre que va començar a forjar-se anys abans al caliu de la bambolla immobiliària.
Huit anys després d’aquella venda pilotada pels presidents llavors del València CF, Amadeo Salvo, i de la Fundació, Aurelio Martínez, i teledirigida per adjudicar-la a Lim, el nou estadi continua paralitzat i embolicat en tràmits administratius i jurídics, i el club està a la vora del col·lapse esportiu i econòmic per la gestió deficient de la propietat.
Una venda sense garanties reals
Però com va ser aquell procés de venda i amb quines garanties reals es va vendre el club de futbol més representatiu de la Comunitat Valenciana i un dels més importants d’Espanya?
El 2009, el president llavors Manuel Llorente es va veure obligat a fer una ampliació de capital de 92 milions d’euros per injectar liquiditat en un club que va estar a la vora del concurs de creditors, acuitat per un deute de més de 300 milions, la major part (uns 150 milions) generats en l’etapa anterior de Juan Soler, en iniciar la construcció del nou estadi sense haver venut prèviament els terrenys de Mestalla de l’avinguda d’Aragó. El 25 de febrer d’aquell any es van paralitzar les obres del coliseu i així s’han mantingut fins ara.
Dels 92 milions de l’ampliació de capital, la massa social del València CF va subscriure 18 milions i la resta, corresponent a un 70% de les accions del club, es va adjudicar la Fundació de l’entitat mitjançant un crèdit de 86 milions (75 més interessos) concedit per Bankia gràcies a un aval que el president del Govern valencià del PP, Francisco Camps, va aprovar mitjançant l’Institut Valencià de Finances poc abans de veure’s obligat a dimitir pel cas dels vestits, de la trama Gürtel. D’aquesta manera, si la Fundació no tornava els diners, havia de respondre-hi la Generalitat Valenciana.
Això va ser el que va acabar passant. L’operació es va concebre amb la idea que fora el mateix València CF el que transferira diners a la Fundació per anar liquidant el deute, cosa que no va ser possible legalment. Així doncs, la Fundació no va poder abonar a Bankia el primer pagament de 4,8 milions d’euros, per la qual cosa l’entitat bancària va executar l’aval.
D’aquesta manera, al febrer del 2013, amb Alberto Fabra com a president, la Generalitat Valenciana va efectuar el pagament i es va convertir amb caràcter general en propietària del València CF, i hagué d’assumir el deute de la Fundació com a avaladora (una situació molt semblant a la que es va donar amb l’Hèrcules i l’Elx). Per això es va arribar a qualificar el Govern valencià com a “Generalitat club de futbol”.
Aquesta situació, en un context de crisi i retallades brutals, va suposar un autèntic tsunami de crítiques per a Fabra. El mateix dia que es va anunciar el pagament dels 4,8 milions, va quedar en l’aire l’atenció a 400 xiquets amb autisme i el Govern valencià acumulava impagaments a les farmàcies i a les persones dependents, per posar alguns exemples.
Davant aquestes circumstàncies, es va optar pel procés de venda esmentat de la majoria accionarial de la Fundació, com a única fórmula perquè la Generalitat Valenciana recuperara els 4,8 milions abonats i s’alliberara de l’obligació de pagar els 81 restants.
Des del primer moment, els màxims dirigents del club i de la Fundació, Amadeo Salvo i Aurelio Martínez, van ser capdavanters l’oferta de Peter Lim com la més avantatjosa entre les set que es van presentar en un procés en què la transparència va brillar per l’absència i en què els patrons de la Fundació no van oposar pràcticament cap resistència ni van qüestionar la venda al magnat de Singapur, que es va aprovar a l’octubre del 2014.
Dels 22 patrons de la Fundació que van aprovar la venda a Lim, tres van dimitir durant el procés i dels 19 restants, 17 el van aprovar i 2 d’ells, els representants de la Diputació de València i de l’Ajuntament, hi van votar en contra. Crida l’atenció huit anys després que cap dels contactats per elDiario.es ha volgut donar detalls públicament del procés de venda.
El contracte final de compravenda de les accions, publicat en aquell moment per Radio Valencia Cadena SER, no tenia res a veure amb l’oferta inicial anunciada mesos abans per Salvo i Martínez i no recollia pràcticament cap de les 20 condicions establides per la Fundació per a vendre el club i que havia d’assumir el comprador final.
Entre aquestes condicions estava el “compromís d’acabar l’estadi, amb les premisses acordades amb l’arquitecte Mark Fenwick enteses com a mínim, i tancar els compromisos amb l’Ajuntament (incloent-hi la permuta de terrenys i l’àrea esportiva associada)”.
A més, en la seua primera oferta, per la qual va resultar triada davant de la resta, Lim es comprometia a posar 105 milions per rebaixar el deute total del club i a acabar el nou estadi amb una inversió mínima de 100 milions d’euros. També s’obligava a comprar la parcel·la de l’actual camp de Mestalla per 150 milions d’euros, en el cas que no es trobara cap comprador en dos anys.
Tot això va desaparéixer del contracte de venda final, en què tan sols queda reflectit el pagament de 100 milions d’euros (6 dels quals retinguts a l’espera que es resolga el contenciós amb la Unió Europea) pel paquet accionarial de la Fundació, un pagament que va desvincular la Generalitat Valenciana del deute de l’entitat avalada en el seu moment per l’expresident Francisco Camps.
També es reflecteix un préstec de la propietat al club (sense especificar interessos o garanties de la propietat per a la devolució) de fins a 100 milions d’euros per a “fitxatges de jugadors, necessitats de tresoreria, ampliació de capital, i arribat el cas, la finalització de les obres del nou Mestalla”.
En l’apartat del contracte “obligacions del comprador després de la data de tancament de l’operació” tan sols s’esmenta que “per a procurar que el València CF avance cap a la construcció del nou Mestalla a temps per a la celebració del seu centenari, haurà d’haver obtingut totes les autoritzacions administratives necessàries i la permuta corresponent de terrenys, així com l’àrea esportiva que ha de ser concedida per la ciutat de València. El comprador (Lim) usarà qualsevol quantitat de diners disponibles a través del préstec de l’accionista concedit o procurarà els instruments financers, incloent-hi finançament per part de tercers, per acabar el nou Mestalla”. Un autèntic brindis al sol per l’absència de garanties o clàusules que d’alguna manera l’obligaren a complir.
Tant és així que un dictamen sol·licitat per la mateixa Fundació al degà del Col·legi d’Advocats de València, Mariano Durán, sobre un esborrany del contracte va concloure que no tenia garanties suficients per a la Fundació ni obligacions clares per al comprador, per la qual cosa recomanava que no se signara. “Ningú ven una empresa si no hi ha garanties que, en cas d’incompliment del comprador, hi ha algun tipus de penalització o contraprestació”, expliquen a elDiario.es fonts jurídiques que van seguir de prop el procés de venda. Tant la Fundació dirigida per Aurelio Martínez com el club mateix es van esforçar en el seu moment per tractar de desmentir totes aquestes informacions.
Finalment, el 24 d’octubre de 2014 es va signar el contracte que acreditava Peter Lim, a través de la seua empresa Meriton Holdings, com a nou màxim accionista del València CF. Per a rematar aquest guió berlanguià, el 30 de novembre el president del club, Amadeo Salvo, va imposar Aurelio Martínez la insígnia d’or i brillants del club “en reconeixement de la seua gestió al capdavant de la Fundació durant el complicat procés de venda del paquet accionarial majoritari del club a l’empresari singapurés Peter Lim”.
El club, en risc de col·lapse 8 anys després
Cap de les principals promeses fetes per Salvo i Martínez pel que fa a l’oferta de compra de Meriton s’han acabat complint. De fet, en el pla esportiu la plantilla s’ha afeblit cada temporada, especialment des de l’eixida del tècnic Marcelino i del director general Mateu Alemany, contractats per Lim i paradoxalment despatxats dos anys després, després de classificar l’equip dues temporades per a la Champions i guanyar la Copa, en un moment en què el club tornava a revaloritzar-se. El desmantellament d’aquest projecte va ser el punt d’inflexió definitiu de la ruptura entre l’afició i el màxim accionista, ja que des de llavors la gestió esportiva s’ha instal·lat en la mediocritat més absoluta.
De fet, el mes de desembre passat es va produir una multitudinària manifestació de l’afició del València CF (uns 15.000 assistents) sota el lema “Per la dignitat del València CF. Lim go home” (Lim, ves-te’n“).
Per a l’últim partit de la Lliga contra el Celta de Vigo que es disputa dissabte al Mestalla diferents col·lectius com ara Llibertat València preparen una altra protesta contra el màxim accionista en què criden a concentrar-se 30 minuts abans de la trobada en la contornada de l’estadi i a seguir el partit des de fora amb l’objectiu de deixar sols en el recinte esportiu el president Anil Murthy i la resta dels directius de Meriton, en un moment d’elevada tensió social després dels àudios publicats per Superdeporte i Levante-EMV en què Murthy parla de les possibles eixides de Gayà i Soler i d’un projecte esportiu sota mínims.
En el pla econòmic, l’accionista majoritari s’ha vist obligat a aprovar dues ampliacions de capital per evitar la causa de dissolució després de perdre 134 milions en els seus set anys de gestió, malgrat haver mogut quasi 1.000 milions d’euros en fitxatges, mentre que en el pla social, ha expulsat l’Agrupació de Penyes de la seua seu de Mestalla, manté les xarxes socials del club tancades a la interacció amb els aficionats i s’ha vetat i s’ha denunciat periodistes crítics amb la seua gestió.
A això se suma que en la junta d’accionistes del 16 de desembre passat la direcció del club va pujar de 9 a 3.598 el mínim d’accions per poder acudir-hi, cosa que va reduir l’assistència a 10 accionistes, i va amenaçar de denunciar a qui difonguera el contingut de la reunió. A més, en la final de Copa recent el club tan sols va posar a la venda entre els seus abonats 12.000 de les 22.000 entrades rebudes, tal com va revelar el programa Tribuna Deportiva.
Per no parlar de les formes del president del club, Anil Murthy, quan des de la llotja va manar callar la graderia del Mestalla per manifestar el seu descontentament o quan va acudir a la reunió amb el president del Govern valencià, Ximo Puig, per sol·licitar-li una pròrroga en els terminis per a acabar el nou estadi sense presentar cap garantia que justificara aquesta moratòria. Aquesta actitud va provocar l’enuig del cap del Consell, que va afirmar que la credibilitat de Meriton estava “sota mínims”, cosa a què que Murthy va respondre amb crítiques cap a la seua gestió de la pandèmia.
Tot aquest caldo de cultiu ha fet esclatar la massa social del club, que va acudir de manera multitudinària a la manifestació convocada per l’associació Llibertat València, que tracta d’aglutinar el 5% de l’accionariat per fiscalitzar la gestió de Meriton i de recuperar el paquet d’accions de Lim per democratitzar el club.
L’afició pretén visibilitzar així que no es resigna a la situació més delicada que travessa el club en els seus 103 anys d’història i llançar un SOS a les institucions, que, de moment, com va verbalitzar en el seu moment Ximo Puig mateix, no són partidàries d’intervindre-hi. No obstant això, no s’ha de descartar cap escenari si la institució correguera un perill real de desaparició, cosa que es podria girar en contra de les autoritats polítiques.