La sentència de la peça separada A del cas Taula, que ha condemnat a quatre anys i mig de presó i a una multa milionària l’ex-vicealcalde de València Alfonso Grau, considera acreditada l’existència d’una caixa B del PP de Rita Barberá, usada per a finançar la campanya electoral dels populars en les eleccions municipals del 2007 i nodrida amb 1,6 milions d’euros aportats per rellevants empreses contractistes del consistori mitjançant un entramat pantalla. Les aportacions en B, segons conclou la secció segona de l’Audiència Provincial de València, es van fer “de manera clandestina” i “oculta” en “agraïment” o “potser en pagament, per haver sigut escollides com a contractistes de l’Ajuntament” i haver pogut facturar “quantitats elevades de diners”. La sentència, el ponent de la qual ha sigut el magistrat José Manuel Ortega, és extensa (370 pàgines) i extraordinàriament minuciosa a l’hora de descriure el complex entramat orquestrat per Alfonso Grau per a unflar la caixa B del PP de València.
L’apartat de fets provats de la sentència arranca amb l’afirmació següent: “Les despeses de la campanya de la candidatura del Partit Popular a l’Ajuntament de València en les eleccions del 2007 ni van ser abonades pel Partit Popular ni pel seu grup municipal (...)”. El PP de Rita Barberá va encarregar la campanya al grup Laterne, del difunt empresari Vicente Sáez, per un import que “va oscil·lar al voltant dels 2.583.731,98 euros”. Així doncs, aquest volum de despesa es va abonar mitjançant un sistema en B alambinat que va incloure aportacions de fundacions municipals i, en grau més alt, d’importants empreses privades adjudicatàries de contractes municipals.
Si la defensa de Grau va poder albirar en algun moment del judici oral una mínima esperança d’absolució amb la inopinada retractació del testimoni clau de la causa, l’exassessor del PP i actual funcionari de l’Ajuntament de València Jesús Gordillo, la sentència conclou que aquest últim “no va dir la veritat” –o, dit d’una altra manera, va fer “afirmacions que cal titlar d’incertes”– i valida la seua declaració incriminatòria en la fase d’instrucció. Es tracta d’un element clau de la sentència: gran part de la causa depenia del testimoniatge de Gordillo i de la documentació que va aportar.
Tota la caixa B passava per Laterne. L’entramat va facturar, entre el 2006 i el 2008, un total de 616.000 euros a la Fundació Turisme València Oficina de Congressos (FTVCB), finançada majoritàriament pel consistori. D’aquests fons, almenys 210.000 euros es van pagar perquè Laterne “poguera atendre despeses de la campanya electoral [del PP] del 2007”.
“Aquests pagaments es van efectuar per decisió d’Alfonso Grau Alonso i José Salinas Novella [exgerent de l’FTVCB condemnat com a cooperador necessari d’un delicte continuat de malversació a quatre anys de presó i a huit d’inhabilitació] va col·laborar en l’execució d’aquests pagaments sabent la seua finalitat”, sosté la sentència. La sentència argumenta que Salinas, “almenys, va col·laborar en la comissió dels fets”.
Amb el Centre d’Estratègies i Desenvolupament (CEiD), finançat majoritàriament per l’Ajuntament de València, es va donar una situació similar. El grup Laterne va destinar, almenys, 178.150 euros facturats a l’entitat per a despeses electorals del PP. Tot això, “per decisió” d’Alfonso Grau. Juan Eduardo Santón, exdirector de CEiD, malgrat el seu “paper rellevant” en l’entitat, ha sigut absolt per considerar la sentència “admissible” que no fora sabedor de la destinació final dels fons pagats a Laterne.
Empresaris en suport del PP per a “beneficiar-se en el futur”
No obstant això, la via amb què més es va unflar la caixa B del PP de València va ser l’aportació de fons, per una suma total d’1,6 milions d’euros, per part d’empreses contractistes: Sociedad de Agricultores de la Vega (SAV), Secopsa, l’UTE RULV Valencia, Pavasal, Lubasa, Rover Alcisa, FCC, Urbana Ducat SL, PKL Real Estate, Nou Litoral Construcciones Luján i Ágora Patrimonial.
“Els responsables d’aquestes empreses van efectuar aquests pagaments per a significar-se, davant els que podien continuar sent responsables del govern municipal, com a entitats disposades a secundar que la candidatura del Partit Popular continuara governant l’Ajuntament de València i poder, així, beneficiar-se en el futur d’un tracte favorable per part de l’Ajuntament, de les empreses públiques municipals i de qualssevol altres entitats en les decisions de les quals pogueren intervindre els governants municipals”, conclou la sentència. Els pagaments, postil·la, es van fer “a petició” de Grau.
Una altra branca de l’entramat passava per la constitució de l’empresa Product Management Council SL, una firma fantasmal a què SAV, Secopsa, Pavasal i Lubasa van aportar 150.000 euros per cap, i Inmotec, 100.000 euros, a més dels 54.800 euros d’Edival i els 34.800 d’Ágora Patrimonial. “Aquestes quantitats”, afirma la sentència, “es van destinar, finalment, a atendre despeses generades per la campanya electoral municipal del PP de València el 2007”. En l’operació, segons el jutge instructor, va participar el cunyat de Rita Barberá, José María Corbín, encarregat de la defensa de María del Carmen García Fuster, exsecretària del grup municipal popular i absolta en aquest judici del cas Taula.
Addicionalment, Grau va recaptar 350.000 euros (de les empreses Secopsa, Saprico, Edificaciones Prieto, SAV, Xilxes Golf Resort, Costa Malvarrosa, Prodese i Urbana Ducat) per a pagar deutes amb proveïdors, incloent-hi 7.386 euros abonats a Orange Market, la filial de la trama Gürtel a València.
Per a l’organització de la campanya electoral següent del 2011, el PP va abonar a l’empresa Trasgos, entre maig i juliol d’aquell any, un total de 167.678 euros. Tanmateix, Trasgos va assumir unes despeses totals de 251.176 euros (una xifra més de 83.000 euros superior a l’abonat pel grup municipal popular). A diferència de la campanya del 2007, “no ha resultat acreditat amb quins fons va cobrir Trasgos la diferència entre el que va cobrar del grup municipal popular i el que va gastar en la campanya electoral, ni la procedència d’aquests fons”.
A pesar que no hi ha prou proves, la sentència considera que “alguna font de finançament degué haver-hi” el 2011, “ja que no resulta raonable pensar que l’empresa Trasgos assumira despeses de campanya per damunt del que el grup municipal popular li va pagar”. En tot cas, “el que la prova practicada no permet afirmar, més enllà de tot dubte raonable”, és que els 83.498 euros s’abonaren per part d’altres empreses a manera de “pantalla comptable”.
La investigació, a càrrec de la Fiscalia Anticorrupció i de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil, va detectar huit ingressos per un import total de 161.900 euros en el compte del grup municipal popular en el Banc Sabadell, sense control de cap mena per part del Tribunal de Comptes. El compte, controlat per María del Carmen García Fuster, “no figurava en la comptabilitat ordinària ni electoral” del PP. No obstant això, pel que fa als huit ingressos, la sentència afirma que “no ha quedat acreditat ni la identitat de qui els va fer, ni la finalitat amb què es van dur a terme”.
“Rol decisiu” d’Alfonso Grau
La sentència al·ludeix al “rol decisiu” d’Alfonso Grau, un dels principals investigat en el cas Azud, en les campanyes electorals del PP de València, singularment en la del 2007, i a la seua intervenció en la recaptació de fons.
Així doncs, la secció segona de l’Audiència de València considera que l’“única” explicació raonable és la que sostenen la Fiscalia Anticorrupció i l’acusació popular, que exerceix Compromís: Grau “es va prevaldre de la posició que ocupava com a tinent d’alcalde per a aconseguir que les empreses que mantenien relacions econòmiques amb l’Ajuntament per imports rellevants (...) i, en tot cas en atenció a la seua posició de poder, (...) efectuaren les aportacions econòmiques”.
La sentència, que no és ferma, aplica a tots dos condemnats l’atenuant de dilacions indegudes: encara que es tractava d’una causa “molt complexa”, la instrucció va estar pràcticament paralitzada durant quasi un any.
Les acusacions demanaven el decomís dels gairebé 27.731 euros que quedaven en el saldo del compte del grup municipal popular en el Banc Sabadell, bloquejat per ordre judicial a l’inici de la instrucció. No obstant això, la sentència desestima la petició argumentant que en la vista oral no ha quedat acreditat que aquests diners foren un “guany derivat del delicte” ni la seua titularitat correspon a cap dels condemnats.