LLEGIR EN CASTELLÀ
València es desperta el dia dels morts amb més de 200 sobre la taula. Però a la capital, un poc més callat del que és habitual, passegen famílies vestides de festa cap als parcs i grups de joves esmorzen a les terrasses. Hi ha taxis, passos de zebra i discorren lleugers els cotxes per les grans avingudes. Un festiu normal, a excepció de les bicis carregades amb garrafes d'aigua i grups de gent amb bosses i motxilles. Van a la zona zero, l'Horta Sud, l'epicentre de la catàstrofe més gran que es recorda, a set quilòmetres de la plaça de l'Ajuntament de la tercera ciutat d'Espanya. L'autobús 27 transporta un exèrcit de joves amb graneres que no són de la ressaca de bruixes de Halloween. A set parades s'obri la porta. Benvinguts a La Torre.
El terra segueix marró i els veïns segueixen lluitant per desfer-se del fang artesanalment, amb eines precàries. Són colles d'amics que es miren de tant en tant: no saben quan s'acabaran o si servirà per a alguna cosa. Manquen camions, canons d'aigua per desfer-se de manera efectiva del fang, falta dragar els carrers. Per a algú que anés per primera vegada a La Torre, la pitjor DANA del segle podria haver passat ahir mateix, no fa tres dies. Alguns, a estones, han recuperat llum i aigua. Sobreviure-hi, on no hi ha botigues, metges o supermercats, segueix sent qüestió d'amics, caritat i destí.
Tret d'alguns camions i un parell de patrulles de policia desbordada, que posa cintes de no passar que ningú respecta, no hi ha símptoma que aquí arribe l'Estat. L'allau de voluntaris desembarca a La Torre sense que ningú no els dirigisca. La Policia Local de València té un tendal amb una persona per liderar l'operació d'ajuda. Sobren ganes de fer alguna cosa, però hi falta tota la logística. L'Ajuntament de València acaba de posar un punt de repartiment d'aliments al barri que gestiona una ONG. Estan de sort, des de les inundacions havien d'anar a buscar menjar caminant un quilòmetre cada dia.
Hi ha molta ràbia a La Torre: “Les putes fotos, no sé a què vénen aquí a fer fotos” diu una xica de vint anys amb una xiqueta de dues a rialles. Hi ha ràbia pels morts, per les cases que ja no ho són i, sobretot, perquè és el tercer dia apanyant-se-les sols.
Com a Catarroja, Sedaví, Picanya, Massanassa, Chiva. Com a Alfafar, l'alcalde del qual demanava aquest dijous de manera desesperada que hi acudira algú: “Hi ha gent convivint a cases amb morts”. És del PP, com el govern autonòmic, però no va dubtar a criticar que no hi hagués arribat ningú. “Tenim la policia local i una patrulla autonòmica. Hem hagut de buidar un supermercat i repartir”. Van demanar a sanitaris voluntaris que els ajudaren o els portaren medicines. Encara que hi haja danes, els parts, els virus o les apendicitis no s'aturen. El dia era assolellat, la gota freda havia passat i Alfafar seguia sobrevivint amb voluntaris i bescanvis.
A Catarroja no va poder entrar ningú fins dijous. Feixos de cotxes, apocalipsi als carrers, sense llum, aigua ni telèfon per demanar ajuda per a gent gran o per a urgències. Hi ha veïns que han hagut de caminar 10 quilòmetres per anar a casa de familiars. Se ix a peu trepitjant fang i esquivant piles de cotxes perquè no hi ha infraestructures.
Una dona va donar a llum a Silla el pitjor de la inundació. Hi ha qui ha hagut de beure un got d'aigua, amb sort, al dia. Com Silvia, a qui va agafar la inundació a Aldaia: “Érem unes 15 persones refugiades a la cantonada d'un polígon sis hores dretes sota la pluja, vèiem passar pel nostre costat una tromba d'aigua amb portes, contenidors i fins i tot un tràiler de camió”. Va sobreviure per la solidaritat d'Anna i Greta, que la van allotjar, la van vestir i la van alimentar amb les seues famílies.
Després de la tragèdia, i davant l'absència d'una gestió ràpida que pal·liés els efectes del desproveïment, s'han hagut de muntar cadenes de favors, els edificis han fet rebosts comunals i han atès grans i xiquets amb voluntaris i sanitaris que també van quedar atrapats a molts pobles. Algú va acompanyar algú a buscar el cotxe, algú va prestar el telèfon a algú i algú va aconseguir a algú altre les pastilles de la tensió. Enmig d'aquest caos, pillatges i detinguts per arrasar i robar cotxes, cases i supermercats. La manca d'agents, llum i subministraments bàsics han fet d'argamassa per al caos i l'enuig.
Les policies locals de cada municipi fan el que poden. Abans de les inundacions que van escombrar els seus pobles van tindre zero informació o coordinació pel que venia. Tampoc ara no en tenen gaire. A Benetússer, on la llengua d'aigua ha esborrat del mapa la comissaria, no tenen ni calçat ni material per ajudar els veïns. “Aquí veiem camions passar, però no per a ningú, anem demanant coses als veïns, un generador, i anem auxiliant altres com podem”, diu un agent divendres a la vesprada.
Tot i que la situació millora a poc a poc en alguns municipis –a Paiporta per fi ha arribat l'Exèrcit–, és difícil d'entendre per què a 15 minuts amb cotxe de la capital s'ha imposat una precarietat postbèl·lica.
Primer, perquè va caure barranc avall una quantitat de litres equivalent a quatre vegades la capacitat de l'Ebre. Això s'ha de combinar amb la manca de rapidesa de la Generalitat a l'hora de sol·licitar recursos extraordinaris a l'Estat, una gestió qüestionada i que se suma a les crítiques per la manca d'acció per previndre els danys de la pitjor DANA del segle, amb alertes que van arribar massa tard.
La primera vegada que el govern valencià va demanar al central que enviaren reforços de la UME (la Unitat Militar d'Emergències, dependent del Ministeri de Defensa) va ser dimarts al migdia per a Utiel. A la nit, a les 20.36 i amb tota l'Horta Sud ja arrasada, el govern de Mazón va demanar més reforços, que ja no es van poder desplegar fins que no van abaixar les aigües. S'ha esperat dijous a demanar més efectius per ajudar la logística, malgrat que llavors ja eren un clam les peticions d'auxili d'alcaldes i veïns. A més, la direcció de l'emergència, en mans del govern de la Comunitat Valenciana, ha repartit unitats militars de manera desigual. Hi ha poblacions que en tenen i poblacions que no. Hi ha administracions autonòmiques que s'han ofert a col·laborar, com Catalunya, a qui de moment no s'ha sol·licitat ajuda. Potser ha passat amb els bombers forestals de València, que han denunciat que volen ajudar i se'ls està “infrautilitzant”.
A la magnitud de la tragèdia i als temps de resposta se sumen les dificultats de mobilitat per als ciutadans i d'accés per a la maquinària i l'Exèrcit en alguns municipis. Les inundacions van deixar carreteres locals devastades, ponts caiguts i danys en quatre vies essencials per a València: la que va a Madrid, la que va a Alacant i l'anell de circumval·lació, encara ple de cotxes i amb restes de les càrregues que van perdre centenars de camions. La connexió ferroviària amb Madrid estarà aturada almenys dues setmanes. El metro no preveu reprendre la normalitat fins d'aquí a mesos. Els col·lapses per carretera des de dimarts de la tragèdia són habituals. Per ordenar tota aquesta mobilitat, des dels comptes de la Generalitat es limiten a “demanar” a la gent que no vaja a les zones de DANA o que no agafe el cotxe. De moment, la crida no ha fet efecte i els vehicles pesants d'ajuda militar i civil tenen serioses dificultats per moure's o reparar carreteres.
Hi ha localitats que han vist bombers o camions cisterna per alleujar la set, però no a l'Exèrcit ni un pla logístic d'ajuda en qüestions quotidianes o neteja. Per exemple, a La Torre, on està previst que la UME arribe les pròximes hores i on les escombres domèstiques segueixen sent la principal eina. El matí festiu de divendres ha significat allà netejar sense veure la fi i continuar buscant menjar. Algú pregunta a la plaça de l'església si hi ha sopa o alguna cosa calenta. A moltes cases no es pot cuinar, encara que hi ha qui té un infern. Una cadena humana transporta caixes amb donacions perquè mengen els qui dimarts feien la sobretaula despreocupadament sobre confortables estovalles. Pegue la volta. Camine i me'n vaig. En 20 minuts es pot abandonar La Torre i deixar-hi un món traumatitzat amb problemes per sobreviure mentre acudeixen aquest divendres festiu milers de voluntaris cap allà, camí de saturar les vies sense que, una vegada més, l'administració competent prenga cap mesura efectiva que ho impedisca.
Silvia també va fer aquest viatge des de l'infern a la normalitat, però ho va fer amb autobús. Des d'Aldaia a València: “Em van acompanyar caminant lluny, al barri del Crist, a veure si podia anar-me'n a València i d'ací a casa meua, a Barcelona, perquè havia vingut aquí per feina”. Havia perdut el cotxe, la maleta, havia sobreviscut bevent poc, sense poder rentar-se, racionant el menjar. Va passar un autobús i va recollir la Sílvia. En arribar a la capital, aquest dijous, les portes de l'autobús la van escopir al centre de la ciutat, a tocar de la plaça d'Espanya. Feia sol. Portava posades unes sabatilles prestades, xicotetes pel seu número i plenes de fang. “Em vaig quedar en xoc. Els bars estaven oberts i la gent reia”.