València està a l’avantguarda mundial de la tecnologia espacial de radiofreqüència en alta potència. És un referent internacional, i ho és gràcies al treball que desenvolupa el Consorci Espacial Valencià (VSC), una entitat constituïda el 2010 de què formen part la Universitat Politècnica de València (UPV), la Universitat de València (UV), la Generalitat Valenciana i l’Ajuntament de València, que treballa en estreta col·laboració amb l’Agència Espacial Europea (ESA). Es tracta d’una entitat pública que es dedica a la investigació científica i a serveis de desenvolupament tecnològic en qualsevol àmbit relacionat amb el sector espacial.
Això és possible gràcies al fet que València compta amb el millor equipament i amb un equip humà que aporta els coneixements necessaris per convertir les instal·lacions valencianes en les més importants del món en el seu camp, tal com destaquen David Raboso, director del laboratori amb una experiència de trenta anys en l’ESA; David Argilés, director gerent del VSC; i Vicente Boria, president de la comissió executiva del VSC: “Estem davant una aliança tècnica reeixida a llarg termini”.
La creació d’aquesta entitat es planteja el 2009, quan l’ESA publica una convocatòria per al trasllat del seu laboratori des de les seues instal·lacions a Noordwijk (Països Baixos), que estaven limitades en espai i recursos humans, com reconeix Raboso: “Teníem un equipament únic, però necessitàvem créixer, externalitzant el laboratori, però mantenint el control des de l’Agència”.
És llavors que sorgeix la possibilitat d’instal·lar-se a València, que presenta la millor proposta “per la matèria grisa que hi ha ací”. “Comptàvem amb un equipament molt bo, i va sorgir la possibilitat de comptar amb gent capaç d’aprofitar-lo”, explica Raboso. València ja treballava més d’una dècada en aquest àmbit, des de la segona meitat de la dècada dels noranta del passat segle, tal com apunta Boria: “Teníem el saber fer, els coneixements i l’especialització, i a més veníem col·laborant amb l’ESA des de feia anys”.
Laboratoris als campus de Vera i Burjassot
En tot just tres mesos, tres camions van traslladar des de Noordwijk a València tot l’equipament, que es va instal·lar a la Ciutat Politècnica de la Innovació del campus de Vera de la UPV, de manera que al juny del 2010 ja estava en funcionament el Laboratori Europeu d’Alta Potència en Radiofreqüència, especialitzat en la investigació i el testatge dels efectes multipactor, corona i intermodulació passiva.
Aquest seria el primer, i dos anys després, com a complement, se situaria al campus de Burjassot de la UV el Laboratori Europeu de Materials Espacials d’Alta Potència per a l’Espai. Aquest segon està especialitzat en la recerca i el testatge de nous materials i tractaments per a superfícies que permeten incrementar la potència de radiofreqüència transmesa des dels satèl·lits: “Més potència significa més amplada de banda, més canals de televisió i més usuaris connectats al mateix temps compartint informació”.
Els laboratoris ESA-VSC es dediquen, principalment, a provar el funcionament correcte dels equips de telecomunicació dels satèl·lits abans de posar-los en òrbita i a investigar els efectes destructius d’alta potència en radiofreqüència: “Una vegada en l’espai, no és possible pujar-hi a fer reparacions”, comenta Raboso, que recorda que en cada llançament d’un satèl·lit hi ha milions d’euros en joc, a més de molts llocs de treball. “Com més informació vols transmetre, més potència es requereix”, ressalta Argilés, que explica que a València el que fan és, en unes cambres de buit, simular les condicions com més semblants millor a les que es donaran en la missió: “Parlem de fenòmens molt delicats de simular, detectar i mitigar”. “Estudiem què falla, per què i com solucionar-ho”, afig Raboso, que insisteix que es resol amb èxit “gairebé en la totalitat dels casos. Un equip que ha de volar ha d’estar operatiu el primer dia i l’últim de la missió, que pot ser quinze anys després; ha de funcionar a 150 °C o a menys 150 graus; s’ha de tindre en compte la radiació solar i el buit, a més de la falta de gravetat”.
En aquests quasi dotze anys de vida, els laboratoris ESA-VSC han desenvolupat més de 300 campanyes, que es tradueixen en més de 50.000 hores d’assajos d’alta qualitat per a més de mig centenar d’empreses espacials europees i entitats d’investigació, encara que també ha treballat per a tercers països (que no són membres de l’ESA) com els Estats Units o l’Argentina. Principalment, els laboratoris ESA-VSC participen en la validació d’equips de telecomunicació espacials desenvolupats a través de programes finançats per l’Agència, “tot això des de la confidencialitat i la independència, i garantint una resposta ràpida a les anomalies de vol”, destaquen.
Fins hui, els dos laboratoris valencians han participat en missions importants de l’ESA com el programa Galileu, que és el sistema europeu de navegació per satèl·lit; Sentinel, la família europea de satèl·lits per a l’observació de la Terra; Biomass, per a mesurar la massa forestal; els satèl·lits meteorològics europeus Metop i MTG; la primera missió europea a Mercuri Bepi-Colombo; el projecte Exomars, per al desenvolupament de l’orbitador i el mòdul d’aterratge de Mart; la missió europea més pròxima al Sol, Solar Orbiter; o en ATV, el transport per al reproveïment de l’estació espacial internacional, entre altres projectes.
Precisament, Galileu és “el nostre vaixell almirall, un programa molt ambiciós”. “Estem en aquest projecte des de la seua posada en òrbita fa una dècada i ja estan finançant-nos equips nous i estem preparant-nos per a la segona fase, que calculem que es llançarà d’ací a dos anys. Hem de preparar-nos bé per a la flota Galileu de segona generació, anticipar-nos al futur”, relata Boria, que explica que han d’anticipar-se, saber què se’ls demanarà per donar-hi una resposta com més immediata millor. A més, també treballen en l’elaboració de normatives europees de l’espai, ECSS, que validen el treball que duen a terme.
Una plantilla estable
A València treballen directament unes 25 persones, nou d’elles dependents directament del Consorci i la resta, personal dependent de l’Agència Espacial Europea, la Universitat Politècnica de València i la Universitat de València. Es tracta d’enginyers en telecomunicacions i física –pràcticament tots eixits de la UPV o de la UV–, alguns dels quals amb el doctorat, que han fet possible que València tinga “el millor laboratori del món en la seua classe”, que treballa amb un pressupost anual d’un milió d’euros aproximadament. “Ací hem aconseguit un èxit més enllà del que imaginàvem”, assegura Raboso, que afig: “Hem multiplicat per deu la capacitat d’ajudar la indústria espacial europea”. Entre els objectius, destaca Boria, també està obrir els laboratoris a la recerca: “Ja hem col·laborat en alguns programes de doctorat i múltiples projectes d’investigació”.
Entre les seues característiques està la rapidesa i l’eficiència: “Un dels nostres forts és la capacitat de resposta immediata, que a més sempre sol ser reeixida”, sosté el director del laboratori, que detalla que en menys de 24 hores poden estar operatius i es resolen els problemes al més ràpid possible: “En plena pandèmia, érem pràcticament els únics que estàvem treballant en tot el campus”.
Una altra de les seues característiques, molt valorada per l’ESA, és l’estabilitat en aquest capital humà: “Som les mateixes persones pràcticament des del principi. No hem hagut de prescindir de ningú, ni ningú se n’ha volgut anar”, destaca Argilés, mentre que Raboso destaca el creixement “sostingut i sostenible” del laboratori en els últims anys.
Gran reconeixement en el sector
El sector aeroespacial a escala global no és excessivament gran, i els laboratoris ESA-VSC gaudeixen de gran reconeixement. “Com t’he dit abans, resolem problemes, som ràpids, eficients i fiables, i no hi ha cap risc que copiem el disseny de ningú. No s’ha d’oblidar que nosaltres no som un negoci”, apunten. En aquest sentit, Raboso explica que la responsabilitat és enorme: “Hi ha hagut casos en què érem conscients que cada dia que es retardara un llançament suposava un sobrecost d’un milió d’euros per als nostres usuaris (no ens agrada anomenar-los clients, perquè no som una empresa)”. “Ací ningú se’n va a gitar-se si no estem segurs al cent per cent de les conclusions”, insisteix.
Sobre el poc coneixement que hi ha a la Comunitat Valenciana de l’existència d’un projecte tan capdavanter en el món com aquest, reconeixen que potser va ser una mica frustrant al principi, però que això contrasta amb com estan de valorats en el sector, on si que són molt reconeguts. A més, moltes de les solucions que passen per les seues mans no es patenten, sinó que queden com a secret industrial, ja que és un àmbit molt competitiu, i alhora molt discret en què la confidencialitat és fonamental. Sosté Argilés que “és un privilegi treballar en això i a aquests nivells tecnològics ací, a casa, en col·laboració estreta amb l’Agència Espacial Europea”.