Meri és una estudiant del doble grau en Logopèdia i Psicologia de la Universitat Catòlica de València (UCV). En el quart any de carrera, ha hagut de canviar diferents vegades de pis. Explica que solia recórrer a les xarxes socials i a grups de WhatsApp per a trobar una habitació assequible: “Buscava a través de Twitter, però la gent solia tardar a respondre o ja havien trobat altres companys. En el grup em passava el mateix”.
L’estudiant de la UCV també afig que, quan apareix una oferta d’un pis econòmic, la gent tendeix a aglutinar-se sobre aquest: “La major part de les vegades no he tingut l’oportunitat de veure els pisos. Només vaig poder veure’n un i no sabia cert si seria per a mi, perquè competeixes amb altres estudiants. Acostume a buscar on residiré el pròxim curs entre abril i maig. Actualment, els preus són inassolibles. Un lloguer a 300 euros sent estudiant és inacceptable, i més encara quan no tens una via econòmica independent, sinó que són els teus pares els que han de costejar-ho tot. He tingut la sort de trobar una habitació barata per experiències d’alguns familiars”.
Amb això, advoca perquè les universitats creen alguna plataforma en què els estudiants publiquen anuncis sobre habitacions lliures i hi haja una oferta més àmplia. La Universitat Politècnica de València (UPV) ja disposa d’aquest sistema. Els preus, sense incloure les despeses, superen els 200 euros mensuals.
Ainhoa T. i Jordi Castelló també coincideixen en la seua experiència a l’hora de trobar un habitatge per a poder cursar els seus estudis de Filologia Catalana a la Universitat de València. Els seus domicilis habituals estan a més d’una hora i mitja en transport públic.
“Quan vaig vindre per primera vegada a València, no sabia si el preu del pis que havia trobat era car o barat. Vaig prioritzar que estiguera prop de la facultat. Després de viure uns quants anys ací, sé que pagar 325 euros al mes és vergonyós”, explica Ainhoa, i afig que, des de fa dos anys, va haver de recórrer a un habitatge més barat, més menut i més allunyat del nucli universitari que va trobar a través d’un portal immobiliari“.
Jordi Castelló manifesta que tots els estudiants, malgrat la seua falta d’experiència a l’hora de buscar pis el primer any, han hagut d’acudir a diverses immobiliàries, que els posaven pressió perquè l’habitatge es llogara al més prompte possible: “El 2021 el preu d’arrendament no havia apujat excessivament, però les agències et deien que podria vindre un altre grup i llevar-te la teua oportunitat”. En aquest moment, la Llei d’habitatge ni tan sols s’havia debatut en les cambres, i els honoraris eren a càrrec de l’inquilí.
“L’estiu passat vaig haver de començar de nou la cerca de pisos, perquè la propietària necessitava el seu habitatge per raons de causa major. Ens va avisar al juliol i això es va convertir en un caos, perquè la gent sol tindre els contractes tancats. Vaig haver de buscar a través de diverses vies. Els que trobava estaven bastant lluny de la facultat”. Amb això, subratlla que per al pròxim curs haurà de buscar de nou una altra residència.
Els dos denuncien que l’ajuda econòmica que reben, la coneguda com a Beca MEC, és insuficient, a pesar que enguany el pressupost aprovat per a estudis postobligatoris ha arribat a 2.520 milions d’euros, i la quantitat de la residència ha ascendit de 1.600 a 2.500 euros.
“Et veus obligada a viure en llocs menuts, compartint pis amb quatre persones i un bany. Ni tan sols pots triar els barris. Jo continuaré en el que estic, perquè no tinc més opcions ni llibertat d’elecció. Em sembla indignant que 300 euros mensuals siga la xifra mínima per a un estudiant que no té la possibilitat de treballar i se sustenta a base de beques, i a vegades hi ha qui no en rep”, destaca Ainhoa.
El biaix de l’índex de preus
D’ací a huit dies, la Llei d’habitatge complirà 10 mesos des que va entrar en vigor. Aquesta és la primera legislació espanyola que reconeix el dret a l’habitatge i introdueix una mesura estrela: la regulació dels preus dels lloguers en zones tensades mitjançant un índex de preus estatal.
El Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) ja ha publicat la resolució en què fa oficial l’Índex de referència del preu del lloguer, mitjançant el qual es limita el preu dels contractes de lloguer. Catalunya és l’única comunitat autònoma que ha reconegut les zones residencials tensades.
Aquesta eina, que pretén que l’inquilí no dedique gran part dels seus ingressos a un domicili, no pot aplicar-se en altres autonomies. És a dir, l’arrendatari no té per què seguir l’índex si no es considera gran tenidor.
A València, segons l’índex de l’àrea metropolitana, la mitjana d’una residència unifamiliar (mateixos membres familiars o estudiants) se situa en 560 euros i 65 m². Si concretem, els districtes més demanats pels universitaris, i els més pròxims als campus (Blasco Ibáñez, Tarongers i el de la UPV) superen la xifra mitjana total de la ciutat.
Durant la legislatura passada, el grup municipal Compromís va decidir comunicar a la conselleria el seu desig de convertir València en una zona tensada, però després de les eleccions celebrades el 28M, i la victòria del PP, juntament amb la seua entrada en el govern amb Vox, el tràmit no va tirar avant.
El gener passat, l’alcaldessa de València, María José Catalá, va canviar la seua perspectiva sobre la declaració de zones tensades en l’àrea metropolitana i va deixar lloc a una hipotètica implantació d’aquesta mesura. En les seues declaracions, manifestava que hi hauria cooperació amb el Ministeri d’Habitatge i Agenda Urbana. Després d’això, Catalá va reprendre el discurs recolzat en el seu grup municipal sobre la construcció d’habitatge per a generar més oferta, i va titlar la proposta de l’índex de preus com una “iniciativa intervencionista i puntual” que no solucionaria el problema real.
Aquest diari s’ha posat en contacte amb fonts municipals per saber si es treballa en la possibilitat de limitar els preus del lloguer, però no hi ha hagut resposta.