Fa uns dies saltava l’alarma, quan veïns del Villar (València) van denunciar haver notat tremolors a causa de les explosions produïdes per les voladures d’una mina situada en una zona pròxima a la població. Les empreses mineres al·leguen que fa dècades que operen al voltant d’aquest poble menut de la comarca dels Serrans. Però ho fa en uns llimbs legals alarmants, entre el beneplàcit del que depenen econòmicament de les mines a cel obert i els que denuncien que la situació suposa una autèntica catàstrofe mediambiental.
Les terres de la zona són riques en sílice, caolí i, sobretot, en argila roja. La demanda d’aquests minerals ha anat en augment durant dècades en sectors com la construcció –creixent paral·lelament mentre augmentava la bambolla immobiliària– i suposen una font important de matèries primeres per a la indústria ceràmica castellonenca. La creu que la desocupació i la falta d’oportunitats suposa per a molts pobles valencians d’interior va trobar al Villar alleujament en la mineria, que ha operat –bastants vegades de manera irregular– generant ocupacions durant quasi cinc dècades a canvi de deixar un entorn irrecognoscible.
No cal conéixer en profunditat l’assumpte per a, a mesura que un s’allunya del centre del poblet, travessant-lo per l’avinguda principal, adonar-se d’on està el problema. A penes a uns quants metres de les últimes cases, per la carretera que transcorre paral·lela a l’ecoparc, el camí esdevé blanc i l’asfalt comença a desaparéixer. El paviment no resisteix el pes del trànsit continu dels grans camions que van i venen de la mina i ho cobreixen tot, cases i vegetació, amb una polseguera blanca espessa.
Des d’Ecologistes en Acció dels Serrans denuncien que moltes empreses mineres operen des de fa anys sense llicència amb el permís de les autoritats locals. Els mateixos treballadors de les mines no neguen que això siga així. “Si tu fas una inversió per a muntar un negoci i demanes les llicències corresponents i passen anys sense que te les donen, què faries?”, declara el treballador d’una empresa que fa voladures sense llicència. “Què seria de Castelló sense les empreses de la ceràmica? O d’Almussafes sense la Ford? A mi m’encanta la natura, però aquesta és la meua faena i ací sense això no hi ha res”, assevera el miner.
En els paratges que envolten la població encara queden algunes famílies que es resisteixen a abandonar la zona, cada vegada menys. Fa anys, en ple boom urbanístic, les empreses mineres van anar ampliant cada vegada més els seus terrenys fins a arribar a escassos metres d’algunes residències. Així va començar el calvari per a moltes de les persones que hi vivien, que van veure els terrenys confrontants a les seues cases convertits en paisatges lunars. Uns altres van acabar veient-se forçats a abandonar la zona o vendre a preu de saldo les cases en què havien invertit durant anys.
“Quan vam malvendre la nostra casa, jo devia tindre dotze o tretze anys”, conta un dels antics veïns de la zona. “Aquells dies tenia allí als amics amb qui m’havia criat i al principi no entenia per què els meus pares venien la casa. Els culpava a ells de deixar tot això arrere. Per a mi les mines eren com un pati de joc. No entenia que per als meus pares viure allí s’havia tornat un malson”.
Les empreses manifesten que la seguretat en les mines és total i que totes les voladures que duen a terme estan aprovades, a pesar que no tenen llicència per a operar. Asseguren també que les zones en què estan els explosius estan acordonades i que fins i tot hi ha vigilants privats pagats per les mateixes empreses. Els antics veïns neguen que això siga cert i declaren que en moltes zones mineres hi ha explosius sense cap mena de control.
“Les zones mineres estaven a penes a uns metres de ma casa. Els caps de setmana, que és quan més xiquets ens hi ajuntàvem, no hi havia ningú treballant en les mines i les convertíem en el nostre pati de jocs. No hi havia cap mena de mesura de seguretat per cap banda i nosaltres érem xiquets, no pensàvem en el perill. La muntanya estava sembrada de barrinadures amb explosius i nosaltres jugàvem damunt. Un dia es va presentar la Guàrdia Civil i va desallotjar les famílies de la zona. Quan vam poder tornar-hi, la muntanya que hi havia darrere de la nostra casa havia desaparegut i tot estava cobert de pols blanca”, conta l’antic veí.
Per a aqueixos veïns, la tranquil·litat va acabar en el moment en què van arribar les mines. Una altra antiga veïna –que prefereix no dir el nom, perquè, diu que “encara vaig per allí i és millor no parlar de certs temes”– conta que va denunciar la situació que vivia davant el Seprona. “Vaig telefonar per denunciar que la zona pròxima a ma casa estava plena de barrinadures sense cap mena de control. Tenia por perquè els podia agafar qualsevol i els xiquets jugaven per una zona plena d’explosius. Es van prendre nota i poc més. Al cap del temps vaig rebre una carta del Seprona en què em deia que jo tenia un cotxe en el meu terreny estacionat, que això provocava impacte mediambiental i em van denunciar”.
Els ecologistes han denunciat durant anys que la situació està al marge de la llei. Conten que únicament una de les pedreres de la zona té llicència municipal –concedida per silenci administratiu–. Els permisos d’explotació han caducat o no en tenen, operen de manera il·legal i fan voladures a escassos centenars de metres de la població. L’Ajuntament s’excusa que no tenen constància, a pesar que saben que es fan les voladures. “Com és possible que una mina amb dos ordres de tancament estiga dinamitant a escassos metres dels habitatges?”, es pregunten els ecologistes.