Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
La gestión de la DANA y sus mentiras ponen a Mazón contra las cuerdas
Los catedráticos y jefes de mantenimiento que 'salvó' a 1.718 alumnos en la UV
Opinión - Lo siguiente era el fascismo. Por Rosa María Artal
Sobre este blog

Aproximacions als escriptors valencians en el seus refugis creatius de la ma de Martí Domínguez i Jesús Císcar.

Maria Josep Escrivà, terra i paraula

Martí Domínguez

0

Sobre este blog

Aproximacions als escriptors valencians en el seus refugis creatius de la ma de Martí Domínguez i Jesús Císcar.

Maria Josep Escrivà té una veu poètica decantada i pura com un bocí d’ambre. Hi ha en la seua poesia una força primigènia i alhora evocadora, alguna cosa de pregona i instintiva. No hi ha en ella cap artificiositat ni cap impostura, és la veu del paisatge humil i secret, del redós de la muntanya, del barranc modest de la vall de la infantesa. Jordi Solà, el seu company, home foguejat en mil viatges i una veu poètica també ben segura, diu d’ella que és la personificació més clara i més genuïna del fet poètic. I Maria Josep ho convé: “per a mi la vida i la poesia són el mateix, existeix una fusió inestroncable entre l’art i el dia a dia. Visc autènticament. La meua poesia és un testament vital”.

Hem anat a visitar-la a la seua casa de Miramar, a pocs quilòmetres de Gandia. En aquella planta baixa d’un adossat, Maria Josep fila els seus poemes, en una tauleta menuda de la seua cambra. Hi ha una domesticitat plàcida, un ambient recollit, amb la llum lateral que entra des d’una terrassa, amb alguns pocs cossiols. “Ara s’està molt bé... A l’estiu açò es posa insuportable. Necessite silenci per a escriure”. Un gos lladra insistentment, planyívolament, en una terrassa contigua. Em mira i diu: “L’animalet el tanquen en la terrassa i dona la matraca als veïns”. Ja passen aquestes coses! Mentre la poeta cerca aquella paraula que clou el vers, aquell matís que il·lumina el poema, l’odiós gosset del veí s’encarrega d’interferir amb la seua necessitat canina, peremptòria però tan vital. “Jo sóc deixebla de Josep Piera, a qui admire tant que li vaig dedicar la meua tesi doctoral. També sóc fillola de Marc Granell, el meu pare espiritual, i que ha escrit per a infants com ningú. I admire d’allò més Jaume Pérez Muntaner, com a poeta, com a traductor, com a crític i com acadèmic. Fou ell qui em va dirigir la tesi doctoral. Puc dir que els valencians hem tingut molta sort de tenir aquests mestres, aquests grans models”. I de seguida postil·la: “Però no em voldria quedar en allò local: també el meu món és el d’Eugenio Montale, i el de la poeta polonesa Wisława Szymborska...”.