Pla, per a què et vull?

El PGOU de 1988 fou aprovat el 28 de desembre de 1988 per la Generalitat Valenciana que, tanmateix, rebutjà l'ús residencial de l'illa de Jesuïtes quan hi havia un conveni amb la propietat signat per unanimitat i la llicència concedida -caríssima de rescatar- (era del temps de Ramón Izquierdo). Al mateix temps demanava que el CMH evacuara un informe sobre la declaració de Rafalell i Vistabella com a sòl no urbanitzable, cosa que impedia els plans d'una nova Marina que tenia Rafael Blasco, llavors Conseller d'Urbanisme. Una aprovació, per tant , conflictiva que desautoritzà a Ricard Pérez Casado, provocant la seua dimissió, tot i que el conflicte amb la Generalitat venia d'abans i s'estenia a més temes.

El Pla recollia, és clar, “les regles del joc” i reflectia també parcialment el “model de ciutat” que ja s'havia avançat en el llibre 'La València dels 90'. Un Pla no metropolità (no pogué ser) que establia el Jardí del Túria i l'eix marítim com a elements estructurants bàsics (després se li afegiria la 'ronda', antic segon cinturó de ronda provinent del pla de 1966). Un Pla que rebaixava molt el sòl urbà i els aprofitaments especulatius vigents al Pla de 1966, que re-equipava els barris, que deixava al planejament diferit el Centre Històric, els Poblats marítims i el Parc Central i que establia com a sols urbanitzables programats els Espais de l'Est (Avinguda de França), l'eix d'Ademús i com a sòl urbanitzable no programat altres espais perifèrics (els actuals PAI's).

El Pla fou el que pogué ser en les circumstàncies històricament determinades. El planejament diferit i el caràcter no metropolità eren els defectes més evidents però ha anat desenvolupant-se (amb moltes modificacions), prioritzant, des de 1991, l'aprofitament dels sols programats i no programats en benefici del capital immobiliari alhora que es deixaven d'executar molts equipaments previstos. A finals de la primera dècada del segle XXI, Rita Barberà proposà una “modificació” del Pla per a “ajustar-ho” a la nova legislació urbanística, quan el que realment es tractava era d'augmentar el sòl edificable en terrenys protegits de l'horta i de fer modificacions de la xarxa viaria que continuaven impulsant el tràfic privat. Una modificació grollera, adornada amb molta ciència del paisatge, que no contenia ni un sol full sobre la previsió de l'economia i la demografia de la ciutat ni una justificació de perquè calia més sòl urbanitzable quan ja havia esclatat la bombolla immobiliària.

Afortunadament, el Pla es quedà al calaix i la qüestió que ara i aquí es planteja és què cal fer amb la planificació urbanística de la ciutat. D'antuvi, la meua opinió és que millor deixar-ho córrer de moment. S'escolten tambors llunyans preocupants: una reunió de Sarrià amb els Bancs propietaris dels terrenys del PAI del Grau per a tractar “d'activar-ho”; unes declaracions del mateix Sarrià parlant d'aprofitar la modificació per estalviar-se diners d'expropiacions...

Els Plans Generals d'Ordenació Urbana municipals han de passar a la història. Cal fer un Pla Director Metropolità flexible però innovador. Tots els temes bàsics (transport i habitatge) són metropolitans i pel que fa del '¿qué hay de lo mío?', el Pla vigent pot continuar funcionant amb les modificacions que calguen. Com també es pot resoldre la qüestió de les expropiacions modificant els sistemes d'actuació.

El que no es pot fer és tornar als camins vells i obsolets ni furtar el tema a la discussió dels ciutadans i dels alcaldes dels municipis metropolitans. ¿Difícil? Molt. Però j entenia que havíem canviat de govern precisament per a acabar amb pràctiques opaques i autoritàries. Mentre no es plantege la qüestió de l'habitatge en l'escala adequada (els mercats locals d'habitatge i treball són metropolitans), mentre no hi haja un pacte sobre la mobilitat metropolitana prioritzant el transport públic, i mentre no hi haja un estudi fiable sobre els escenaris futurs de l'economia i la demografia de la ciutat, parlar de modificar l'actual PGOU és estúpid o, el que encara és pitjor, pot fer pensar que els interessos immobiliaris tornen a la càrrega i han de ser “escoltats”.

Per tant, espai que tinc presa. Altra qüestió -diferent i important- és què fer amb el rosari de PAI's no executats. Sembla raonable finalitzar aquells que es quedaren sols iniciats per la crisi com ara el de Quatre Carreres i el de Natzaret. Ara bé, què fem amb la resta? Malgrat que no disposem d'un estudi de demanda d'habitatge a escala metropolitana ni d'una estimació fidedigna del nombre i localització d'habitatges buits i habitables, estic convençut de que no cal més sòl urbanitzable d'ús residencial (tampoc d'ús “productiu”). Entre grans solars “centrals” que romanen inexplicablement buits (l'ex Teatre Princesa, el carrer Llíria, el carre En Gordo, la trasera de l'antiga Fe, la trasera de la Hidroelèctrica de Perez Galdós ...) i els PAI's no executats tenim una no-ciutat on regna l'estètica del matoll. I pel que fa als PAI's, quan disposarem d'un dictamen jurídic que determine si la calificació és reversible i amb quin cost? Perquè si ho és, cal abordar la qüestió decidint un nou ús o recuperant a condició d'urbanitzable no programat fins a que es demostre la seua necessitat.

Per tant, la proposta seria triple: continuïtat de PGOU amb les modificacions pertinents, elaboració d'un Pla Director Metropolità el més aviat possible i re-estudi de la problemàtica dels PAI's no executats ni iniciats (lo dels altres solars és simplement voluntat política). En canvi, esdevé urgent un pla prioritzat de renovació urbana als barris més afectats per la degradació urbana que avança inexorablement en absència de polítiques actives. El cercle viciós de la degradació està prou estudiat i les mesures han de ser simultànies en diferents àmbits. Per altre costat, no sé si hi ha consciència que, amb l'stock d'habitatges buits construïts en el boom, la probabilitat d'atreure veïns a viure als barris degradats en diferents graus (més de la meitat) és molt baixa, amb la qual cosa el procés de filtrat continuarà.

Totes aquestes qüestions i algunes altres que de segur he deixat oblidades haurien de ser objecte primer d'un document del govern de la ciutat, després d'un procés de participació ciutadana eficient i finalment, d'un pla d'actuació. Això és, si fa no fa, el que el sentit comú sembla recomanar.

El PGOU de 1988 fou aprovat el 28 de desembre de 1988 per la Generalitat Valenciana que, tanmateix, rebutjà l'ús residencial de l'illa de Jesuïtes quan hi havia un conveni amb la propietat signat per unanimitat i la llicència concedida -caríssima de rescatar- (era del temps de Ramón Izquierdo). Al mateix temps demanava que el CMH evacuara un informe sobre la declaració de Rafalell i Vistabella com a sòl no urbanitzable, cosa que impedia els plans d'una nova Marina que tenia Rafael Blasco, llavors Conseller d'Urbanisme. Una aprovació, per tant , conflictiva que desautoritzà a Ricard Pérez Casado, provocant la seua dimissió, tot i que el conflicte amb la Generalitat venia d'abans i s'estenia a més temes.

El Pla recollia, és clar, “les regles del joc” i reflectia també parcialment el “model de ciutat” que ja s'havia avançat en el llibre 'La València dels 90'. Un Pla no metropolità (no pogué ser) que establia el Jardí del Túria i l'eix marítim com a elements estructurants bàsics (després se li afegiria la 'ronda', antic segon cinturó de ronda provinent del pla de 1966). Un Pla que rebaixava molt el sòl urbà i els aprofitaments especulatius vigents al Pla de 1966, que re-equipava els barris, que deixava al planejament diferit el Centre Històric, els Poblats marítims i el Parc Central i que establia com a sols urbanitzables programats els Espais de l'Est (Avinguda de França), l'eix d'Ademús i com a sòl urbanitzable no programat altres espais perifèrics (els actuals PAI's).