Poblats Marítims: La rebel·lió del femer

Ja fa més d’ una dècada que en un finca ja desapareguda col.lindant a la del bar Calabuig (al final de l´Avinguda del Port) algú penjà ( i estigué varies setmanes) un llençol en el qual es podia llegir: Poblats Marítims 1898-1998: cent anys sent el femer de València. No li faltava raó a l´inventor del graffiti. Des de l’ annexió dels Poblats Marítims a finals del segle XIX ,la veritat és que els successius governs locals no van vèncer la temptació d´utilitzar aquest nou terreny “conquistat” a colp de Decret per a localitzar usos i activitats que trobaren en l´espai comprés entre la via fèrria i la mar una localització adient, o còmoda.

No parle sols del Port , el creixement del qual -ja en parlaré després- genera continus conflictes. Parle dels nombrosos “grups” d´habitatge “oficial” erigits a la Malva-rosa (que desplaçaren les viles d´estiu i els camps de flors de Monsieur Robillard), al Cabanyal (Homes del Mar, Virgen del Sufragio, Ruiz Jarabo) i a Natzaret (Stella Maris). Parle també de l´accés Sud al Port que féu desaparèixer la platja de Natzaret o del més recent procés d´expulsió de llauradors de La Punta per a construir la fracassada i discutible ZAL. I parle també de la instal.lació de nombroses indústries (avui quasi totalment desaparegudes) en les proximitats del Port i aprofitant el ferrocarril que transcorria per Serradora.

Si ampliem una mica l´angular i considerem les rodalies dels Poblats Marítims estrictes, caldria ampliar el llistat a Virgen de Beteró, l´Illa Perduda, el bloc d´Ibiza, les indústries de Jacinto Verdaguer, Mercavalència, la depuradora de Pinedo i un llarg etc...Comptat i debatut, si el Jardí del Túria és el lloc on tot cap com dèiem la setmana passada, els Poblats Marítims són la seu per excel.lència dels rebuigs urbans. Un subespai urbà vital per a l’ economia de la ciutat, habitat per classes populars i treballadores que veien amb reticència la seua integració i utilitzaven i utilitzen el clàssic m´en vaig a València. No li faltava raó al llençol.

Tanmateix, les coses començaren a canviar en els 80. És cert que es considerà necessari el “sacrifici” de la platja de Natzaret per a facilitar l’ activitat portuària però tampoc seria just passar per damunt d´alguns canvis qualitatius com foren el soterrament de les vies del ferrocarril, la construcció del Passeig Marítim i l´estratègia de creixement fixada en el PGOU de 1898 en la qual el Jardí del Túria i la façana marítim eren les peces clau. La decisió d´ubicar el Palau de la Música on està ara i de d`eliminar el nucli industrial obsolet de França no són tampoc elements aliens. Com a conseqüència de tots aquests canvis (sense menystenir la prolongació de Blasco Ibánez fins a Serradora possibilitada per la eliminació de la estació d´Aragó i la via xurra), els Poblats Marítims augmentaren el seu valor de posició i les seues expectatives. Sense el triomf el 1991 del govern conservador PP- UV i els 24 anys de govern de Rita Barberà, probablement s´haguera entrat en una fase de renovació controlada però el PP canvià el destí de seu dels rebuigs per el de seu del glamour.

De nou la població dels Poblats Marítims assistí a una estratègia de la que no eren consultats i de la que no es sentien partícips: el demencial projecte de prolongar Blasco Ibáñez fins a la mar (13 anys de lluita), que cal enmarcar en un context més global definit per la celebració de l´Americans´s Cup i després per la Fòrmula 1 i la “Marina Real” ,tot això adobat pel complex calatravià i les seues “externalitats. La ”Nueva Valencia“ no sols s’ oblidava dels barris de la perifèria de la ciutat (inclosos els Poblats Marítims) necessitats d’ alguna cosa més que un pot de pintura sinó que , a més, s´imposava manu militari ,excusant-se en els vots com a legitimadors de la barbàrie. Però, en la seua bogeria, Rita subestimà la capacitat de resistència i tingué el mèrit de convertir un problema local en un problema nacional i internacional. Amb l´agreujant de que mantingué contra tota lògica el ”todo cabe“ i deixà que el Port continuara creixent com una ameba , separant les platges nord i sud de la ciutat, generant greus problemes mediambientals, segregant de nou a Natzaret i fent ficció sobre l´eclosió dels cruceristas. Una façana marítima on el port feia i desfeia i dificultava la implantació de nous usos terciaris i d´oci (malgrat l´ajuda de Juan Roig) sense voler parlar del trasllat progressiu a Sagunt com demanaven moltes veus com el recentment desaparegut Jose Luis Iribas.

Ha canviat el panorama polític i hi ha bones senyals en l’ horitzó: el malson de la prolongació de Blasco Ibáñez ha desaparegut; el govern local ha senyalat com a prioritària la rehabilitació del Cabanyal; s´ha encetat un procés de participació sobre els objectius a assolir que pot ser model per a altres barris; s´ha posat al front del procés a persones solvents i conegudes com Gallart i Gradolí ; es vol financiar el procés amb fons europeus que s´afegirien als edificis i solars expropiats per Rita que , ironies de la història, són un interessant actiu financer en potència...

Tot va bé i l´esperança que finalitze la rebel·lió del femer té un bon fonament. Però la tasca és encara ingent. La Malva.rosa i Natzaret esperen ansiosos el seu torn; el PAI del Grau demana una solució molt diferent a l´aprovada; Les Drassanes es pregunten quan seran el gran centre cultural del Marítim i Juan Verdaguer i Les Naus demanen un pla de futur ; Serradora ha de deixar de ser un altra autopista de cotxes; la ZAL- després de 12 anys- està paralitzada però el Port no vol renunciar; la nova autoritat portuària- el nomenament del meu company i amic Aurelio Martínez és una bona noticia- encara no s´ha personat per a explicar com pensa canviar la dinàmica de conflicte amb la ciutat, que vol fer amb la ZAL i si valora o no el trasllat progressiu amb Sagunt .¡¡¡Uff!! Molta feina i poc de temps perquè la legislatura és curta , passa volant i els veïns hem de veure com es concreta l´altra política. Sort i salut

Ja fa més d’ una dècada que en un finca ja desapareguda col.lindant a la del bar Calabuig (al final de l´Avinguda del Port) algú penjà ( i estigué varies setmanes) un llençol en el qual es podia llegir: Poblats Marítims 1898-1998: cent anys sent el femer de València. No li faltava raó a l´inventor del graffiti. Des de l’ annexió dels Poblats Marítims a finals del segle XIX ,la veritat és que els successius governs locals no van vèncer la temptació d´utilitzar aquest nou terreny “conquistat” a colp de Decret per a localitzar usos i activitats que trobaren en l´espai comprés entre la via fèrria i la mar una localització adient, o còmoda.

No parle sols del Port , el creixement del qual -ja en parlaré després- genera continus conflictes. Parle dels nombrosos “grups” d´habitatge “oficial” erigits a la Malva-rosa (que desplaçaren les viles d´estiu i els camps de flors de Monsieur Robillard), al Cabanyal (Homes del Mar, Virgen del Sufragio, Ruiz Jarabo) i a Natzaret (Stella Maris). Parle també de l´accés Sud al Port que féu desaparèixer la platja de Natzaret o del més recent procés d´expulsió de llauradors de La Punta per a construir la fracassada i discutible ZAL. I parle també de la instal.lació de nombroses indústries (avui quasi totalment desaparegudes) en les proximitats del Port i aprofitant el ferrocarril que transcorria per Serradora.