L’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) calcula que acabar amb la fam al món podria costar uns 40.000 milions d’euros. Menys, per exemple, del cost (48.000 milions) dels Jocs Olímpics de Pequin en 2008 o trenta vegades menys que la despesa mundial en armament.
Els diners estan. Ni amb crisi, ni sense crisi, els diners desapareixen. La qüestió està a anar-los a buscar allà on estan i portar-los allà on més es necessiten. Sembla prou sensat que els diners que qualsevol gran multimilionari gasta en fer-se la tercera piscina coberta de la seua impressionant mansió, valdria més dedicar-los a garantir que ningú serà desnonat d’un pis de 60 metres quadrats per no poder fer front als pagaments de la seua hipoteca. La qüestió rau en com convertim la tercera piscina coberta del senyor ric en una dosi de qualitat de vida per una família amb tots els seus membres en l’atur.
Podem veure unes xifres:
El Parlament Europeu va aprovar en 2013 l’anomenada “Taxa Tobin” que significa un mínim impost (mai per damunt del 0’1%) sobre les transaccions financeres. No s’ha posat en marxa. Es calcula que aplicant-la es podrien recaptar al voltant de 40.000 milions d’euros anuals. 40.000 milions, just el doble del que costaria, segons l'Organització Internacional del Treball, un pla per garantir a tots els joves europeus, a tots, un lloc de treball, unes pràctiques professionals pagades o beques d’ampliació d’estudis.
L’evasió fiscal a la Unió Europea, la legal, la que practiquen les grans multinacionals aprofitant, sobretot, la deslocalització fiscal per no pagar impostos, representa uns 100.000 milions d’euros. Poc menys que el pressupost total de la Unió Europea.
Quant a la corrupció, la mateixa Comissió Europea, poc sospitosa de subversiva, quantifica en 120.000 milions d’euros la quantitat que es perd cada any per culpa de les pràctiques corruptes lligades a les diferents administracions. Des de les plataformes d’afectats pels desnonaments a Espanya es manté que si l’Estat haguera volgut “rescatar” les famílies afectades igual que va fer amb la banca, amb menys de 10.000 milions haguera estat suficient; ningú s'haguera quedat sense casa.
Sumant els tres conceptes, en total estem parlant de més de 250.000 milions que, òbviament, passarien de les mans dels rics de la secció “piscines cobertes” a traduir-se en serveis i garanties de compliment de drets per a tota la ciutadania. Per seguir amb les comparacions, Intermón Oxfam considera que amb 51.000 milions s’acabaria amb la pobresa extrema al planeta.
Però això no és tot. Hi ha una dada especialment esfereïdora. Es calcula que entre el 25% i un terç del PIB mundial està col·locat en paradisos fiscals, la versió moderna de les illes de pirates, amb la diferència que allà ningú porta ni un pegat a l’ull, ni un lloro al muscle; en els paradisos fiscals tot és net, tot, menys els diners, és clar. Estem parlant, doncs, que en els paradisos fiscals hi ha amagats entre 20 i 25 bilions d’euros. Algú s’imagina el que es podria arribar a fer amb els impostos que s’haurien de pagar per una barbaritat així de diners? Imaginem només que tributaren un 30%, serien uns 7 bilions d’euros (7.000.000.000.000 €).
Sé perfectament que la resposta a les meues xifres i les meues comparacions és dir que es tracta d’un exercici de demagògia. No ho és. La demagògia, en el seu sentit modern, s’està aplicant des dels governs neoliberals (o siga, tots) quan usen la por i la desinformació com eines per desmobilitzar la gent i seguir manant. A mesura que l’actual sistema econòmic es demostra més i més esgotat s’incrementa la pressió sobre la ciutadania. Creix la fragmentació social, es polaritzen les posicions i des del poder, incapaços de trobar solucions que ja són impossibles, es trau a passejar allò de “jo o el caos”. Enfront de les polítiques de dretes governants es presenta com a única alternativa el fantasma de l’extrema dreta.
Les coses es van aclarint. Ara coneixem a què es referia l’expresident Rodríguez Zapatero quan parlava de la seua fidelitat al “no nos falles”. Ens havia assegurat que fou un xic jove qui li ho havia dit quan va guanyar les eleccions en 2004 però, després, sabem que les autoritats de la “troika”, en maig de 2010, li van posar tot un seguit de deures en forma de retallades socials i també li van etzibar allò de “no nos falles”. Zapatero va acabar sent fidel al segon “no nos falles”. Al mateix que hui li guarden fidelitat Mariano Rajoy o el també reconvertit Hollande.
Ara resulta que Zapatero li va dient a qui el vol escoltar que ens hem d’anar preparant per un possible pacte de gran coalició entre el PP i el PSOE després de les eleccions generals que, suposadament, es faran a la tardor de 2015. La dreta i la socialdemocràcia junts, res de nou. El model econòmic vigent està mostrant el seu esgotament i cada vegada pot dissimular menys que la política està al seu servei. Ja tenim gran coalició a Alemanya, a Grècia, a Itàlia i a la mateixa Comissió Europea (jo personalment no distingisc a Almunia de cap dels euro comissaris més neoliberals). Governa la dreta i la socialdemocràcia li fa d’acòlit, deixant com única alternativa visible eixa extrema dreta temible.
Conste que no estic insinuant que quan el PP perda les eleccions autonòmiques de 2015 al País Valencià, en lloc de tripartit hi puga haver una “gran (gran?) coalició” del PP i el PSPV. La inanitat política dels governs autonòmics és tant gran que el “sistema governant” es pot permetre el luxe d’aguantar un grapat d’administradors “bolxevics” al País Valencià... Al menys, de moment.