Tot i que la Transició va ocòrrer quan jo era un xiquet que sols apuntava a l'adolescència, la intensitat del debat polític d'aleshores m'ha deixat un record nítid en la memòria. Es vivia amb la convicció generalitzada de que l'Estat heretat del franquisme era tan desastrós que, per damunt d'ideologies, resultava natural trobar un punt d'encontre en la necessitat de modernitzar-lo i fer-lo més funcional i horitzontal. Reforma administrativa i judicial, comunitats autònomes, garanties dels drets i llibertats polítiques i civils, eixos eren els temes importants sobre els què consensuar. I això sense renunciar, però, a continuar el debat polític amb aportacions que no sols miraren a les necessitats presents sinó també a la projecció futura d'un país que hauria de capgirar el seu sistema productiu per entrar al segle XXI evitant confondre modernitat amb retallades socials, precarització, emigració forçada i aprofundiment de les desigualtats personals i territorials.
La confusió que finalment es va produir entre les simples mesures instrumentals, per començar a avançar, i els objectius estratègics, va resultar fatal per a l'evolució de les forces progressistes. Si més no, perquè la renúncia del gran partit oficial de l'esquerra estatal a formular horitzons de canvi integral va fer que s'expandira la idea, perversa, de que governar equival simplement a gestionar la realitat present, sense més pretensions il·lusionadores que el recurs fàcil a algun element programàtic puntualment innovador.
Ara que estem a les portes d'unes eleccions generals que podrien obrir un procés de reforma constitucional, els nous partits estatals que han trencat amb el bipartidisme semblen haver trobat el seu punt de consens en la reivindicació d'una remodelació ampla de les institucions, la lluita contra la corrupció i la modificació de la injusta llei electoral vigent. No són objectius irrellevants, per suposat, però sí insuficients per garantir alguna cosa més que una posada al dia del sistema que concite l'adhesió d'alguns sectors socials joves que van interessant-se per conéixer les claus bàsiques del sistema institucional en què vivuen. Però això no és prou, perquè cal un veritable impuls de canvi que mire més enllà, que pense en la transformació de l'economia per posar-la al servei de les persones i no de la depredació, que plantege transformar les relacions socials des d'una perspectiva feminitzadora que pose en valor la cohesió, l'atenció als dèbils i la integració, que exigisca canviar les polítiques territorials per no caure en desigualtats.
A les eleccions locals i autonòmiques del passat 24 de maig, la societat valenciana va atorgar elevades dosis de confiança a Compromís, per la seua capacitat d'oferir un canvi tranquil, amb seny. Eixa confiança, ja plasmada en acció de govern, és la què ara ens mou a sumar més veus i projectes per poder portar, al Congrés i al Senat, més persones que defensaran un finançament just que permitisca al nostre Poble atendre les competències que té assumides, i que, a més, treballaran per a que l'Estat es transforme des de les nostres pràctiques pròpies d’una democràcia mediterrània i igualadora. No serem una veu periférica, sinóò més bé central, perquè apostarem per transmetre a la política estatal la nostra manera de fer, basada en la radicalitat coherent. Ara, per fi, el poble valencià és un subjecte polític amb moltes coses a dir.