El xiquet dins la maleta

“A child sleeps in a bag” és el títol d’una instantània del fotoperiodista Omar Sanadiki per a l’agència Reuters. La foto està datada el mateix dia, no sé si a la mateixa hora, en què en les Corts espanyoles, dreta i esquerra, protagonitzaven el vergonyós debat sobre la presó permanent revisable, i de quant i com pot fer aquesta per a salvar la vida d’un xiquet.

Els que lideren aquest Estat van abordar un tema conclòs per juristes i criminòlegs d’arreu del món fa dècades: la utilitat, en termes de justícia social o d’efecte dissuasiu que exerceix sobre la criminalitat, o no, la vigència de la cadena perpètua o la pena de mort. I ho van fer sacsejant la memòria del mateix xiquet sobre el qual els mitjans van caragolar durant setmanes els focus i els altaveus del seu irresponsable espectacle de morbo i víscera.

De poc va servir la crida de la mare de la víctima perquè se centrara el focus en el moviment de solidaritat, suport i voluntariat desencadenat per aquella desgràcia. Ningú no va atendre la seua súplica implorant que la imatge del seu fill no fóra utilitzada per a adornar la crònica negra i l’especejament carnisser que, sobre la vida, obra i psique de la presumpta assassina, estava a punt d’inundar-ho tot. Ni una miqueta de mala consciència per l’evident oportunisme d’alguns dels obscens raonaments utilitzats en el debat polític.

En nom de la justícia que mereix tota víctima, especialment un xiquet o una xiqueta, s’han omplit la boca d’arguments les mateixes senyories que no han mogut un dit per arreplegar de la vora de la mar d’aquest estat sense memòria el cadàver del xiquet Aylan Kurdy. No han complit ni un sol dels seus compromisos amb els refugiats d’un conflicte que supera ja el mig milió de víctimes, 24.000 de les quals menors. Ni un gest, ni una acció. No està en l’agenda de negociació dels pressupostos, ha desaparegut la llista d’aquelles mesures urgents que havíem de prendre per a salvar un, encara que en fóra només un, d’aquells xiquets que mai no van necessitar reformes del codi penal per a conservar la seua dignitat ni la seua vida.

Demà, mentre continuen volant sobre els nostres caps les pedres llançades ahir de cap a cap de l’hemicicle, un xiquet que potser hui encara és viu, viatjarà adormit sobre la cremallera descosida de la desmanegada maleta d’un pare sense veu, sense pàtria i sense ministre que l’espere. Busquen, si tenen temps, la foto en els seus ordinadors, perquè per a ell no hi haurà debat en les Corts, ni programes especials de televisió amb experts que aprofundisquen en la retorçuda ànima dels seus botxins. Potser no senten mai el seu nom. Però sàpien que aquest xiquet també viatja en l’equipatge dels 350 diputats i diputades del Congrés. I en el seu. I en el meu.