LLEGIR EN CASTELLÀ
Bob Pop, l'escriptor i guionista ha convertit per als assistents al Festival de les Idees i la Cultura en monòleg teatral el seu diari més personal, Dies simètrics, en què reflexiona sobre el temps viscut des que li va ser diagnosticada l'esclerosi múltiple. En realitat, per a la construcció d'aquesta peça ha comptat amb la col·laboració del seu marit des de fa 21 anys, Mauricio Rey, per la qual cosa el monòleg ha transitat a estones les sendes del diàleg, fins i tot el més íntim, solemne i, encara que sempre amb dignitat, dramàtic.
No obstant, Bob Pop no ha volgut negar l'humor que el caracteritza i que combina per narrar al llibre les reflexions, de vegades tan contundents, sobre la malaltia que està vivint. Tampoc no ha volgut oblidar-se que estem a la setmana de commemoració de l'Orgull Gai, per la qual cosa ha demanat al seu marit que l'ajudés –atès el seu elevat grau de discapacitat– obrint-ne l'exemplar de Dies Simètrics per llegir un fragment: “Jo el 29 de juny del 2007, fa 17 anys, al diari 20 Minutos”. “En aquell moment el meu cap [director de 20 Minuts] era Arsenio Escolar”, ha explicat.
“Jo el 29 de juny de 2007, al diari 20 Minutos Orgullo gay”, ha insistit Bob Pop. “No és orgull davant d'humilitat, és orgull davant d'humiliació”, ha reivindicat i després ha deixat anar: “I sí, és clar que cal, és clar que té sentit”. Tot seguit ha llegit una sèrie de comentaris humiliants i insultants que expliquen la seva reivindicació, ja que ha assegurat que van aparèixer al final d'una notícia de 20 Minutos titulada: Madrid, capital gay europea.
“Mare meva amb els mariques: a sobre estan orgullosos de ser-ho”. “Teniu un cable mal connectat, això sí, en contra de les lleis de la naturalesa”. “Maricons que heu portat la SIDA”. “Dia de l'Orgull Gay: voldràs dir Dia de la vergonya gai” “Maricones i truiteres feu fàstic”. “Voleu ser diferents quan us convé i quan no; que se us tracti com a la resta de la gent. A veure si us quedeu. Per mi no sou més que un munt de merda, que esteu com putes regadores, porcs i ganduls”. “Aneu a mariconejar al vostre poble, degenerats”. Són alguns dels comentaris llegits per l'autor i que van aparèixer després de la notícia esmentada.
L'humor com a eina de combat
Tot seguit Bob Pop ha realitzat una reflexió sobre l'humor en què ha deixat clar que encara que ell ho practiqui, aquesta no pot ser l'única alternativa per combatre allò que no ens agrada: “explico les coses amb humor sobre una cadira de rodes i em pregunto moltíssimes vegades què cony estem fent amb l'humor, sobretot els que van de còmics i teòrics còmics, que estan darrerament reduint l'humor a l'únic espai de llibertat, convertint l'humor en l'única bandera de transgressió i poder explicar les coses com són”.
Ha assegurat que això li sembla “un fracàs de la societat, perquè això significa estar fent cabaret a la República de Weimar abans que entrin els nazis”. “L'humor no pot servir per desactivar, ha de servir per detonar, per mostrar les coses des d'un altre panorama”, ha reivindicat.
“I l'humor també s'ha d'entendre des del privilegi”, ha avisat. “Jo puc fer humor sobre mi perquè tinc el privilegi d'una bona vida, de gent que em cuida, d'una bona memòria cau de feina, que em permet tenir unes bones condicions un pis adaptat, un cuidador, un fisioterapeuta i una piscina”, ha observat.
“Però quan jo vaig als llocs i la gent em diu que sóc un exemple per la meva actitud i el meu humor, em sembla una merda, perquè realment seria igual d'exemplar si estigués a casa meva mort de fàstic, de ràbia i d'ira llançant còctels molotov des del balcó”, ha explicat ja en referència a la malaltia, l'esclerosi múltiple.
I ha postil·lat: “Em puc permetre l'humor perquè no em fa tant de mal, perquè la ràbia no és tan forta; i també assumeixo que els que em veuen i els que m'escolten també us podeu permetre l'humor perquè teniu moments de pau” .
Una agonia en temps real
En un moment del monòleg, Bop Pop ha tornat a demanar al seu marit, que anomena afectuosament “maridet”, que li obri el llibre per llegir un nou fragment. “El 30 de juny del 2022 jo escrivia al meu diari: 'Covid Febre, Fatiga. Urgències. Tractament de xoc de cinc dies. Ploro. Sóc incapaç de moure'm'”, ha llegit l'autor.
“Us explicaré ara la veritat”, ha afegit Bop Pop: “Aquell 30 de juny que escric a Dies simètrics va ser l'últim dia, les coses no van anar bé com esperàvem i vaig acabar en coma per culpa del COVID”. Després ha reblat: “Això que porto vivint des de llavors és un viatge d'algú a qui han sotmès a una eutanàsia en temps real”. I ha afegit per acabar: “en el meu cap fa dos anys que visc una fantasia meravellosa, un viatge de drogues de puta mare en què m'està passant tot això”. administrats des de la data esmentada per via intravenosa: “Idazolam, Lidocaïna, Propofol, Tiopental i també Acurio o Rocuronio”.
I ha tancat assegurant, respecte a l'evolució de la seva malaltia: “fa dos anys que m'ho passo fenomenal, on em passen coses estupendes com fer ràdio a SER, però en realitat és tot un viatge, i està guai, perquè en el fons és un viatge de droga d'anada, sense volta, una eutanàsia dilatada en el temps”.