LLEGIR EN CASTELLÀ
Júlia Colom va sortir valentament a capella, interpretant els sis versos del cant rural Que m'abrasava, deixant clar que tant ella com el públic tindríem ganes de més [Com més bevia, més set]. La jove cantant i compositora mallorquina va ser la primera protagonista dels concerts organitzats pel Festival de les Idees i la Cultura a la plaça Catalunya. Una vetllada que va culminar amb la frescor del grup Sidonie, disposat, com sempre, a satisfer les ganes d'alegria del personal.
Passats pocs minuts de les vuit del vespre, al centre neuràlgic de Barcelona, Júlia Colom va conquistar tant seguidors expectants com neòfits sorpresos que van comprovar amb quina naturalitat es va passejar tant per la música tradicional com per la urbana. Càlida. Propera. Agraïda. Combativa.
“Hola, Barcelona. Estic super emocionada de ser aquí, de presentar el meu primer disc, Miramar. Feia molt que no tocava en aquesta ciutat”, va explicar abans que, amb el seu original fraseig, cantés peces com Estròfica. Una personalíssima revisió del tradicional El Cant de la Sibil·la, on originàriament es prevenia de l'arribada de la fi del món, moment en què els justos anirien al cel i els pecadors cremarien a l'infern.
Aquí Júlia, de la mà d'unes suggerents bases electròniques, fa una bufetada de realitat avisant que quan arribi l'apocalipsi ni Déu ens agafarà confessats. La peça la va enllaçar amb un altre encert, ell i ella, tema en què exposa els dubtes sobre la seva sexualitat per alliberar-nos de la pesada dicotomia del binarisme, fluint amb l'esdevenir dels sentiments. Una elecció més que apropiada per a un 28 de juny, Dia Internacional de l'Orgull.
La cantant se la va dedicar “a la comunitat LGTBIQ+” i va llançar la següent advertència: “Hem d'estar atents i no despistar-nos. Perquè tanquem els ulls i ja tornem a estar enrere. Hem d'estar al peu del canó!” . Per al meridià de la seva actuació va triar Camí amunt amb els seus arpegis guitarrers i la seva inspirada lletra, en què imagina una fugida per prendre decisions. I va reservar per al final la hipnòtica Jo t'estim, exposant totes les fases de l'amor a la seva cançó més pop.
Júlia Colom ha viscut des de petita submergida en la tradició oral mallorquina, i s'ha bregat com a artista al Taller de Músics de Barcelona. “Tot el que fem per la nostra cultura és militància”, va assegurar en una entrevista recent. Ella és una meravellosa prova que arrels i modernitat poden anar de la mà. I volar. Lliures.
Onejant orgull
El torn va ser després per a Sidonie. Amb el seu carisma i desimboltura habitual, la banda va desplegar la seva artilleria de pop-rock ballable i de lletres impregnades d'ironia. Una combinació que des de fa gairebé tres dècades saben que és senzillament irresistible. Al trio original format per Axel Pi (bateria), Jes Senra (guitarra i veu) i Marc Ros (guitarra i veu), se'ls ha unit als directes Jordi Bastida (guitarra).
I en aquest format, la banda es creix i gaudeix sense cap mesura ni cap contenció. De fet, la incorporació de Bastida permet que Marc es deixi anar encara més com el lliurat i irrepetible frontman que és. La seva entrada a l'escenari va ser rebuda amb una ovació sentida. CEDÈ, una cançó de so gairebé garatger del seu darrer treball, batejat Marc, Axel i Jes, va ser l'encarregada d'obrir el bolo. “Domingo de noviembre, he bajado hasta el mar / Me siento en un banco y me pongo a observar”. Així diu la primera estrofa.
No va importar que fos un divendres de juny ni que l'asfalt encara mantingués la calor de l'estiu. La seva capacitat per transportar-nos als seus elàstics universos és indiscutible. I aquesta primera presa de contacte va atrapar a l'instant a un públic que, des d'aquell moment, no va parar de corejar, ballar i saltar. Verano del Amor, amb què el grup recolza els que lluiten contra l'escalfament global. Aleshores, Ros ja s'havia tret la jaqueta i onejava una bandera LGTBIQ+ que anteriorment havia col·locat a la tarima del bateria.
Verano del Amor; va ser el tercer senzill del disc El regreso de ABBA, basat en la novel·la homònima del cantant. I d'aquest àlbum
van interpretar més peces, com Me llamo Abba. “Vinga, Catalunya, cantaaaa”, va esperonar Ros, davant una audiència que va obeir immediatament: “Abba, Abba, Abaaaa”.
Amb Fascinado l'ambient es va anar caldejant encara més. I a hores d'ara, doncs sí, tenia el personal totalment fascinat. Fins i tot els transeünts i guiris que simplement passaven per aquí i ni tan sols sabien qui era aquella banda tan alegre que botava sense parar i es mig escampava a l'escenari.
I més descol·locats es van quedar en escoltar el següent tema i assabentar-se que es tractava de El Peor Grupo del Mundo (títol
xocant on n'hi hagi). Marc Ros va tenir unes paraules per a ells, en anglès “Hola a tothom. Turistes, respecteu la ciutat, per favor. I respecteu els catalans”.
Després d'estrenar la cançó La matanza de Texas, gravada amb Mujeres i Ladilla Rusa, van aprofitar per anunciar que el seu proper disc “serà íntegrament en català” després d'abordar la seva única peça en aquest idioma fins ara, Portlligat (bé, a la memòria d'alguns roman el seu homenatge a Serrat versionant 'Una guitarra'). I el repertori va continuar amb una havanera dedicada a un amor platònic, Por ti.
A la marxosa En mi garganta li va succeir la desconcertant Me gustas todo el rato [“Vull dir que m'agrades tota l'estona / Encara que t'ho gastis tot en drogues i sabates”]. “S'ha de cantar molt més sexe!”, va demanar Ros. I després va arribar Mil colors, amb un Jes hiperactiu: després de substituir Axel a la bateria, mentre aquest es contornejava al centre de l'escenari pandereta a la mà, va tocar el sitar una bona estona.
Pujat a les espatlles d'un del crew i passejant així entre la gent, el cantant va interpretar Un dia de merda, per acabar enfilat dalt de la barra del fossat. I va arribar llavors Maravilloso, el seu homenatge a Barcelona, amb puges incloses al turisme de masses. Una peça que Sidonie quan la va publicar va descriure com “una barreja inaudita de Georgie Dann i Nacho Vegas”.
Van entrar ja al tram final amb els hits ineludibles: l'autoreferencial Carreteras infinitas, que va acabar amb un estriptís de Bastida, qui va seguir tocant la guitarra sense samarreta; i les canyeres L'incendi i Esteu aquí, amb Jes xuclant el tors al guitarrista. “Salta, plaça Catalunya, ¡Salta!”, va exclamar el cantant. I tots van complir el ritual: passar d'estar de gatzoneta a botar com un ressort.
El clímax va arribar amb No salgo más. I amb el power pop vitaminat del seu celebrat himne van donar per acabat un concert gamberro i vitalista. Pur Sidonie.