LLEGIR EN CASTELLÀ
És una pregunta que amaga una mica d'utopia, una mirada gairebé naïf, però és inevitable fer-la sempre: Per a què serveix l'art? Serveix d'alguna cosa una pel·lícula o una cançó? En aquests temps cínics, de continguts fets amb algorisme, en aquests temps on només es valora l'entreteniment buit, on la llibertat s'associa a cerveses en una terrassa, només queda esperança. Perquè l'optimisme és progressista, i ara aquesta esperança passa per creure que sí, que allò que es crea amb les entranyes val per a alguna cosa, per canviar una ment, una idea o, per què no, el món.
Ho creuen fermament Juan Diego Botto i Nur Levi, intèrprets, germans i, per sobre d'això, dues persones compromeses amb el món que els envolta. Compromeses amb un art que valgui per alguna cosa més que per treure un somriure. Ho van demostrar al Festival de les Idees i la Cultura de elDiario.es amb Y una mañana todo estaba ardiendo, un espectacle poètic musical dedicat a la poesia i la memòria com a armes carregades de futur, com va deixar dit Gabriel Celaya. Eines per posar la lupa a les guerres que ens han assolat.
Ells dos, juntament amb la música interpretada en directe per Alejandro Pelayo, van demostrar que només cal un piano i dos faristols per convèncer-nos del poder d'aquesta paraula. Un espectacle sense ornaments que pren el nom d'un vers del poema de Pablo Neruda Explico algunas cosas, com va explicar Botto al començament. Un poema que Neruda va escriure durant els bombardejos a Madrid a la Guerra Civil, els “primers bombardejos planificats d'un exèrcit sobre població civil”.
“Aquesta jornada poètica es vol fixar en això, en la guerra. En aquests temps que la guerra ha tornat i veiem imatges cada dia d'un genocidi a Gaza pensem que la paraula és important. No només per descriure l'horror, sinó com a instrument de denúncia, com a possibilitat ineludible d'arribar a acords, pactes i treves. Com a pont entre l'horror i l'esperança”, va dir Botto aixecant la primera de les moltes ovacions que arribarien en aquest repàs poètic que va començar a la Guerra Civil espanyola passant per la Primera Guerra Mundial fins a arribar a Gaza.
Nur Levi va tornar a posar l'èmfasi en la importància de la paraula, perquè aquests “poetes van posar paraules al dolor perquè no caigui en l'oblit”. “Poesia pari recordar, per empatitzar, per curar, per posar-se al lloc de la víctima. Poetes que ens van parlar de la nostra pròpia guerra. La guerra que el feixisme va aixecar en aquesta terra i va provocar 40 anys i dictadura”, va afegir i va avançar alguns dels noms que sonarien a continuació. Els de Miguel Hernández, Lorca o Gloria Fuertes es van barrejar amb els de Rafeef Ziadah o Suheir Hammad. Juan Diego Botto, que la setmana que ve estrenarà a Madrid l'obra de teatre sobre la migració que ha escrit, 14.4, va començar, com no podia ser d'una altra manera, amb el poema que donava nom a aquest espectacle.
Y una mañana todo estaba ardiendo
y una mañana las hogueras
salían de la tierra
devorando seres,
y desde entonces fuego,
pólvora desde entonces,
y desde entonces sangre
Un viatge poètic per la memòria
En aquest breu recorregut per la memòria a través de la poesia, els versos de Neruda van obrir l'acte per ràpidament entrellaçar-se amb els de Vicente Aleixandre a Oda a los niños de Madrid muertos por la metralla.
¿Quién vio, quién vio un bracito
salir roto en la noche
con luz de sangre o estrella apuñalada?
¿Quién vio la sangre niña
en mil gotas gritando:
¡crimen, crimen!,
alzada hasta los cielos
como un puñito inmenso, clamoroso?
En estos tiempos en los que la guerra ha vuelto y vemos imágenes todos los días de un Genocido en Gaza pensamos que la palabra es importante
O amb el contundent final de Es difícil ser feliz una tarde, de Glòria forts:
Aquello era un cementerio
con muertos al aire libre.
Un cementerio sin tumbas, sin cruces…
També es van recitar poemes de Marcos Ana, el pres polític que més temps va tenir el franquisme en una presó; del supervivent de l'holocaust Primo Levi; de la polonesa Wislawa Szymborska i de les dones palestines que estan donant veu al genocidi que pateix el seu poble. “A Gaza, s'expliquen els morts per milers, i nou mesos després el bombardeig continua sonant.
Una destrucció que no ha respectat ni hospitals, ambulàncies, mesquites o refugis de nacions unides“, va recordar Botto en una de les poques aturades per dirigir-se al públic i on va subratllar que ”Palestina ha sentit el silenci del nord global“. Però davant d'aquest silenci, ”la poesia ha buscat traslladar el sentir de la seva població a qui estigués disposada“. ”La poesia palestina és una història llarga perquè l'ocupació és llarga. Res no va començar ahir“.
Es va llegir Las tonalidades de la ira on Rafeef Ziadah, poeta a la diàspora, s'obre en canal:
¿Escucharon gritar a mi hermana ayer,
mientras paría en un checkpoint
con soldados israelíes buscando entre sus piernas
la próxima amenaza demográfica?
llamó a su hija nacida, Jenin.
I per descomptat, Lorca, el poeta assassinat pel franquisme per “roig i marieta” i del qual van llegir dues obres. La primera, La balada de la gran guerra, on va descriure “en conjunt el dolor, la solitud, i la destrucció aclaparadora que la guerra deixa als cors de la gent”. I es va acabar amb ell, amb la seva Grito hacia Roma que “critica les jerarquies militars feixistes i l'església submisa davant seu”. Un poema que, per a Juan Diego Botto, conté “una crítica al més despietat del capitalisme i que té quatre versos finals que són per si mateixos un programa polític de gran importància”:
Porque queremos el pan nuestro de cada día,
flor de aliso y perenne ternura desgranada,
porque queremos que se cumpla la voluntad de la Tierra
que da sus frutos para todos.
Com els bons concerts, i encara que el teatre no ho permet aquesta nit no hi havia normes, Alejandro Pelayo, Nur Levi i Botto es van permetre un bis per recitar el Camarades de Walt Whitman. Un poema que no parla sobre la guerra, però que tendeix un pont amb el present i el fa mirant-lo de manera menys amarga. Van voler acabar deixant clar que “l'art ha estat el vehicle que ha impulsat aquesta voluntat de llibertat i diversitat”, i fer-ho en les paraules d'un poeta a qui van voler censurar per homosexual, i la veu del qual ha de ser escoltada en un moment on “encara avui hi ha gent que no vol que la diversitat arribi a l'escola o als fills”.