Quina llibertat?

Vivim en una societat injusta. És una obvietat, ja ho sé, però de tant en tant és important recordar el que sembla evident, almenys per tenir un moment de consciència i reflexió. El que em preocupa més, però, és que aquesta injustícia ha calat fins al moll de l’os en la nostra societat, fins al punt que la gent tan sols mira per si mateix —com és lògic, perquè això és un campi-qui-pugi constant— i, a més a més, tan sols anhela una cosa: la llibertat. 

Aquest és el desig més fort, la flor romanial del nostre temps. Tothom hi apel·la quan actua d’una manera concreta o quan expressa el que vol sense cap tipus de filtre. I la dreta (i la ultradreta, és clar) molt hàbilment s’ha fet seva aquesta màxima, fins al punt que els seus programes polítics es poden reduir a tan sols un lema (com el “socialisme o llibertat” madrileny) o a una icona (talment la serra mecànica argentina), i poca cosa més.

Tot això ens ha conduït a una societat en què l’individu és la mesura de totes les coses, per això volem ser lliures. Lliures de fer el que vulguem, lliures de dir sense que ens diguin, lliures de vendre’ns si ho volem (o de comprar els altres). Així, en Nofre és lliure de decidir si lloga una casa al port d’Alcúdia a una família o si fa lloguer vacacional. Na Miquela és lliure de decidir si vol fer feina a un hotel a un euro l’hora i sense dies lliures, o si vol morir-se de fam. Ben igual que tu pots decidir viure al carrer o compartir una habitació (no un pis ni un estudi, que no convé viure per damunt de les teves possibilitats) amb quatre persones més.

La llibertat és això, no? Almenys és el que ens han venut. El problema, emperò, no és que la dreta (més o menys ultra, més o menys extrema) difongui aquests discursos, ni que els assumesquin els qui realment són lliures de triar (els que poden, és clar). El problema de bon de veres és que aquest marc mental també l’assumeix la gent humil, els mateixos que pateixen les conseqüències d’una societat que aspira a una falsa llibertat i no a la igualtat.

La paradoxa, emperò, és que per ser lliure i, per tant, per poder decidir, tothom ha de tenir les mateixes oportunitats. I, a mesura que passen els anys, els rics són més rics i els pobres som més pobres. Tanmateix, l’orgull fa que sovint la gent no vulgui assumir que se situa al costat dels pobres, perquè la pobresa s’entén tan sols com el sensellarisme, quan el ventall és molt més ampli.

Mentrestant, rere el cant de la llibertat, els grups socials benestants consoliden la seva hegemonia i el seu poder. I, alhora, enganen els qui no són del seu petit cercle i ens fan creure que, si volem, podem ser com ells, sempre que ens ho guanyem, és clar, perquè tenim la llibertat de fer-ho. O això ens volen fer creure. Jo, per si de cas, m’estim més una societat igualitària i equitativa que no lliure, almenys si la llibertat és això.

Vivim en una societat injusta. És una obvietat, ja ho sé, però de tant en tant és important recordar el que sembla evident, almenys per tenir un moment de consciència i reflexió. El que em preocupa més, però, és que aquesta injustícia ha calat fins al moll de l’os en la nostra societat, fins al punt que la gent tan sols mira per si mateix —com és lògic, perquè això és un campi-qui-pugi constant— i, a més a més, tan sols anhela una cosa: la llibertat. 

Aquest és el desig més fort, la flor romanial del nostre temps. Tothom hi apel·la quan actua d’una manera concreta o quan expressa el que vol sense cap tipus de filtre. I la dreta (i la ultradreta, és clar) molt hàbilment s’ha fet seva aquesta màxima, fins al punt que els seus programes polítics es poden reduir a tan sols un lema (com el “socialisme o llibertat” madrileny) o a una icona (talment la serra mecànica argentina), i poca cosa més.