LLEGIR EN CASTELLÀ
Paradoxa: Belén diu que viu en una 'villa miseria' sense viure en una 'villa miseria'. Ho explica aquesta dona argentina dient que “aquí” pot tornar cada nit a la furgoneta en què dorm des de fa setmanes sense por “al fet que passi alguna cosa”, encara que al descampat, on a més de casa seva hi ha cinquanta llars rodants més, “no hi hagi una sola llum”. Un passeig quotidià que seria impensable “allà”. “Fins i tot a Mendoza, la meva ciutat, tan allunyada de capital que està gairebé a la serralada dels Andes i que és una de les més pròsperes del país per la indústria del vi, les 'villas miseria' van créixer moltíssim en els últims temps. El preu dels lloguers no deixa de pujar i hi ha gent que arriba del camp: t'has de buscar la vida. El problema és que la inseguretat també ha crescut moltíssim. Això aquí no ocorre, és un altre món, però a vegades em pregunto: en què es convertirà Eivissa si ningú, ni polítics ni empresaris, posen un límit a aquest problema? Com funcionarà el turisme si totes les persones que treballem en temporada vivim en aquestes condicions?”.
Belén parla pels colzes i amb molta ironia. No es deixa fotografiar per por que l'assenyalin i l'estigmatitzin “per no tenir un departament normal”. “Amb tots els tatuatges que porto al cos, em reconeixerien ràpidament”. Fa sis anys que és a Espanya; des de fa dos anys, l'hivern s'ho passa a Alacant i a l'estiu viatja a Eivissa. “Treballo per jornades, guanyo força plata, em va bé així, i no necessito estar fent mil coses cada dia per pagar una renda perquè tinc la sort que la meva parella té aquesta furgo, molt ben camperitzada. Aquest lloc on la tenim aparcada és ple de gent com nosaltres, no hi ha persones perilloses, tothom és molt bo, ens ajudem entre nosaltres. Al meu nuvi i a mi ens agrada aquesta manera de viure, ens sentim lliures, però sé que és una cosa per a l'estiu: no puc portar la meva filla de dotze anys, que és a Alacant amb la meva mare, al departament que tinc allà: jo soleta pago els 600 euros que em demanen de lloguer cada mes”. Aquesta temporada, la situació no l'agafa de noves perquè durant la del 2023 ja va viure a la mateixa furgoneta. Abans que desembarqués per primera vegada a l'illa, havia llegit alguna notícia, “i també a les xarxes socials que era molt complicat trobar una llar”. Va pensar, fins i tot, que eren exageracions. Parlaries. “El que no vaig imaginar mai era això”, confessa.
Això són els poblats que, de mica en mica, han envoltat el cinturó de la capital eivissenca.
El barraquisme, la misèria que retrata les èpoques en què Barcelona, a finals del XIX, i Madrid, a mitjans del XX, van multiplicar la població, torna a emergir a Espanya. Aquest cop, a l'Espanya insular, tan lluny tantes vegades del focus mediàtic. Com explica Belén, els poblats eivissencs disten, encara, de les realitats més fosques que solen narrar-se en llocs com la Cañada Real, però comparteixen mancances: “Per què tan poc interès a crear zones d'estacionament per a furgonetes o caravanes amb tancs d'aigua, banys públics, fosses sèptiques i punts de llum?”, es pregunta l'argentina. En una compareixença recent al Parlament, la consellera d'Habitatge, Mobilitat i Territori, Marta Vidal, va deixar clar que les caravanes no eren per al Govern “la solució a l'emergència de l'habitatge”. “Assentaments informals”. Aquest és el nom tècnic –asèptic i burocràtic, com a “emergència de l'habitatge”– que se sol donar a l'Argentina a les 'villas miseria'. Evoca provisionalitat, però és un fenomen tan antic que caldria considerar perenne. Va començar fa un segle, va créixer després del Corralito i s'ha multiplicat a l'última dècada, no només a Buenos Aires. Com explica Belén en el cas de Mendoza, a totes les grans urbs del país està passant el mateix.
Com un reflex transoceànic, els poblats barraquistes que envolten el cas urbà d'Eivissa són cada vegada més fàcils de detectar. El més habitual és trobar-se persones que, com Belén, tenen feina, però no volen que el metre quadrat més car del país es mengi els seus ingressos: fa uns dies, l'enèsim estudi immobiliari va assegurar que comprar una casa nova de cent metres a Eivissa costa 700 mil euros, xifra que situa l'illa davant de Donostia, tradicionalment, la capital més exclusiva de la Península. A Eivissa els preus estratosfèrics es repliquen al mercat del lloguer. Per això, i encara que la manca de personal permeti a més d'un treballador prémer el seu ocupador per millorar el seu sou aquesta temporada, molts vilers eivissencs directament no els arriba per pagar les mensualitats que es demanen: 800 euros per un llit o més de mil per una habitació. Ja sigui en vehicles, ja sigui en barraques, ja sigui una tenda de campanya plantada sobre la terra, pernocten en precari formant no llocs cada cop més difícils de separar del paisatge periurbà d'Eivissa. Són el revers del luxe.
Molts vilers eivissencs directament no poden pagar les mensualitats que es demanen: 800 euros per un llit o més de mil per una habitació. Ja sigui en vehicles, ja sigui en barraques, ja sigui una tenda de campanya plantada sobre la terra, pernocten en precari formant no llocs cada vegada més difícils de separar del paisatge periurbà de l'illa. Són el revers del luxe
“La primera imatge que et queda enganxada de Buenos Aires quan arribes des de qualsevol ciutat de l'interior”, diu Belén, “és la Vila 31, que està enganxada a la Terminal Retiro, on finalitzen tots els viatges en òmnibus”. Ara, tan lluny del seu país natal, on la bretxa entre rics i pobres es torna cada cop més ampla, i en un nou país on el mateix fenomen, encara que de forma més lenta, segueix la mateixa tendència, Belén pot anar caminant amb prou feines deu minuts des del descampat –és Gorg– on viu fins als ports esportius –Marina Eivissa, Marina Botafoch, l'antiga seu del Club Nàutic Eivissa, ara en mans d'una societat limitada– on es guanya el jornal donant servei de marineria a iots que costen milions d'euros.
Belén es guanya la vida donant servei de marineria en iots que costen milions d'euros. Ella viu en una caravana que té instal·lada en una 'villa miseria' pròxima a la ciutat d'Eivissa. 'Mai vaig imaginar això', confessa sobre els preus del lloguer a l'illa
Mort a l'hivern, ressuscita a l'estiu
Hi ha para-sols a desenes. Palès, a centenars; per a les bases dels infrahabitatges o per armar les cuines de càmping gas, sempre a l'aire lliure i separades del dormitori per prevenir incendis. Olles plenes i tancades hermèticament perquè no es colin les bestioles. I moltíssim plàstic. El plàstic de les tendes de campanya, ben ancorades a un terra terrós i dur. El plàstic de les lones que cobreixen aquestes mateixes botigues. El plàstic de les casetes que, els més hàbils i veterans, han aixecat amb panells de xapa i fusta. El plàstic de les bosses de fem convertides en les cortines d'una dutxa improvisada amb enginy. La carxofa xucla l'aigua d'un petit bidó de color blau: més plàstic.
Les tres feixes que formen una finca de grans dimensions, encaixada entre el primer Mercadona que es va inaugurar a Eivissa i l'institut públic on estudien els adolescents de Sant Jordi, són el que semblen: un campament barraquista que es mor a l'hivern i ressuscita quan arrenca la temporada turística.
–Vaig arribar aquí fa tres anys i el primer dia ja em vaig adonar que amb la pasta que demanaven per compartir una habitació no em podia agafar res per passar l'estiu. Si cremava el meu sou en un lloguer, ¿amb què em tornaria a Utrera per passar l'hivern? Allà només hi ha feina al camp i no guanyes més de 800 euros al mes.
El castellà de Zidamed Iba Mohamed té ressò mossàrab: barreja gairebé igual la fonètica de la seva llengua materna amb la parla del poble sevillà on viu des de fa quinze anys. La biografia d'aquest noi de trenta anys està resumida en el carnet que sosté entre els dits perquè el capturi l'objectiu de la càmera. Tipus de permís: residència, estatut d'apàtrida. Zidamed va ser “un nen apadrinat”, dels que van començar a venir a l'Espanya dels noranta per estar-hi unes setmanes amb una família d'acollida. “Ara he tornat a Tinduf”, diu.
Zidamed va néixer i va créixer als campaments que el Front Polisario va aixecar al desert algerià a finals dels setanta quan la Marxa Verda marroquina va ocupar el Sàhara Occidental. Manté la broma per explicar que “potser sigui per això” que als habitants d'aquestes barraques se'ls doni bé aconseguir els materials que necessiten per aixecar un infrahabitatge. “I aquí almenys no hi ha tempestes de sorra”. Als pocs metres quadrats de la seva estada jeuen tres matalassos (dorm amb altres compatriotes), una safata amb un plat i una corda. En una tauleta alta hi ha una ampolla d'aigua i del sostre pengen algunes peces de roba. Són les onze del matí i els vint-i-dos graus que marca el termòmetre del telèfon mòbil han de ser força més dins del cubicle.
–¿Es pot dormir aquí dins amb tanta calor?
–Com que vinc de fer feina i estic cansat, toco el matalàs i em quedo fregit.
I Zidamed riu, com si estigués veient en perspectiva els quatre mesos de temporada, a canvi d'una nòmina de 1.400 euros nets, que li queden al davant a l'hotel –discoteca Ushuaïa, on les habitacions es venen a 500 euros la nit i les festes a més de 50 l'entrada, i on ell repeteix per tercer estiu gràcies a les paraules més valuoses que apareixen al carnet d'apàtrida: autoritza a treballar.
“Què hi fas?” “Sóc vigilant de seguretat”. “I l'uniforme on el guardes i el rentes?” “Vaig parlar amb els caps i s'encarreguen a l'hotel. Quan arribo, em canvio i després del torn, guardo l'uniforme en un vestidor”. “I on et dutxes?” “En un gimnàs”.
Zidamed Anava Mohamed és apàtrida. Va néixer i va créixer en els campaments que el Front Polisario va aixecar en el desert algerià. En els pocs metres quadrats del seu estatge jeuen tres matalassos (dorm amb altres compatriotes), alguna ampolla d'aigua, roba escampada pel sòl. 'Com vinc de fer feina i estic cansat, toco el matalàs i em quedo fregit', comenta
Una tenda de campanya comprada a Amazon
L'abonament del gimnàs és un dels béns més preuats a l'Eivissa dels infrahabitatges. Ho saben dos homes que es diuen Teo. El primer és un colombià, negre de la província de Cali, que va arribar a l'illa a l'hivern amb la parella “fugint d'una amenaça de mort”. “Van matar el meu germà, que era funcionari públic, i aquesta mateixa gent ens va amenaçar. Vam haver de venir a Espanya. Triem Eivissa perquè pensem que aquí sobraria la feina”. El segon és un gadità, ros, ulls clars i d'Algesires, que fa cinc anys que exerceix de socorrista. Llueix una esquena fibrosa i bronzejada, nua sobre un banyador vermell de socorrista mentre recolza un colze a la porta de la vellíssima furgoneta (“quan la vaig comprar tenia més de 500 mil quilòmetres i ara passa dels 700 mil”) amb què puja des de Cadis “per fer fora aquí la temporada”.
“I ja en van cinc. Que per què repeteixo? Allà baix és molt curta, no dura res més que tres mesos. A l'illa fa sis o set fàcilment. Per això s'ha vingut aquest estiu també el meu nebot: ara compartim la furgo, però així que ajunti tres dies es baixa a Algesires i torna amb una que l'estan camperolant i li quedarà molt xula. Després de pagar una pasta per una habitació el primer any vaig dir que mai més. Vaig agafar la furgo i, encara que sigui dur anar a fer una feina amb la nostra després de no poder dormir bé amb la calor, ho prefereixo. Així, els 1.500 euros del sou es queden a la butxaca i puc passar l'hivern tranquil. El proper vull anar-me'n a Cuba i la República Dominicana, i hauré d'estalviar per canviar de camper. Aquesta està tan cascada que no arribarà al 2025”, comenta.
Teo el gadità sol aparcar al carrer Campanetes, el carrer que delimita pel sud el campament barraquista de Sant Jordi. Teo el colombià –i la seva parella– és un dels darrers llogaters d'aquesta 'villa miseria' en creixement. Acabats d'arribar i sense diners a la butxaca, malviuen en una tenda de campanya comprada per Amazon. La van encarregar quan, a l'abril, els van doblegar el lloguer que pagaven des del gener: “Els 800 euros que donàvem a una uruguaiana amb què compartíem un pis a la ciutat es van transformar en 1.400: ho puja quan arriba la temporada i sap que la gent té més diners. A mi em va passar al revés: en arribar, ens van donar feina –en negre perquè, és clar, no tenim els papers en regla–. Ella netejant cases i jo a la construcció. Però ara les obres s'han aturat i gairebé no tenim ingressos. Estem atrapats aquí”. Revisar les estafes o ofertes abusives que es publiquen cada dia en un grup de Telegram al qual es va unir en arribar a Eivissa mantenen encesa la incredulitat que diu que sent. Al mòbil, si més no, no li falta bateria gràcies als ports USB de les parades d'autobús de nova generació que va instal·lar a l'illa fa un parell d'anys el Consell d'Eivissa. Tenen una a pocs metres de la tenda de campanya, just a la vorera on aparca la furgoneta Teo el gadità.
Teo i la seva parella viuen en una de les 'villas miseria' en creixement a l'illa. Nouvinguts i sense diners en la butxaca, malviuen en una tenda de campanya comprada per Amazon. La van encarregar quan, a l'abril, els van doblegar el lloguer que pagaven des de gener
“En aquests anys he vist molt bé com trobar una casa passava de ser un problema a un drama. El que està passant aquesta gent”, diu el seu homònim d'Algesires assenyalant les casetes, “no té nom”. “Jo mateix he fet comptes i he vist que em convé treballar en un hotel que a platja, on després de molt protestar han millorat les condicions de les subcontractes que tenen els serveis dels ajuntaments: guanyo una mica menys, però em donen dos àpats calents al dia. Et busques la vida, al final, però tot i així no deixo d'al·lucinar amb Eivissa i segueixo sense explicar-me com ningú no posa fre als preus del lloguer”.
Jo mateix he fet comptes i he vist que em convé treballar en un hotel que en platja, on després de molt protestar han millorat les condicions de les subcontractes que tenen els serveis dels ajuntaments: guanyo una mica menys, però em donen dos menjars calents al dia. Et busques la vida, al final, però encara així no deixo d'al·lucinar amb Eivissa i segueixo sense explicar-me com ningú li posa fre als preus del lloguer
700 euros al mes
La piscina que vigila el socorrista és la del Hard Rock Hotel. Com Ushuaïa, cinc estrelles més del grup Palladium que, a més d'allotjar hostes, programa festes que, ja fa més d'una dècada, només acollien les discoteques. Es pot veure des del lloc on sol aparcar: només hi ha un parell de quilòmetres i s'eleva vuit plantes des de la sorra de Platja d'en Bossa. Teo va fins allà sis dies a la setmana pedalejant a l'oxidada mountain bike que lliga amb una cadena al fanal més proper a casa seva.
L'Ajuntament de Sant Josep va instar fa un mes l'amo d'aquests terrenys perquè els netegés. Va complir. Diversos agents de Policia Local van ser presents “per facilitar la sortida” dels vehicles que hi havia dins i evitar que tornessin a entrar. Ningú va tocar les barraques: per això necessitarien que el propietari presentés una denúncia i sol·licités al jutge una ordre de desnonament. No ho ha fet i, segons els dos habitants del campament d'infrahabitatges que apareixen al reportatge, “mai ningú no ha cobrat un lloguer per viure-hi”. Sí que es paga a la 'villa miseria' més gran entre totes les que han aparegut a l'extraradi eivissenc. És a l'entrada principal de la capital, la de la carretera que ve des de Sant Antoni, però dins el terme municipal de Santa Eulària. Can Rova es diu una finca tancada on un dels seus propietaris va començar a gestionar com si fos un càmping on, en lloc de passar unes vacances, es viu de lloguer a 700 euros el domicili.
Vist des d'un promontori que permet una visió força global, el paisatge és el mateix que a Sant Jordi, però la densitat de barraques, furgonetes, roulottes i caravanes, molt més gran. Mil persones podrien concentrar-se en un terreny sobre el qual penja una ordre judicial de desnonament. Es va signar després que els seus cinc germans, i copropietaris de la finca, denunciessin a qui fa tres anys que l'explotava al marge de la llei. Els tècnics municipals ja han visitat el lloc per “documentar” les condicions de vida dels seus habitants i esperen que la legalitat “es restableixi com més aviat millor”.
–Encara que ja fa una bona època que aquesta família va vendre una part de la parcel·la perquè es construís un supermercat al costat de la carretera, Can Rova continua sent força gran. Tindrà uns 20 mil metres. La solució més senzilla perquè aquests germans, que són sis en total, no es barallessin crec que seria que els autoritzessin a tots a construir. Cadascú es fa casa seva i tots contents. Si no, i més en aquest cas que la persona que s'ha dedicat a crear això té molts problemes, no està fi del cap i viu a la casa de la finca perquè no tindrà un duro, les herències acaben sent un problema per les famílies.
Aquesta és la recepta que ofereix un veí de la finca per desfer l'embolic. Pujat al mur de casa seva, fa una estona que observa la llacuna d'infrahabitatges des dels seus dominis. A diferència d'altres residents, explica que més enllà del soroll que provoca la construcció de les barraques (bufadors i martells), els llogaters no el molesten. Viu a Can Negre, un batibull d'edificis de dues plantes, baixos residencials, magatzems i naus, ni barri ni polígon industrial sorgit durant el boom turístic, des que era un nen. Recorda Can Rova en els temps en què els denunciants i els denunciats creixien amb els pares a casa de la finca on ara dorm el fill díscol. “Era un matrimoni de pagesos”, diu el veí, “i fins fa cinquanta anys d'aquesta terra es va treure molt de blat, ordi i blat de moro”.