Adéu als cavalls desmaiats o desnodrits: les carrosses elèctriques per passejar turistes ja són una realitat
LLEGIR EN CASTELLÀ
L'Alcúdia d'Eduardo Salazar manté noms que van quedant oblidats. Almenys, per a les generacions més jóvens. Conductor de professió, Salazar mai li dirà Club Mac a la parada que tenen les calesses davant d'un dels complexes més grans de la capital turística del nord de Mallorca. Aqueixes moles de les quals surten molts dels turistes que ell puja al seu carruatge per passejar-los fins a les portes del nucli antic d'Alcúdia, emmurallat, són “els Hoteles Reina”. “Així els vaig conèixer quan vaig arribar des de Montijo, Badajoz, el 92. Els meus tios ja eren aquí des de molt abans, des del 74, i sempre van treballar amb les galeres, com es diu el carro mallorquí, i els cavalls”, explica a elDiario.es.
Aquests animals, antics trotons de hipòdrom, han desaparegut aquesta setmana, la que enceta la temporada de 2025, de gairebé totes les galeres d'Alcúdia. Hi ha deu llicències i només dos segueixen funcionant amb tracció equina. Salazar pot sentir nostàlgia pels topònims turístics que va conèixer en desembarcar a l'illa, però no viu ancorat en el passat: “Hem apostat per vehicles elèctrics perquè calia donar una sortida al nostre sector. Si no ho fèiem, no teníem futur. La sensibilitat pel que fa als animals ha canviat molt en aquestes dècades i era el moment d’evolucionar”. Alcúdia no només lidera el canvi a Mallorca, on també funcionen calesses en altres zones turístiques com Cala Millor o a l’entorn de la Catedral, a Palma. És també el primer municipi de la Unió Europea en disposar d’aquest servei turístic completament homologat per circular per la via pública.
Hem apostat pels vehicles elèctrics perquè calia donar una sortida al nostre sector. Si no ho fèiem, no teníem futur. La sensibilitat envers els animals ha canviat molt aquestes dècades i era el moment d’evolucionar
l’Associació de Defensa dels Animals (ADA Mallorca) han denunciat la situació dels cavalls de les galeres al considerar-la una forma de maltractament animal institucionalitzat. A més, organitzacions com AnimaNaturalis, Progrés en Verd, Baldea i la Fundació Franz Weber han liderat campanyes, manifestacions i recollides de firmes per aconseguir la prohibició definitiva d’aquesta activitat. Alguns partits polítics també han fet seua aquesta reivindicació i han intentat legislar al respecte, tot i que el debat continua obert.
Els animalistes recriminen, sobretot, les condicions extremes a les quals molts d’aquests animals es veuen exposats, sent obligats a treballar durant llargues jornades, fins i tot en plena onada de calor, arrossegant pesades galeres sobre l’asfalt i exposats al trànsit urbà. Les reivindicacions contra les calesses tirades per èquids han guanyat força a diverses ciutats d’Espanya, especialment en aquelles amb una forta activitat turística. Com ara Palma.
A l’agost de 2022, un cavall es va desplomar al centre de la ciutat, davant del Parlament, fet que va intensificar les protestes animalistes. Malgrat això, l’animal va ser immediatament obligat a donar servei novament. El passat mes de novembre, la Policia Local va immobilitzar durant 14 dies, en una quadra, el cavall d’una galera que presentava un greu estat de desnutrició. Els agents van poder comprovar l'extrema primesa del cavall, després de la qual cosa van identificar el seu conductor i van sol·licitar la presència del servei veterinari del Centre Sanitari Municipal de Protecció Animal (Csmpa) perquè avaluàs el seu estat.
Alcúdia és el primer municipi de la Unió Europea que disposa d’aquest servei turístic completament homologat per circular per la via pública
–A valtros vos han recriminat durant els últims anys que utilitzeu animals, Eduardo?
–Sí, i entenc aquestes protestes, però moltes vegades es donaven perquè qui protesta no maneja informació verídica. Per això m'agrada explicar que els animals que han treballat a l'Alcúdia han estat sempre en perfectes condicions.
Respon el conductor, i resumeix la seua biografia. Com el seu pare era tractant de bestiar, sempre va estar en contacte amb animals. “A casa sempre hem tengut consciència cap al cavall. A la gent que ve del món rural li sol passar. Si l'animal et treballa, com a mínim l'has de respectar i vetllar per la seva salut. Si no tens empatia pel cavall, almenys, per mentalitat empresarial, saps que si no està sa per treballar, el teu negoci s'enfonsa. Un cavall de més de deu anys ja no té vigor per a aquest treball”. Per aquesta raó, cadascuna de les deu llicències de galeres que funcionen a l'Alcúdia disposava de, com a mínim, quatre trotons. En alguns casos, com el de la família Salazar, en tenien sis: “Es rotaven, de dos en dos, perquè un cavall treballàs al matí i l'altre a la tarda”. “Aquest funcionament”, diu el conductor, “ho teníem heretat dels nostres antics: ells ja sabien que si un cavall ha descansat un parell de dies, quan surti de l'estable tendrà ganes de trot”.
A l’agost del 2022, un cavall es va desplomar al centre de Palma, fet que va intensificar les protestes animalistes. Tot i això, l’animal va ser obligat a reprendre el servei de manera immediata. El novembre passat, la Policia Local va immobilitzar durant 14 dies, en una quadra, el cavall d’una galera que presentava un greu estat de desnutrició
Un negoci centenari que es va enfortir als anys 70
Tot i que està documentat que, a la segona meitat del segle XIX, ja hi havia calesses turístiques a Mallorca (per donar servei a la burgesia britànica que incloïa l'illa en el seu gran tour europeu), Salazar situa en el 1970 l'arribada dels carruatges a Alcúdia. Com si les escenes pintoresques que va retratar el dramaturg Santiago Rusiñol quan va visitar la Mallorca del canvi de segle fessin un salt en el temps fins a aterrar al bell mig del landisme. Aparentment.
–El primer calesser que hi va haver en aquesta zona era un home al qual tots cridaven pel seu malnom: Caracol.
Diu Salazar, i pregunta a un altre calesser, que és família seua i acaba de descarregar uns turistes a la mateixa parada on ell, amb un peu sobre el pescant, espera que algú es decideixi a provar el seu nou vehicle, 100% elèctric:
–Com es deia de veritat el Caracol?
–Grabrié!
–És ver! En aquells anys, em van contar els meus tios, i jo també ho vaig viure, potser venien menys turistes a l'Alcúdia però, com dir-ho, eren de més nivell. Veies la seva manera de vestir (camises de lli caríssimes), de moure's, com gastaven. Era un altre món. Hi havia molt poc anglès; eren sobretot alemanys i, també, noruecs. Els meus tios van arribar a saber pronunciar alguna paraula de noruec per entendre's amb ells perquè donaven molt bones propines. Però un ha d'adaptar-se, tot avança.
Això de passejar turistes en un carruatge és un assumpte familiar per a Eduardo Salazar, i ha quedat clar fa estona. Però, alhora, que ha decidit passar del cavall a les bateries recarregables pensant en els seus fills, també. Un d'ells, en Valentín, ha demanat una excedència a l'hotel on treballava per ajudar al seu pare en aquesta temporada tan important. Assegut al volant, “que va increïblement fi”, Valentín li fa un test ràpid a la carrossa: encén les llums per assegurar-se que funcionen, prova la marxa enrere i el fre (la galera només té dos pedals), i aixeca la tapa del habitacle posterior on s'emmagatzemen els watts que impulsaran el vehicle: pot arribar als 25 per hora, expliquen els Salazar, però difícilment els assolirà si porten passatgers. Endollar-les cada nit a la corrent perquè recuperin els quaranta quilòmetres que assegura la seua autonomia serà “molt més senzill” que mantenir la mitjana dotzena de cavalls que tenien en un terreny que van comprar a prop del poble.
Pinso. Higiene. Ferradures. Veterinari. “Et poses a fer el compte”, diu Eduardo Salazar, “i se't n'anaven molts de doblers”. La transició tampoc ha set barata. Cada carrossa ha costat “entre 25 i 30 mil euros”, pagats gràcies “al finançament bancari o recursos de cada família”. Malgrat que no contaminin, no hi ha hagut ajudes ni subvencions públiques. Van haver d'anar a un fabricant de Xàtiva, València, per trobar el taller capaç de dissenyar unes galeres que seguissin “en la mesura del possible, l'estètica tradicional, i poguessin tenir la homologació europea”.
Cada calesa ha costat “entre 25 i 30 mil euros”, pagats gràcies “a finançament bancari o recursos de cada família”, explica Salazar. Tot i que no contaminaran, no hi ha hagut ajudes ni subvencions públiques
Un procés llarg, que ha durat anys, però, continua el caleser, gairebé tot seran avantatges:
“Perquè, a més, abans tot era molt complex. Un exemple: aquests cavalls els anàvem a cercar als hipòdroms. Quan ja no servien per al trot, era el moment de reciclar-los. Ens solien costar uns 500-600 euros, cada exemplar... si el venedor no sabia que ens dedicàvem a les galeres. Si s’ho ensumava, el preu es disparava fins a arribar al doble. Després, cada cavall necessitava, com a mínim, dos o tres mesos per adaptar-se a la nova feina, i no tots servien. Diria que, com a màxim, un 30% era vàlid per estirar d’una galera. Per què? Els trotons estan fets al frenesí de les curses i, aquí, havien d’anar al trot mort, un ritme molt més pausat, i no alterar-se amb el soroll del trànsit. Sempre dic el mateix: el cavall ha de voler estirar del carro sense que l’hagin de colpejar. Les ordres que no li puguis donar amb les regnes i la veu no serveixen de res”.
–I què ha estat de la quadra, Eduardo?
–Hem tengut sort: a través d’un tractant, hem venut els cavalls a propietaris de la península. Gairebé tots han anat a Andalusia o Galícia, on hi ha molta tradició de romeries. Són tan mansos i estan tan ben ensinistrats que poden estirar d’un carro perfectament. Saber que un dels nostres cavalls, al qual anomenàvem afectuosament el abuelo, perquè ja tenia divuit anys, estarà en bones mans és una cosa que em fa feliç. Hi ha una part sentimental en aquest canvi. A ca nostra, per això, ens hem quedat un cavall: ens agrada massa aquest animal.
–A què el dedicareu?
–A passejar els infants, perquè els trotons també serveixen de muntura.
–Hi ha netets a casa?
–Sí. I com al seu avi, els encanta el cavall.
Saber que un dels nostres cavalls, al qual li dèiem afectuosament ‘el abuelo’, perquè ja tenia divuit anys, estarà en bones mans és una cosa que em fa feliç. Hi ha una part sentimental en aquest canvi. A ca nostra, per això, ens hem quedat un cavall, ens agrada massa aquest animal
Turistes nostàlgics, turistes elèctrics
És un contrast curiós. Pareix una fotografia rescatada d’aquella Mallorca que va assajar el turisme amb les altes burgesies europees. A principis del segle XX, convivien en qualsevol ciutat occidental els carruatges de cavalls amb els motors de combustió d’uns automòbils amb uns xassissos que, als ulls d’avui, resulten tan exagerats com poc aerodinàmics. Aquesta és la sensació que provoca veure una galera antiga aparcada devora d’una galera nova. Allò vell, a punt d’extingir-se; allò nou, acabat de néixer.
Què s’estimaran els 3,2 milions de turistes que, segons l’INE, visiten cada any Alcúdia, un municipi on viuen 21 mil persones? “La elèctrica sembla molt més còmoda, no? A més, si hem triat Alcúdia perquè ens han dit que és un bon lloc per passar-ho bé en família, també sembla un vehicle més segur per pujar-hi amb nens, oi?”, diuen l’Andrea i en Rudy, una parella de parisencs que parla en portuguès perquè les seves famílies van emigrar a França des de Porto, i que hi passen les vacacions amb els seus fills.
Una altra família, del comtat de Hampshire, sud d’Anglaterra, no s’ho pensa dos vegades i puja a la galera estirada per cavalls: “Ens agrada molt més! Som old school!” L’Ellianne, en John i els seus dos fills, en canvi, prenen seient a la calessa d’en Valentín i n’Eduardo Salazar. Se’ls veu encantats, dublinesos a punt de començar una setmana de vacacions en una illa on, tot i que el dia és desagradable pel vent, esperen gaudir del sol que sovint els falta a la seua illa. “No és la primera vegada que venim a Alcúdia i sempre pugem a aquestes carrosses per anar al mercat que organitzen al centre. Ja veiem que les han canviat, però no trobem a faltar els cavalls. Així l’animal no pateix”, comenta l’Ellianne.
No és la primera vegada que venim a Alcúdia i sempre pugem a aquestes carrosses per anar al mercat que organitzen al centre. Ja veiem que han canviat, però no trobam a faltar els cavalls. Així l’animal no pateix
N’Eduardo observa l’escena amb mig somriure i les mans a les butxaques del seu jupetí. Creu que els plans aniran bé:
“Diria que els irlandesos són una de les nacionalitats que tenen més devoció pel cavall. Sempre que els he passejat m’ho han dit: o en tenen a casa o tenen família o amics que en crien per a curses o per estirar carrosses. Hi ha més gitanos dels que pareix en aquella illa, i molta tradició de fires equines. Si a ells no els importa que ens haguem passat al món elèctric… Els preus no han variat: el passeig continua costant uns 15 euros, i com li dic al meu fill: si n’ofereixen 12, no els direm que no, que no estan les coses per anar perdent viatges. Ara només queda aconseguir que l’equip de govern ens deixi entrar dins del nucli antic amb les noves galeres: el volant va tan fi que podem maniobrar bé per aquells carrers tan estrets”.
0