Aldarulls a la graderia i violència a l'arena en la tornada de les corregudes de braus amb menors a Mallorca gràcies al PP i Vox
LLEGIR EN CASTELLÀ
La vida de sis toros va acabar aquest diumenge als peus de la Serra de Tramuntana. Els van matar dos toreros i una torera a cavall a la plaça d’Inca. Ha passat infinitat de vegades d’ençà el 18 de setembre de 1910, quan es va lidiar la primera mitja dotzena de bous al coliseu d’aquesta capital agrícola: poble gran, ciutat petita; insular, però no tan diferent d’Almendralejo, Medina del Campo, Valdepeñas o Ejea de los Caballeros. El 13 d’abril de 2025, però, no serà una data més. Passarà el temps i resultarà difícil oblidar aquell Diumenge de Rams en què centenars d’adolescents van viure en directe tres hores de pasdobles i aroma de farias, de moviments de capa i muleta, de patiment i mort. També hi havia boixos, alguns tan petits que encara surten al carrer agafats en braços pels seus pares.
A efectes pràctics, el benestar animal acaba de retrocedir gairebé vuit anys a les Illes Balears. Els que han passat des que, al juliol de 2017, el primer Govern Armengol (PSIB, Més per Mallorca, Podem) aprovàs la Llei de Toros a la balear. La norma pretenia mantenir la tauromàquia sense piques, sense banderilles ni estocada final. Sense sang per evitar la tragèdia del desenllaç. L’últim Govern de Mariano Rajoy va dur la qüestió al Tribunal Constitucional, que va esquarterar la norma. Sense pietat. Es va decidir que, bàsicament, a les places mallorquines (les úniques actives de l’arxipèlag), els toros continuassin morint. Els membres del tribunal només van concedir dos indults: prohibit l’alcohol, prohibida la venda d’entrades a menors d’edat.
El primer veto fa temps que es burla amb més o menys barra: aquest diumenge, juntament amb el puro, més d’un aficionat va sortir de casa amb una bota de vi sota el braç. El segon veto era més difícil d’esquivar, però va caure el 29 d’octubre de 2024. El vot conjunt del PP i VOX va servir per esborrar el poc que restava de la fórmula taurina que havia proposat l’últim pacte progressista. Els menors, acompanyats d’un tutor legal, tornarien a les graderies. Inca ha estat la primera correguda. I els partidaris de la tauromàquia no poden estar més eufòrics. Ahir van fer una demostració de força. Van omplir de gom a gom una plaça de tercera que, una de les darreres vegades que es va utilitzar, el 2019, feia un aspecte ben tètric.
“El meu padrí m’ha ensenyat aquesta afició”
Són les cinc i mitja de la tarda. Els voltants del coliseu són a vessar. Cues tan llargues com miscel·lànies. A la rajola de davant, camises i ulleres Ray-Ban d’estil aviador; a la de darrere, xandall de gala i ulleres Versace tamany ciclista. Pentinats amb laca i cues altes; collars de perles i collars d’or; capells d’ala ampla, boines, gorres esportives; banderes mallorquines i polseres rojigualdas. Americanes d’espatlles generoses entre les dones i, sobretot, jupetins a dojo entre els hòmens. És la peça de roba fetitxe, i la tarda acompanya per vestir-la: no fa fred, però el cel és gris. Amenaça pluja damunt unes converses on es parla en castellà de barri obrer i en mallorquí de poble, en mallorquí de Ciutat (Palma) i en castellà de barri turístic. Diferents cares d’una mateixa illa reunides, en principi, per una passió: la tauromàquia. I, al bell mig del bullici, un nombre gens petit de jóvens. Com en Carlos Capote i en Philip Marchena, divuit i disset anys. D’Alcúdia i castellanoparlants. Tots dos es van quedar “amb les ganes”, diuen, d’anar l’estiu passat “a la correguda de Palma”.
–Què és el que més vos agrada del toreig?
–L’art del torero… i veure tanta gent reunida per una cultura espanyola. És molt polit. Per desgràcia, les cultures cada vegada es van perdent més. Jo hi vaig poder anar de petit a una correguda, a Alcúdia, però allà ja no se’n fan. Als toros hi he anat sobretot a Sevilla: els meus padrins són de Morón de la Frontera i, quan anam a veure la família, m’hi duen.
–Per a tu no és una tortura això? No empatitzes amb el patiment de l’animal?
–No. Al meu pare els toros no li interessen gaire, però el meu padrí m’ha ensenyat aquesta afició.
Diu en Carlos.
–Heu seguit el debat polític i la votació que torna a permetre que els menors entrin a la plaça?
–He sentit alguna cosa, però per a mi és cultura, no política.
Respon en Philip, però el seu amic el contradiu:
–Una poc de política sí que n’hi ha, perquè cada partit té una opinió diferent sobre la tauromàquia.
Manifestació contra la tauromàquia
Es fa difícil sentir les seues veus perquè, de l’altra banda del carrer i d’un cordó d’agents de la Guàrdia Civil armats amb fusells d’assalt, arriba la remor dels tambors. Un megàfon llança proclames que repeteixen desenes de goles: “Assassins!” “Abolició!” “La tortura no és cultura!” És la concentració convocada per diversos col·lectius (Fundació Franz Weber, Satya Animal, Progreso en Verde i la plataforma Mallorca Against Bullfighting), una protesta que provoca moltes mirades iròniques, bastantes burles i menyspreu per part d’alguns taurins: “¡Rojos!”
“A Mallorca hi ha bastant afició als toros, el que passa és que... Ha d’haver-hi llibertat! I més quan parlam d’una tradició tan nostra, és una cosa nacional!” explica una senyora que hi compareix, a la correguda, juntament amb un grup d’amigues, totes entre els seixanta i els setanta anys, totes de pobles de l’interior de l’illa: “La meva llibertat acaba on comença la d’ells, i al contrari. Han de respectar igual que respectam noltros. Els antitaurins? Que diguin el que vulguin. Però jo no veig aquestes manifestacions a clíniques avortistes… i jo, per exemple, no avortaria”.
Han de respectar com respectam noltros. Els antitaurins? Que diguin el que vulguin. Però jo no veig aquestes manifestacions a les clíniques d'avortament... i jo, per exemple, no avortaria', comenta una de les assistents
És una visió completament diferent de la que té na Sara Puche que, per edat, podria ser filla d’alguna de les amigues de la senyora taurina. No les pot comprendre. De cap manera: na Sara és una de les manifestants. “No veig normal que hagin d’assassinar un toro –ni cap animal– i que, en aquest cas, se’n faci espectacle. Que formi part de la cultura espanyola em pareix vergonyós; ho veig molt cavernícola, la veritat”, explica. Ella va adquirir “consciència antitaurina” quan es va fer vegana: “Quina diferència hi ha entre un ca i un toro? Per a mi, cap. L’expectació és l’única cosa que diferencia el que passa en un escorxador, on tot ocorre a porta tancada, del que passa a la plaça. Al supermercat no hi ha pantalles: quan agafen un tros de carn no veuen com s’ha matat l’animal. En realitat, no hi ha diferència, però aquí la porta està oberta perquè es vegi l’assassinat. Em sembla molt greu que avui es torni a exposar els menors a aquest tipus de tortura animal”.
Quina diferència hi ha entre un ca i un toro? Per a mi, cap. L'expectació és l'única cosa que diferencia el que passa en un escorxador, on tot passa a porta tancada, del que passa a la plaça. Al supermercat no tenim pantalles: quan agafen un tros de carn no veuen com s'ha matat l'animal. En realitat, no hi ha diferència, però aquí la porta està oberta perquè es vegi l'assassinat. Em sembla molt greu que avui es torni a exposar els menors a aquest tipus de tortura animal
En Peter Janssen es va convertir en activista antitaurí fa onze anys. Vivia a Don Benito, Extremadura, i, una darrere l’altra, va irrompre a les places de Mèrida, Badajoz i Càceres amb camisetes reivindicatives contra “un espectacle que banalitza la violència”. Com ha recordat, megàfon en mà, a les milers de persones que, a batzegades, van entrant al coliseu d’Inca, Janssen ha recorregut tota la geografia on la tauromàquia no ha estat abolida: Colòmbia, Portugal, el sud de França, Mèxic…
“No és fàcil fer el que faig. M’han agredit més d’una vegada i tenc multes per defensar els animals. Pacíficament. Les vaig pagant gràcies al suport i les donacions de les persones amb qui compartesc aquesta reivindicació. Això no hauria de ser una qüestió política, encara que PP i VOX hagin canviat la llei perquè els infants puguin tornar a les corregudes aquí a les Balears. Els animals no identifiquen entre esquerra o dreta. Només volen viure”, explica en castellà. I remata en anglès: “We won’t stop till they don’t stop of killing.” No aturarem fins que no deixeu de matar-los. Però la protesta d’en Janssen es queda, aquesta vegada, a les portes de la plaça. Inca és una de les vuitanta on ja ha saltat: “Em coneixen, no em deixaran entrar.” Entre l’allau humana que, passades les sis de la tarda, segueix entrant al cos, és fàcil imaginar-se el neerlandès passant desapercebut entre la multitud. No hi ha control als accessos.
No és fàcil fer el que faig. M’han agredit més d’una vegada i tenc multes per defensar els animals. Pacíficament. Les vaig pagant gràcies al suport i les donacions de les persones amb qui compartesc aquesta reivindicació. Això no hauria de ser una qüestió política, encara que PP i VOX hagin canviat la llei perquè els infants puguin tornar a les corregudes aquí a les Balears. Els animals no identifiquen entre esquerra o dreta. Només volen viure
On és la seguretat?
Ni es revisen bosses ni motxilles, ni s’escanegen les entrades, totes de paper, ni, aparentment, ningú compta el nombre d'espectadors que entren al recinte circular. A la porta gran, moltes mans estenen les seves entrades i menys mans, com poden, les recullen. A mig matí, quan es van vendre les últimes localitats, ja es percebia aquest retorn a un món analògic. Els toreros es reunien en un despatx minúscul amb el president de la plaça just abans de sortejar els toros que mataria cada un. Els picadors, de paisà, provaven les piques als estables on descansaven els cavalls. Majors amb bastó pujaven a un esglaonet per mirar per a través d’un forat el corral on els sis braus menjaven herba per última volta, aliens al seu sacrifici públic. Els empleats de l'empresa que muntava la correguda llançaven, amb accent de la Baixa Andalusia, una petició, “contadlo bonito”, als periodistes que recollien les acreditacions. Una parella de la Benemèrita repassava l'operativa de la tarda asseguda en una taula de fusta al bar de la plaça (decorat amb cartells dels coliseus de Palma, d'Alcúdia, de Muro, de Felanitx: des de Cocherito de Bilbao a Jesulín de Ubrique, cent anys de tauromàquia mallorquina, matar toros a l'illa va ser tot un negoci fa dècades).
Per subratllar la sensació retro, entre els boixos que, després de l’esmorzar –panada i Laccao– corrien per l’albero, n’hi havia un vestit amb una camiseta del Milan que va entrenar Arrigo Sacchi. De cop i volta, Inca tornava als anys vuitanta.
Ja toquen les sis i quart. Un nadó, de cabell ros, amb pocs mesos, potser ni mig any des del dia del seu naixement, és a punt d'entrar a la graderia a coll del seu pare. No poden passar, però. Els accessos a la graderia d'ombra estan col·lapsats. La Guàrdia Civil vol posar ordre, redistribuir el personal. Ho aconsegueixen d'aquella manera perquè la instal·lació no ajuda. El graderia és de pedra, com les que es van extingir als estadis de futbol espanyols fa trenta anys per augmentar la seguretat.
La seguretat no és precisament el punt fort de la plaça d’Inca. Graderies llançades a perdre pel pas del temps (la manca d’ús sol comportar manca de manteniment). No hi ha escales, els passadissos són més estrets que una llei franquista. Les entrades no estan numerades i es sap que a la plaça poden entrar tres mil cinc-centes persones perquè, amb guix, hi ha números marcats damunt el gris de la pedra. El desordre és evident. El públic busca acomodar-se com pot, els més veterans solen ser els més previsors, i van entrar abans de les cinc, però, una hora i escaig després, n’hi ha que exigeixen, de males maneres, lloc, i bo, per plantar el coixinet que s’han portat de casa. No hi ha manera que s’enceti la correguda i, és, llavors comencen els xiulets i les tensions. Entre diversos homes que son, dempeus, a la filera més alta de la zona de sol pareix produir-se un aldarull. Enmig del marro, hi ha un al·lotet. No arriba als deu anys.
Sona la megafonia. Amb les agulles marcant les sis i mitja, la banda s’atura i s’escolta una veu madura i masculina que demana que els cossos més atlètics pugin a la llotja. Dit i fet. Desenes de braços es pengen de la barana i passen de la graderia a la zona noble. Hi haurà més espai per seure i la correguda, finalment, podrà començar. Sis miuras de entre cinc-cents i sis-cents quilos –la primera vegada des de 1928 que la ramaderia més coneguda d’Espanya sacrifica els seus toros a la plaça d’Inca– perquè els matin, en trams de vint minuts, la torera a cavall Léa Vicens i els toreros Manuel Escribano i Jesús Enrique Colombo. La megafonia tornarà a sonar una estona després, quan ja hagin mort Miracielo, Butaquero i Luminoso (després caurien Variado, Hatero i Bolichero). Amb les agulles marcant les vuit, la banda s’atura i una veu jove i femenina felicita el públic per assistir-hi i l’anima a tornar el 3 d’agost (“Volvamos a hacer historia, llenemos de nuevo la plaza, afición”), data en què hi ha programada la correguda d’estiu que, curiosament, no es celebrava a la capital de la comarca des Raiguer des de 2019.
Vox, l'únic partit als toros
“Com a Ajuntament no donam cap suport a la correguda de toros. De fet, no hi ha hagut presència institucional. Si tenen tota la documentació en regla, poden celebrar la correguda. És la Guàrdia Civil qui té la potestat de vetllar perquè es compleixin totes les normes”, expliquen des de l’equip de govern d’Inca, un dels pocs feus que li queden als socialistes a les Illes Balears després de la desfeta electoral de maig de 2023. A la correguda tampoc va comparèixer cap alt càrrec del Partit Popular. Llorenç Galmés, president del Consell de Mallorca, va estimar-se anar a un partit de bàsquet, on va coincidir amb l’alcalde de Palma, Jaime Martínez. Marga Prohens, al seu Twitter, va penjar fotos amb les palmes que es reparteixen després de la missa del Diumenge de Rams. El cabdal polític que representa un esdeveniment tan multitudinari va quedar en mans de VOX. El seu antic líder autonòmic, Jorge Campos, ara diputat al Congrés dels Diputats, ja va celebrar fa uns dies el retorn de la tauromàquia a Inca al plató d’una televisió ultra.
Anit, mentre la il·luminació artificial resplendia en el groc de l’arena, Campos es va fer una foto que va pujar aquest matí al seu compte d’X: “La llibertat ha triomfat. La lluita ha valgut la pena”. Ahir, al començar la correguda, ja va publicar: “Els nens han pogut anar a veure els toros. La plaça d'Inca plena a vessar. La llibertat, la cultura i l'art que representa la tauromàquia han triomfat a Mallorca”. Minuts abans, una manifestant antitaurina, en veure’l entrar per la porta gran, li havia desitjat “un tret al clatell”. Minuts després, quan un dels toros agonitzava amb quatre banderilles desangrant el seu llom, un espectador va llançar un crit des de la zona de sol. Va aprofitar el silenci sepulcral que anticipa la puntilla que acaba amb la vida de l’animal. “¡Pedro Sánchez, dimissió!” Gran part del públic va fer mamballetes. Igual de fort que quan, durant el paseíllo es va sentir l’última nota de l’himne d’Espanya.
0