LLEGIR EN CASTELLÀ
Porque un beso tuyo, no lo cambio por ninguno / Y por eso te canto, este bolero moruno. La música surt per una finestra sense vidre. L'interior de la casa és buit, en obres. Al centre de la imatge hi ha una escaleta de pintor. Pujat, un home que, mentre aplica vernís amb una brotxa a les bigues de fusta del sostre, canta: Y me gustaste tanto que a tus encantos yo me rendí / Y de la noche aquella, noche tan bella, muy enamorado estoy de ti. La lletra del bolero resumeix la relació establerta entre el cap d'aquest treballador i sa Penya.
L'holandès Bernardus van Maaren –exboxejador, venedor de cotxes clàssics, emprenedor (diu que el seu primer negoci el va iniciar amb 16 anys)– ha comprat 30 habitatges en aquest barri. 30 habitatges en només 13 anys. Moltes de les cases blanques que treuen el cap entre el port i la muralla renaixentista d'Eivissa són seves. La majoria necessitaven una reforma urgent, en el millor dels casos. En el pitjor, eren una ruïna. Vuit ja són habitables, però la resta necessiten hores de feina. En altres plantes baixes del carrer Alt, el carrer on sona el bolero, l'escena es repeteix. La simfonia de sorolls de la quadrilla de treballadors que donen servei a Bernardus Van Maaren difumina, també, l'etiqueta que ha carregat sa Penya des de la dècada dels setanta: el lloc on aconseguir gramos, picos, pollos; un supermercat de la droga que després de cada batuda policial reapareixia amb més força.
“Volem que sigui un barri amb gent que aporti llum i tregui la foscor”. La cita pertany al reportatge que va publicar el 14 de setembre Diario de Ibiza sobre els plans immobiliaris de Van Maaren a Sa Penya. El verb es conjuga en plural perquè la frase, a més de la de Bernardus, es posa en boca de Nienke Nishi Siekman, la seva dona i sòcia. Abans de constituir Van Maaren Kings and Queens SL amb la seva parella, aquesta executiva va treballar en corporacions com Sygenta (fabricant de pesticides amb seu a Suïssa) o Diageo (productora i distribuïdora escocesa de whiskys, rons, ginebres). A la proposta d'entrevista del diari per participar aquest reportatge, responen, per correu, que no se senten “massa còmodes” parlant amb la premsa. Finalment, accepten respondre unes preguntes per escrit.
“El Monopoly portat a la vida real”
Les càmeres i els micròfons, no obstant això, no semblen ser un problema per a Bernardus van Maaren. Presumeix de tenir suficient material brut “per produir un documental” sobre les seves inversions a sa Penya. Diversos extractes de les negociacions i reunions que ha dut a terme en els darrers anys es poden veure al canal de YouTube de la seva empresa. Als vídeos abunden les imatges de dron i la música èpica. L'últim es va publicar fa uns dies. Resumeix el gran salt que va fer el seu projecte immobiliari durant el 2016. Es llegeix a la descripció, escrita originalment en holandès: “En un moment en què tots tenien dubtes, per a nosaltres només existia la DETERMINACIÓ (...) El Monopoly portat a la vida real va començar llavors. Defensem els veïns de la zona. (...) Gràcies a vosaltres, que crèieu al nostre petit grup d'inversors”.
A la primera escena, Bernardus (i Nienke, gairebé fora de pla) estan asseguts en una terrassa amb un paio que vesteix una armilla de color vermell. Sota la seva barba rossa, vikinga, amb un retolador verd, l'empresari traça línies i cercles en un pla de sa Penya. Assenyala un carrer i deixa anar, en anglès: “Per mi això és un projecte”. L'home de l'armilla vermella arrufa les celles. Assenyala un altre carrer i afegeix: “Això és un altre projecte”. L'home de l'armilla vermella fa cara de sorpresa. “Aquí tenim la plaça Drassaneta”, remata Bernardus. La cara de l'home de l'armilla vermella ja és d'incredulitat total. “Això són projectes per a mi”, escolta de boca de Van Maaren, i li pregunta:
–A què et refereixes que…
L'holandès l'interromp.
–Perquè per a mi és possible!
L'home de l'armilla vermella mou el cap. Balbuceja un “ok”. Sent que la resposta queda curta davant l'operació de béns arrels que li estan proposant: “No sé què dir”. Dubta si és convenient jugar la partida de Monopoly a la qual estan convidant-lo. Els mateixos dubtes que sembla tenir un altre home, un col·laborador amb pinta d'advocat expert en gestió immobiliària. Amb ell parla Van Maaren del problema de l'okupació que, unida a la venda i consum de droga, ha patit tradicionalment sa Penya (el 2016, l'Ajuntament d'Eivissa va aconseguir desallotjar uns 40 habitatges a què no podien accedir els seus propietaris des de feia dècades, la majoria famílies de cognoms eivissencs que van marxar del barri entre els seixanta i setanta).
“Tens cinc famílies en una casa [que has comprat]?”, li pregunta el col·laborador a Van Maaren. L'holandès respon: “Sí, compraré més cases mentrestant”. “I com els llançaràs, com els faràs fora?” “A la meva manera. Sense policia”. La fórmula s'intueix, però no es diu: ofertes tan altes que no es puguin rebutjar. De diners, sense parlar gairebé mai explícitament de diners, en parla Van Maaren amb diversos homes, tots d'ètnia gitana. Diversos moments de les reunions apareixen al vídeo. El límit entre la realitat i la teatralització és difús. Els venedors potencials el reben als seus salons, el tracten “d'amic”, li asseguren que li vendran la casa “només” a ell, s'ofereixen per fer d'intermediaris i localitzar un propietari-fantasma i, també, per fer d'escuts davant les amenaces que estaria rebent l'holandès: “T'està molestant, tu vols que jo parli amb ell?”. Un informa, en l'únic moment en què s'esmenta una xifra exacta de diners, que un habitatge està a la venda a un preu immillorable: “500 euros el metre quadrat! Una casa de 100 m2, 50.000 euros. Això és un regal, un regal, Van Maaren!”.
En un vídeo, Van Maaren xerra amb un col·laborador sobre els habitatges que estan okupats i que dificulten la seva particular partida de Monopoly. 'I com els llançaràs?', pregunta l'home. 'A la meva manera. Sense policia', respon l'empresari. La fórmula s'intueix, però no es diu: ofertes tan altes que no es puguin rebutjar els propietaris gitanos
Al vídeo també apareixen imatges de l'inversor immobiliari boxejant, amistosament, amb nens i adolescents, els fills dels veïns. Riuen. Es fan selfies. Un paio que parla anglès amb accent llatí, amb tot l'aspecte de ser l'inquilí d'una de les primeres cases que Van Maaren Kings and Queens SL va posar al mercat immobiliari eivissenc, tanca el clip amb el raonament següent: “No és un Santa Claus per a aquesta gent, però sí algú a qui volen i respecten. Potser hi ha una mica de gentrificació en aquest barri (...) La pitjor part de la gentrificació és quan s'expulsa la gent que abans vivia aquí perquè ja no poden assumir el cost de vida. Però ell no està fent això, ell vol que la gent es quedi al barri. Per mi és al·lucinant, això ho converteix en una mena de sant. (...) És una bona persona i està fent el millor per a aquesta comunitat”.
El vídeo acaba amb un carrusel de bones paraules. Elogis mutus. Promeses de futur. Una determinació infrangible. Moltíssimes encaixades de mans. Segons l'empresari holandès, als seus discos durs hi ha dues mil hores de reunions emmagatzemades. Tot i això, per intentar conèixer els detalls del seu macroprojecte, Bernardus van Maaren respondrà per escrit: “En la meva vida com a empresari i personalment, part de les millors, correctes i més lleials persones, les he conegut al barri de sa Penya, perquè ells saben què significa el valor de la paraula, i què representa l'ordre, la llei, el respecte i l'honor. Tot i que hi havia moments difícils, són pocs els inconvenients que hem tingut amb certes persones i això és una cosa que no podem negar. Però la majoria dels habitants de sa Penya amb les quals he tractat són persones que donaré suport i podran comptar amb mi, mentre això sigui mutu. A poc a poc els propietaris dels habitatges es van anar comunicant amb nosaltres oferint-nos en venda les cases, i per part nostra amb la idea de millorar el barri estem molt involucrats buscant les millors oportunitats tot el temps, sempre tenint com a prioritat la passió i l'amor per sa Penya com si fos un projecte de vida”.
“Van Maaren? És clar que el conec”
Sa Penya, ja ho diu el topònim, és el pendent més dòcil del vessant d'un penya-segat: va ser barri de pescadors i mariners. Recórrer-lo és un puja i baixa continu per una guia de carrers de medina. Al principi de l'ascensió, entre els carrers Floridablanca, Retir i Sant Pere, sí que hi ha veïns davant d'unes cases conservades en molt pitjor estat que les de la zona alta. Dones i homes treuen cadires a les portes, s'asseuen, guarden silenci. Una italiana, amb una evident síndrome d'abstinència, camina de pressa sobre l'empedrat. No semblen veure-la. Les mirades són suspicaces, en canvi, quan escolten el clic-clic de la càmera de fotos. “Van Maaren? És clar que el conec, però no, no m'ha fet una oferta per ca meva”, diu un noi de vint anys. Entre els tatuatges que porta al coll es llegeix una paraula: Lleialtat.
“Amb nosaltres mai no s'ha posat en contacte. Que un estranger vulgui invertir a sa Penya no és gens estrany. Sempre ha passat, però un boom com el d'aquesta empresa holandesa no l'havíem vist mai. No m'estranya que li vegin possibilitats: sa Penya seria un barri súper xulo, però primer caldria acabar de debò amb els problemes de droga i delinqüència que hi continua havent”, explica Joaquín Manuel Senén. Vinculat a una família molt arrelada als barris de la Marina i sa Riba –els seus germans i ell van mantenir en marxa fins fa un parell d'anys La Bomba, un obrador de iogurts artesans que va obrir el 1954–, presideix l'associació de comerciants d'aquesta zona portuària. La base de la postal que emmagatzemen als mòbils els que entren o surten de l'illa amb vaixell, una fotografia coronada per Dalt Vila i les seves muralles on sa Penya és, justament, el centre de la imatge.
Que un estranger vulgui invertir en sa Penya no és gens estrany. Sempre ha ocorregut, però un boom com el d'aquesta empresa holandesa no l'havíem vist mai. No m'estranya que li vegin possibilitats: sa Penya seria un barri súper xulo, però primer caldria acabar de veritat amb els problemes de droga i delinqüència que continua havent-hi
“Eivissa no té res a envejar a cap illa grega, però que a sa Penya es concentrés la venda i el consum de droga ens ha perjudicat molt. La Marina i el port són barris limítrofs. Els comerciants i veïns que més temps hem aguantat aquí no només teníem por de pujar, sinó que vam haver d'explicar molt bé que els nostres negocis no eren allà dalt. Que ara canviï el tipus de resident? Pot ser bo si és gent que hi visqui tot l'any: jo sóc del 67 i recordo durant la meva infantesa una època on els veïns, i per descomptat també les famílies gitanes, feien junts vida de barri. Tothom estava barrejat. Conec diversos casos de xavals gitanos que es van casar amb noies eivissenques. Hi havia comerços, activitat, moviment. Després va entrar la droga i ho va rebentar tot. Hi havia robatoris i violència. Fins i tot algun assassinat”, explica el comerciant als peus d'uns esglaons que acaben en un mur, alt i estret. Omple el buit entre dos edificis; és una tàpia. Una tàpia construïda als vuitanta, diu Senén, per encegar un dels carrerons (n'hi ha un altre igual, una mica més endavant) que unien el carrer d'Enmig, el carrer major de la Marina, amb el de la Mare de Déu, la meca de l'ambient gai a l'illa ja en temps de la dictadura i, alhora, la frontera entre sa Penya i la resta de la ciutat. Per aquestes gateres s'escapaven els camells quan els perseguia la policia.
Abans tothom estava barrejat. Conec diversos casos de xavals gitanos que es van casar amb noies eivissenques. Hi havia comerços, activitat, moviment. Després va entrar la droga i ho va rebentar tot. Hi havia robatoris i violència. Fins i tot algun assassinat
El barri de la droga
L'hemeroteca de Diario de Ibiza ja registra una gran operació antidroga a principis de l'estiu del 1978. Va ser les vigílies de Sant Joan (uns dies després, el 28 de juny, Bob Marley i The Wailers van tocar a la plaça de toros d'Eivissa, el primer dels dos concerts que van oferir a Espanya), hi va haver dos detinguts, de nacionalitat italiana, i es va confiscar una partida considerable. 208 grams d'heroïna pura. 22.400 dosis. Sis milions de pessetes, que al canvi serien més de 250.000 euros. L'última gran batuda data del gener del 2023. Entre aquests quatre arrestos i l'operació del 78, rar és l'any en què la Policia Nacional –que no ofereix dades de la taxa de delinqüència de sa Penya– no ha de pujar fins a un barri que, ràpidament, es va degradar. Des de fa dos anys, després dels desallotjaments i expropiacions que va dur a terme el govern municipal, 14 agents viuen en una zona envoltada per propietats adquirides per Van Maaren. La presència policial no només ha aportat “un pèl de tranquil·litat a sa Penya”, “un treball de formigueta”, com diu Senén. El més evident és el canvi a escala urbanística.
Quan es compara una imatge recent del Carrer Alt (a un costat, les petites motos, diverses són vespes, que utilitzen els policies per conduir per uns carrers on no cap un cotxe; a l'altre, cases en obres amb portes blindades, el logotip de Van Maaren, com si fos la firma en un quadre, estampat sobre l'acer) amb una de fa 15 anys sembla que ha passat molt més temps. Ara, a racons concrets, les parets tornen a refulgir sota la llum mediterrània. Cal fixar-se en alguna pintada (sa Peña, barri sense llei), en alguna resta de droga passejant-se amb tranquil·litat (van arribar la llum i l'aigua, però la vida urbana que imposaven els nous temps) per trencar una mica l'encanteri. Aliens al soroll de les obres, dos paios estan asseguts en una terrassa que corona una casa. Com gairebé totes, l'habitatge segueix les mesures i proporcions de l'arquitectura tradicional eivissenca, aquests cubs emblanquinats que van fascinar i van obsessionar els deixebles alemanys de la Bauhaus que es van instal·lar a Eivissa durant la dictadura, a les albors del boom turístic. A poc a poc, els terrats de sa Penya tornen a ser més que desitjables. Disposen d'unes vistes increïbles a la badia. És fàcil imaginar-los convertits en un club exclusiu o al solàrium d'un apartament turístic.
El pla de Van Maaren Kings and Queens SL és convertir sa Penya en un ressort urbà? Ho neguen per escrit: “Quan vam començar a comprar les cases no hi havia una crisi immobiliària com la que veiem avui. Aquest projecte és més de base social i per a la gent de l'illa, per la qual cosa no ens en beneficiem econòmicament, però, hem de mantenir un cert rang de preus per casa per poder cobrir tots els costos i interessos que paguem a les persones que confien en nosaltres amb el seu capital”. I, sense respondre directament, defensen el dret dels ciutadans de la Unió Europea a comprar propietats a altres països: “Des de fa un parell d'anys veiem i sentim que Europa s'està tornant cada cop més unida, cosa que significarà que no hi ha fronteres ni diferències entre un país i un altre. Com a holandesos ja estem acostumats a tenir una cultura multidiversa al nostre país on tots són benvinguts sempre que compleixin l'ètica d'aquest país en particular”. Ells, Bernardus i Nienke, se senten part de la societat eivissenca. De fet, aquest curs escolar les filles ja l'estan estudiant a l'illa.
Quan vam començar a comprar les cases no hi havia una crisi immobiliària com la que veiem avui. Aquest projecte és més de base social i per a la gent de l'illa, per la qual cosa no ens en beneficiem econòmicament, però, hem de mantenir un cert rang de preus per casa per poder cobrir tots els costos i interessos que paguem a les persones que confien en nosaltres amb el seu capital
El Carrer Fosc fa honor al seu nom. És a la part més baixa de sa Penya, paral·lel al de la Mare de Déu, i és estret, però l'ombra que projecten les parets de les cases s'agraeix entre les darreres calors de l'estiu. D'un dels seus portals en surten dues dones (anglosaxona i espanyola) i un home (que parla un anglès amb un accent marcat del sud d'Itàlia) discutint les condicions d'un lloguer. A un parell de números de distància han viscut Sheila García Castro i el seu xicot. Grancanaris i treballadors de l'hostaleria. No tornaran; almenys, a sa Penya.
–Hem pagat 1.250 euros per aquest apartament, que està molt ben reformat, però no té res de llum. És una cova. Per què vam venir aquí? És el més barat que aconseguim trobar. Per sort, treballàvem força a prop, però a tot el port no queden comerços ni hi ha serveis per als veïns. Tot és turístic. Aquest barri podria ser bonic, però hi continua havent problemes de brutícia i falta de respecte. Poden viure policies a la part de dalt, però a la zona baixa hem vist problemes de drogues.
Un reportatge publicat per La Voz de Ibiza el juny passat explicava que dels vuit habitatges que lloga actualment l'empresa de Bernardus Van Maaren i Nienke Nishi Siekman la meitat es dediquen al lloguer temporal i els altres quatre allotgen arrendataris permanents. Els preus d'aquests lloguers (entre 1.500 i 2.000 euros al mes) són superiors als que pagaven la Sheila García Castro i la seva parella. Tots els antics llogaters que apareixen als vídeos de YouTube eren estrangers i, la majoria, parlaven en anglès o francès.