LLEGIR EN CASTELLÀ
Adela, el seu fill i la seva nora donaven a la senyora 450 euros cada mes. A aquesta quantitat sumaven un altre bec per a l'aigua. La llum estava inclosa. La senyora els confirmava el pagament del lloguer retornant-los un rebut on apareixien la seva signatura i DNI. La rutina es va repetir cada trenta dies durant més de dos anys. Papers per paper, de mà a mà. Un acord de paraula, sense contracte pel mig. “Paguem fins que a la senyora, que ja era molt gran, van haver d'ingressar-la en una residència”, diu Adela. “Preguntem al seu fill a qui havíem de pagar a partir d'aquell moment i ell, molt sorprès, ens va preguntar per què estàvem pagant a la seva mare si ella no era la propietària ni tenia relació directa amb els amos de la finca”.
Segons explica Adela, tant ells, com les altres “vuit o nou famílies” que vivien en tres antics barracons de l'Exèrcit que s'havien convertit en habitatges després que el terreny als afores d'Eivissa on es trobaven perdés el seu ús militar, només llavors es van adonar del que havia passat. Aquella dona gran amb qui tenien “una relació de molta confiança, gairebé d'amistat” els havia estat estafant, segons la seva versió. “El fill ens va explicar que a la seva mare el deixaven viure allà perquè ell sí que coneixia els amos i els va demanar el favor perquè la senyora gaudís la seva vellesa en un lloc bonic, amb jardí i un pati molt assolellat. Però ella, segons ens va dir, no tenia permís per llogar les cases. Nosaltres sempre pensem que ho feia amb el consentiment de la propietat. El fill també ens va dir que ell no sabia res i que no tenia ni idea de què havia fet la seva mare amb els diners que paguem”, comenta Adela.
Aquell disgust és “aigua passada” per a ella, però va tornar al seu cap recentment. Va passar al confirmar-se la decisió judicial que feia guanyar els propietaris –una promotora immobiliària anomenada Eivissa Dalt Developments, amb seu a Pozuelo de Alarcón, Madrid– el procés per treure de la finca les persones que hi vivien. El desnonament es va produir el 8 de maig. No hi va haver incidents, malgrat que durant el desconfinament la població s'havia multiplicat per tres. De la trentena de veïns que durant l'última dècada i mitja havia habitat els barracons –diverses famílies, hi va haver menors fins a l'últim dia–, se n'havia saltat més de vuitanta. Els últims a establir-se dormien en caravanes, furgonetes o infrahabitatges, aparcades o construïdes a la meitat sud de la parcel·la. L'amplitud, 11 mil metres quadrats, la convertia en el lloc perfecte perquè en pocs mesos s'alcés un altre dels poblats barraquistes que avui proliferen a l'extraradi de la capital eivissenca.
Adela, que no es diu així però prefereix no desvelar el seu nom real, explica la seva història amb un fil de veu. El que “més mal” li va fer quan va haver d'abandonar la casa per la qual va pagar un lloguer a qui no devia durant dos anys i on va continuar vivint, després, durant dotze més, “és que alguns mitjans publiquessin” que n'havia “enganxat una puntada a la porta” per colar-se en una llar aliena. Que mesurin “amb el mateix raser a tothom”. Mentre creixia l'assentament de barraques, ella va sentir que “tarda o d'hora” es veurien “al carrer”. Però, insisteix, el seu cas, “i no és l'únic”, té un origen tan peculiar com diferent: “Els rebuts que encara conservo i que vam posar a les mans de la nostra advocada demostren que ni la meva família ni altres persones vam tenir intenció d'okupar il·legalment”.
Els rebuts demostren que ni la meva família ni altres persones vam tenir intenció d'okupar il·legalment. El fill de la suposada propietària ens va preguntar per què estàvem pagant a la seva mare si ella no ho era ni tenia relació directa amb els amos de la finca
“Estan demanant mil euros per llogar un llit”
Tot i que Adela encara no està jubilada, ha fet els seixanta. Amb el sou, diu, a Eivissa no pot aspirar a pagar una habitació en un pis compartit. “Estan demanant mil euros per un llit”. La seva xarxa d'afectes la va sostenir després del desnonament: mentre els pares dels seus néts traslladaven la família a una caravana, ella ha trobat lloc a casa d'una antiga nora amb què té “molt bona relació”. “Així anem tirant, però el que tinc clar és que no em vull marxar d'aquesta illa. No vaig néixer aquí, però sóc eivissenca: vaig arribar amb sis anys”, comenta.
Mai va comprar un habitatge i de lloguer vivia quan, el 2010, pel boca a boca, va decidir mudar-se a la finca on ja no pot entrar. “Primer va venir el meu fill amb la família i després vaig venir jo amb un altre dels meus fills. Aquestes cases ens van semblar un paradís: pagàvem menys lloguer que al pis on vivíem, molt humit i fosc, i teníem llum, aire lliure, espai perquè els nens juguessin, el col·legi on anaven a dos passos, teníem el mar a prop, es podia anar caminant al centre… Van ser uns anys molt feliços perquè, a més, tots els llogaters ens portàvem molt bé. Un s'encarregava del manteniment, teníem la finca preciosa i, fins i tot, a casa nostra la senyora ens va donar permís perquè construíssim un altell de fusta”.
Primer va venir el meu fill amb la seva família i després vaig venir jo amb un altre dels meus fills. Aquestes cases ens van semblar un paradís: pagàvem menys lloguer que en el pis on vivíem, molt humit i fosc, i teníem llum, aire lliure, espai perquè els nens juguessin, el col·legi al qual anaven estava a dos passos, teníem la mar a prop, es podia anar caminant al centre… Van ser uns anys molt feliços perquè, a més, tots els inquilins ens portàvem molt bé
Els dies, assegura Adela, no van canviar gaire quan va desaparèixer la falsa propietària: trucant a camions cisterna omplien els dipòsits que feien brollar les aixetes de les cases i buidaven la fossa sèptica on s'acumulaven la immundícia que s'escorria per les canonades. “Tot es pagava a escot, ningú no s'escaquejava”. Però també van aparèixer problemes que evidenciaven els llimbs en què es trobaven: diu Adela que fins que no van haver d'encarregar-se de la gestió de la finca no se n'havien adonat, per exemple, que la llum estava punxada.
– Mai vau pensar que acabaria apareixent la propietat i que voldria utilitzar el seu terreny?
– Mai ens neguem a pagar, ho faríem amb molt de gust si fos una quantitat raonable, només volíem saber a qui. Nosaltres el que vam intentar va ser posar-nos en contacte amb el propietari del terreny, però no hi va haver cap manera. El màxim que vam esbrinar és que es tractava d'un banc irlandès. Era impossible comunicar-s'hi. Va passar el temps, ningú no va venir. Hi va haver qui va decidir marxar perquè va trobar alguna cosa millor i més segura, una cosa cada vegada més difícil perquè els preus no feien més que pujar i pujar. Per això, quan algú deixava casa seva, ràpidament avisàvem algun conegut que estigués buscant un bon habitatge i no el trobava, i s'hi venia. No hi havia problemes de convivència: érem sempre vint i trenta persones, ens portàvem molt bé, col·laboràvem. Fa uns set anys vam trucar als serveis socials de l'Ajuntament [d'Eivissa] perquè comprovessin que estàvem vivint allà en condicions més que dignes. També va venir la Policia Local. Va ser llavors quan ens vam empadronar aquí. Al meu DNI encara no surt l'adreça perquè no ho he renovat des de llavors, però tinc el certificat d'empadronament.
El gabinet de comunicació municipal explica que, efectivament, hi ha hagut persones empadronades a la finca. En el moment del desnonament eren tres els habitatges, però en van arribar a ser cinc: dos amb informe policial, un amb informe d'entitat social i dos més amb contracte de lloguer. La Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, l'únic col·lectiu que segons Adela “s'ha preocupat realment” per la situació dels llogaters de la finca, desconeix qui podia estar empadronat amb un arrendament legal, però apunta un altre home que viu a la finca fa més d'una dècada. No dormia als barracons. Ocupava una casa molt més gran, situada al centre de la parcel·la, a tot just vint metres del pati que formaven els altres habitatges, un edifici que havia allotjat un restaurant i, després, un hotel amb sala de festes molt conegut a l'illa, el Rústic. La mateixa persona que, en nom de la propietat de la finca, va presentar la denúncia als jutjats d'Eivissa per activar el procés de desnonament.
Adela explica la seva versió dels fets: “Necessitaven la seva ajuda per fer-nos fora. Creiem que els propietaris, quan van voler fer ús dels terrenys, van parlar amb ell i el van contractar com a vigilant, falsificant la data del contracte perquè semblés que va entrar a viure aquí gràcies a aquesta feina. Però nosaltres ja vivíem aquí quan va arribar aquest noi: el fill de la senyora que ens cobrava el lloguer el va allotjar a la casa gran perquè li fes un ull a la seva mare. La meva família i jo sempre vam tenir bona relació amb ell, però van ser els seus assumptes els que ens van portar problemes”.
L'afectada posa un exemple: “Ell guardava una moto en un garatge i quan, després de la pandèmia, la zona de baix del terreny ja s'havia omplert de casetes i furgos, una d'aquelles persones va aprofitar que aquest noi estava de vacances per obrir el garatge i ficar-s'hi. Per què he de viure en una caseta feta amb quatre fustes si aquest té fins i tot garatge?, devia pensar. Però, és clar, quan l'altre va tornar no li va fer gràcia el que havia passat: va anar a buscar l'home que s'havia ficat al garatge, es van barallar i va haver de venir la policia. Però els problemes venien de lluny: en marxar la senyora a la residència i quedar-se al seu aire, ja havia decidit llogar les habitacions de la casa gran”.
Un home que viu en un edifici que havia albergat un restaurant va presentar, en nom de la propietat, la denúncia per a activar el procés de desnonament. 'Necessitaven la seva ajuda per a tirar-nos. La meva família i jo sempre vam tenir bona relació amb ell, però van ser els seus assumptes els que ens van portar problemes', comenta Adela, una de les desnonades
“I quan ens vam adonar que aquesta persona no era l'amo i que ningú pagava per viure-hi a dins, ens vam negar a continuar pagant-lo. Jo li vaig haver de donar 2.400 euros per entrar a l'habitació que em va llogar: sis mesos per endavant. Sembla poc perquè han passat uns quants anys i la situació és molt més greu per trobar casa a Eivissa. Si tens animals, com és el meu cas, ara et poden demanar 15 mil euros per avançat per llogar una mica decent. És impossible, a l'illa no hi trobes res. Fins i tot la policia dorm als cotxes perquè no té on anar. A veïns nostres, que van intentar sortir abans del desnonament, els han estafat amb ofertes falses”, explica Amanda. Mentre escoltava el relat d'Adela, aquesta dona, que tampoc vol aparèixer al reportatge amb el seu veritable nom, assentia amb el cap. La seva situació és calcada a la de la família de la dona que era la seva veïna fins fa tres setmanes: encara que té feina, l'únic lloc que ha trobat per allotjar-se després del desnonament és una caravana.
Quan ens vam adonar que aquesta persona no era l'amo i que ningú pagava per viure allí dins, ens neguem a continuar pagant-li. Jo vaig haver de donar-li 2.400 euros per a entrar a l'habitació que em va llogar: sis mesos per endavant. Si tens animals, com és el meu cas, ara poden demanar-te 15 mil euros per endavant per a llogar una cosa decent
Més sort, però més esforç econòmic, estan fent Aurora (un altre alter ego) i el seu company. Al pis que van trobar fa unes setmanes pagaran 2 mil euros mensuals. És a Platja d'en Bossa, en un edifici “molt sorollós”, ple de “pisos turístics, damunt d'un club musical”. El lloguer s'està menjant gairebé íntegrament els sous de tots dos. “Ens queden uns 400 euros després de pagar la mensualitat”. Aquesta parella va ser la primera a viure de franc als barracons perquè van entrar a l'apartament on s'allotjava la falsa propietària. Ho van moblar “amb gust” i li van fer “un manteniment profund”, relata Aurora mentre ensenya el seu vell apartament en un vídeo que té guardat a la memòria del mòbil. Des del desnonament ho ha vist diverses vegades. Quan dóna al play se li escapa alguna llàgrima, diu. “Com és possible que els treballadors que fem possible que funcionin els negocis, de tot l'any o de temporada, no puguem pagar un habitatge amb els nostres sous?”, pregunta Amanda.
No volen marxar de l'illa
Totes tres conversen a menys de cinquanta metres de les seves antigues llars. Són al parc on jugaven els néts d'Adela i al qual –segons sospiten a la PAH– encara li falten algunes peces de la tanca que el delimita perquè van acabar dins de la finca. Algú les va arrencar per construir al poblat barraquista un corral on guardar galls: les baralles de galls eren un dels negocis al marge de la llei que suposadament es practicaven en els infrahabitatges que es van desmantellar a principis de maig. Aquests jardins, amb gronxadors i tobogans, porten el nom del poeta eivissenc més llegit entre els que han escrit i escriuen en català, Marià Villangómez. Potser, els seus versos més famosos són els que conviden a buscar el que és impossible per mantenir viu el desig:
voler l'impossible ens cal
i que no mori el desig
Les tres desnonades volen obeir aquesta idea. Amanda reconeix que ha sentit la temptació de provar sort lluny d'Eivissa, però que, mentre pugui viure a la caravana, es quedarà. Com li passa a Adela, Aurora es nega a llençar la tovallola. Ha passat més de la meitat de la seva vida aquí: es va instal·lar a l'illa fa gairebé tres dècades. Els successos dels últims mesos l'han afectat “anímicament”: “He demanat baixes a la feina per depressió i funciono a base de pastilles”. “A les xarxes socials has de llegir persones que ens conviden a marxar perquè a la península l'habitatge no és tan car. Però per què m'hauré d'anar? El que ha passat és que la gent s'ha tornat molt egoista i lloga habitacions a mil euros”, es lamenta Adela. I afegeix: “Senyors rics i famosos, no vinguin a l'illa. La gent que us cuina i us serveix està dormint a tendes de campanya”.