LLEGIR EN CASTELLÀ
La vida eivissenca de Verónica ja té data de caducitat: marxarà d'aquí a un any després d'haver-ne viscut vuit a l'illa. Va fer els vint-i-cinc en arribar aquí i, amb trenta-tres, ja ha dit prou, cremada de tant mudar-se.
Des de 2020, està obligada a canviar de casa per poder seguir a casa. Com si fos una universitària, el 30 de juny buida l'estudi on viu, guarda les pertinences on pot, dorm dos mesos de franc (“Aquest any he tingut sort: un company m'ha deixat compartir la seva caseta de camp, estic súper agraïda a ell i a ca seva”) i torna l'1 de setembre. Va ser una condició que li van posar els propietaris des del principi. “No la relloguen en temporada; és una segona residència. Fa quatre anys, quan vaig entrar, ja no es trobava res decent a un preu que pogués pagar sense deixar-me mig sou. Ni tan sols m'he plantejat seriosament si és legal, sempre penso que pot aparèixer una oferta mica millor, però no en surt res. Si m'enfronto, sé que em faran fora”.
L'hivern de Verònica es consumeix buscant. Unes estones les dedica a trobar un cau per passar l'estiu; altres estones persegueix aquest apartament somiat, anual, individual i amb una mensualitat inferior als mil euros. La primera cosa està en perill d'extinció. La segona és una espècie extingida: “Han desaparegut de les webs de les immobiliàries, tampoc te'ls ofereixen pel boca-orella. Al meu apartament vaig començar pagant-ne 650 i, entre l'IPC i les reformes que han fet els propietaris, amb cada nova firma hi ha hagut una pujada. Guanyo uns 2.000 euros al mes i pago 800 de lloguer. I no sé si al setembre me'l tornaran a pujar. Conec moltes persones que paguen el mateix per una habitació en un pis compartit… però m'he de sentir una afortunada? Durant la pandèmia ja vaig marxar uns mesos de l'illa, però ara he decidit anar-me'n definitivament; vull començar de nou en un altre lloc. Aquí he estat feliç, però veig que és impossible estalviar, comprar una casa, progressar”.
Les urgències de Can Misses perdran una experimentada infermera quan Verónica marxi d'Eivissa.
Dormir a l'hospital
Kevin Zoilo ha passat un mes dormint en aquest mateix hospital públic. No com a pacient, sinó per poder completar la seva formació. És R4 a l'especialitat de Ginecologia i, abans d'acabar el MIR, volia veure com es treballava al paritori de Can Misses, on la maternitat gaudeix de bona fama i té totes les places completes. Viure a Eivissa entre el juny i el juliol “hauria estat impossible” si no haguessin acceptat la seva sol·licitud per ocupar una de les setze habitacions que el 2017, veient l'escalada dels preus de l'habitatge a l'illa, es van habilitar a l'edifici més antic de l'hospital.
Tot just dos anys abans, el 2015, s'havia començat a diagnosticar, curar, tractar i operar en unes noves instal·lacions. Tot i triplicar l'espai –26 mil metres quadrats que es van transformar en 72 mil–, ningú no va preveure la creació d'una residència que funcionés com a porta d'entrada perquè puguin arrelar a l'illa els empleats del sistema sanitari: metges i infermers, però també administratius, tècnics i els pilots que volen fins a Son Espases, l'hospital de referència balear, quan hi ha emergències. O, si més no, perquè tinguin l'esperança de quedar-s'hi. Aquesta residència és ara un projecte en ferm i, mentrestant, l'Àrea de Salut ha posat en marxa un programa perquè treballadors que busquin habitatge trobin propietaris disposats a llogar-lo per sota del que dicta el mercat. És a dir, a un preu assumible.
“Mentre esperava la resposta de l'habitació que havia sol·licitat a la residència vaig mirar altres opcions per internet –explica Kevin Zoilo–. El millor va ser un llit a habitació compartida a cent euros la nit. Inassumible. Tot i que sóc d'Ourense i vaig estudiar a Santiago de Compostel·la, he fet el MIR a Mallorca. No va ser fàcil trobar un habitatge, però al final acaba apareixent alguna cosa. Ara a Palma en pago 1.200, però vivint en parella. He pogut comprovar que aquí la situació és molt pitjor. Tot i que els nostres sous semblin alts, deixen de compensar quan el cost de l'habitatge es dispara perquè, a les illes, tot és més car”.
Per atraure i fidelitzar certs professionals de l'hospital, s'ha implantat un complement de 20 mil euros anuals per completar el servei d'Oncologia. Està d'acord? “És una solució a curt termini, perquè els números surtin; però no solucions un problema de base si pagues mil euros perquè vingui algú [de Mallorca] a fer una guàrdia. Així no estàs consolidant el professional. Estaria millor invertir a llarg termini”.
Per a atreure i fidelitzar a uns certs professionals de l'hospital, s'ha implantat un complement de 20 mil euros anuals per a completar el servei d'Oncologia
Zenón Helguera és agent de la propietat immobiliària i sabia que era “una ganga aquell pis” de gairebé un centenar de metres –“D'aquells que ja no es construeixen”– que va ensenyar durant la pandèmia –“Al centre de la ciutat”– a uns compradors que no el van voler –“Havien de reformar-ho: però, a veure, és molt difícil que trobis l'habitatge que somiaves; en la majoria dels casos cal arreglar alguna cosa”– per 295 mil euros. L'escena, una més el dia a dia d'aquest professional, va passar el 2021, però no aconsegueix oblidar-la perquè, més que intuir-lo, ja sabia què passaria amb aquella casa: avui torna a estar a la venda per 380 mil euros. Ha pujat un 30% en només tres anys. “No és un fenomen recent, la tendència dura almenys tres dècades”, explica Zenón Helguera, representant del gremi a l'escola balear i la cambra de comerç eivissenca, “perquè hi ha més demanda que oferta. La lògica –i la corba que hi veig– té un sentit clar i estable. A Eivissa, clara línia ascendent. Un territori limitat amb una demanda que sembla no tenir fi. Fins i tot gosaria dir que sembla desbordar en altres illes per no tenir cabuda aquí”.
Mentre Helguera radiografia el mercat més salvatge d'Espanya –vorejant els cinc mil euros de preu mitjà per al metre quadrat a tota l'illa–, uns quants parells d'ulls curiosos miren l'aparador d'aquesta immobiliària, situada a un baix de Vara de Rei. Idealista ofereix en aquest passeig, el més cèntric de la capital insular, un pis de 150 metres per 4.500 euros al mes (lloguer de temporada, pagament per avançat) o habitatges a un preu mitjà de 626 mil euros. Els ulls curiosos veuen anuncis prohibitius per a algú que guanyi 30.000 euros anuals, el PIB per càpita espanyol. El balear no arriba als 25 mil euros. L'anunci menys car supera de llarg els 300.000 euros per un estudi dins d'un condomini amb piscina de Cala de Bou, un dels barris més econòmics del municipi de Sant Josep: és ple de turistes i, tradicionalment, ha mancat de serveis públics. Els anuncis més cars són àtics, a la capital, o viles, al camp, que superen amb escreix el milió –o els milions– d'euros.
Insuficient plus d'insularitat
El personal de la immobiliària fa la sensació de tenir molta feina per resoldre. Teclegen a l'ordinador, llisquen els polzes per la pantalla del mòbil, conversen, entre ells, per telèfon o amb els clients que entren en una oficina on es parla en anglès, alemany, holandès, francès. “Aquí treballem amb el sector europeu, que busca una segona residència –diu Helguera– i després del COVID tenim una sèrie de petits canvis en la manera de viure de la ciutadania europea. Els nòmades digitals poden pagar un lloguer a Eivissa cobrant un sou de les grans capitals europees. No és l'única causa, sinó una de les causes del darrer gran repunt. El resident s'està enfrontant a sous europeus amb sous espanyols. El plus d'insularitat de què parlem tant per als funcionaris ho haurien de cobrar també la resta dels residents. És veritat que els sous són una mica més alts que a la península, però no s'ajusten als sobrecostos dels productes i hàbits més bàsics. Només es regula el mercat d'alguna manera? Ens trobem amb poblats barraquistes amb llits llogats a cases compartides. Són unes situacions que... ostres! I quina és la solució ara? Perquè construir els habitatges socials que l'Administració no va tenir la previsió de planificar al seu moment és la solució? Tenim capacitat a nivell energètic, de recursos tan bàsics com l'aigua, o la gestió de residus per continuar creixent?”.
Descampats barraquistes
El Ministeri d'Habitatge té en marxa un projecte per construir mig miler de llars de lloguer social i l'Institut Balear de l'Habitatge (IBAVI) 670 en marxa o en projecte a tota l'illa, gairebé el quàdruple dels que gestiona actualment, una mica més de la meitat dels lloguers socials que hi ha a Menorca, on la bombolla immobiliària està menys inflada i la població és un 40% menor.
670 nous habitatges per atendre 1.370 peticions que s'acumulen a la base de dades de l'IBAVI. El símptoma que la cessió de sòl per construir un parc públic d'edificis no ha estat una prioritat en la gestió política dels cinc ajuntaments de l'illa. El revers són els descampats que envolten els principals nuclis urbans que, any rere any, s'han anat omplint de les barraques que assenyala Helguera i, sobretot, de centenars i centenars de caravanes i furgonetes camperitzades que continuen òrfenes de zones legals on aparcar. Dins d'una, un noi anomenat Javier que viu el seu primer estiu eivissenc mentre dona servei com a mecànic ambulant, sentencia amb eloqüència aragonesa quan se li pregunta per quina raó la seva llar té rodes: “Ni boig pagaria més de mil euros per una habitació en un pis compartit, maño!”.
Mentre a uns els continua temptant entrar al paradís, altres pensen a sortir, farts de malviure a la seva rebotiga.
De maig a octubre, neteja vidres de dutxa, doblega i encaixa llençols, escombra, frega i deixa impol·lutes les habitacions d'un hotel. Als seus cinquanta i llargs, la mare de Sonia Sancho suma gairebé quaranta temporades treballant de kelly. Encara que tingui la tranquil·litat d'una vida sense hipoteques, i els seus dos fills adults hagin fet el camí –el petit, a València, amb la carrera de Dret sota el braç; Sonia a punt d'emprendre'l a Valdepeñas, a Ciudad Real–, no pensa a prejubilar-se. “Li he dit alguna vegada que vengui la casa i es vingui a la península, però no vol. Ella, nouvinguda des de Sevilla a finals dels vuitanta i amb un bebè, perquè em va tenir molt joveneta, va poder pagar aquest pis amb el sou de temporada”.
Cases Barates
El pis on Sonia es va criar, i encara viu ja complerts els trenta-cinc, amb la seva parella i Mateo, el nadó que van tenir fa uns mesos, és en una de les barriades de l'extraradi de Vila, el nom popular que rep la capital eivissenca. Aquesta barriada popular comparteix nom amb moltes altres zones de ciutats diferents –grans, mitjanes i petites– de tot el país per haver-se creat originalment per allotjar la classe obrera a un preu econòmic: Casas Baratas. Un topònim que, en aquest cas, en aquest indret, resulta irònic. Els tres milions de pessetes que va pagar la mare de Sonia a finals dels vuitanta ara cotitzarien a més de 400 mil euros al mercat eivissenc. Contemplant la depreciació dels diners, el valor immobiliari s'ha multiplicat per més de dos.
No vull ser pobre guanyant dos mil euros al mes' diu Sonia, auxiliar d'infermeria que ha passat tota la seva vida a l'illa i ara ha demanat el trasllat a un hospital de Valdepeñas
“No vull ser pobre guanyant dos mil euros al mes” és la frase que més vegades ha repetit Sonia a la mitja dotzena d'entrevistes que li han fet des que li van confirmar el trasllat de la plaça d'auxiliar d'infermeria de l'hospital de Can Misses al Gutiérrez Ortega de Valdepeñas. Veu 'omertà' a l'ambient insular: “Sóc de les poques que s'ha atrevit a parlar, però conec molta gent criada aquí que no es pot emancipar. L'estigma social d'explicar que vius amb els pares perquè el teu sou no et dona és gaire gran en un lloc tan petit”.
A Castella-la Manxa, el pare de Mateu, que aportava un altre sou a l'economia familiar, començarà de zero. Però no els importa. La hipoteca arribarà més aviat que tard, diu Sonia, mentre al mòbil ensenya l'anunci d'un xalet adossat per 170 mil euros. Arrelaran en un lloc que no coneix, però on intueix que “es viu bé” pel que li arriba d'un cunyat guàrdia civil que hi és destinat. Aquesta eivissenca va decidir que a Eivissa tornaria només de vacances quan a l'oficina bancària on es va obrir de petita la primera cartilla d'estalvis li van donar una sonora negativa quan va fer l'últim intent de demanar un crèdit per comprar-se un pis.
“Per rics i esclaus”
Col·loquialment, Sonia és una 'murciana', el terme, despectiu en origen, assimilat després, que els nadius solien donar als ancians, adults, adolescents i nens que van arribar des del terç sud de la península durant el boom turístic. A grans trets, els seus descendents, malgrat tenir estudis acadèmics i sous que els seus grans ni tan sols van somiar, són la capa de població que més està patint que el metre quadrat eivissenc estigui a mig camí entre els valors de València i Zúric. Però no són les úniques persones que decideixen marxar d'una illa que, malgrat aquesta diàspora, ha passat de 100 a 160 mil habitants en els darrers vint anys.
Aquest nou exili també afecta eivissencs amb cognoms eivissencs –els d'origen català, presents a l'illa des de la conquesta cristiana del segle XIII– que s'han vist reclosos a viure en un magatzem o uns corrals de la finca familiar reconvertits en apartament. El territori és finit i les herències no són infinites. O es van extraviar als salts generacionals, com els passa a Isabel i Lorena. Aquesta parella d'empeltades -un cognom peninsular, un altre insular– anirà a viure a Requena quan acabin la temporada de cambreres de pis. Deixaran un pis compartit amb dues persones més (1.600 euros a repartir entre tres habitacions) i viuran a una casa de poble que els ha costat 43 mil euros. Els quedarà una hipoteca de 230 mensuals i la sensació que, canviant 'sa roqueta' per 'la terreta', “amb la meitat de la nòmina” que estan guanyant “ara a l'hotel es pot arribar a final de mes”. “Els 12.000 que hem posat d'entrada de la casa ens els han hagut de deixar”.
Amb quin sentiment marxaran d'Eivissa? “Entre la tristesa i les ganes. Encara hi ha gent bona, és clar que sí, però n'hi ha d'altres que es porten tan malament que és difícil que aquesta gent bona tingui capacitat de confiar. Aquesta illa es quedarà per a rics i esclaus. I qui tingui una casa l'acabarà venent o llogant per marxar a la península perquè aquí ja no hi haurà lloc”.